No hi ha cap nació superior a una altra. Ni inferior, és clar. Totes mereixen respecte i, òbviament, segons el dret internacional, gaudeixen del dret a l’autodeterminació. Que no cal negociar, ni pidolar, ni fer encaixar en cap constitució, i encara menys si ha estat redactada entre soroll de sabres i amb el règim monàrquic instal·lat “de fàbrica”. Assumim-ho: la política catalana està condicionada per la repressió i la por. Vivim collats de forma ben visible des de l’octubre del 2017, però ja de fa dècades, i segles. Això ja no resulta acceptable. No al segle XXI i dins de la Unió Europea. És urgent resoldre-ho.
El període d’esperança de normalitat democràtica i nacional que s’albirà amb la mort del dictador Franco el 1975 fou un miratge fugaç: un dels pares de la Constitució de 1978, el ja traspassat Jordi Solé i Tura, confessà que el text de l’article 2, sobre la “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles” [sic], els va arribar en un sobre. L’article 8, que dona a les forces armades la missió de defensar la integritat territorial d’Espanya, també porta signatura militar. Cap demòcrata, de dreta o esquerra, hauria de gosar amollar-nos l’atrotinada Carta Magna com a marc del diàleg per a resoldre el conflicte amb Catalunya. Però el PSOE i Podemos, els partits del gobierno més progressista de la història, ho proven igualment.
L’intent de cop d’Estat del 23-F de 1981 fou, sense embuts, un èxit per al nacionalisme espanyol més ranci –i potser per això a Madrid n’han commemorat el 40è aniversari. L’Espanya negra marcava el camí, en la línia de revertir les concessions a la perifèria. Un any més tard, el 1982, s’aprovava la primera llei d’involució autonòmica, la famosa Loapa (llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic), amb la complicitat entusiasta d’un Partit Socialista a les portes de la majoria absoluta. Caram, quin federalisme! El Tribunal Constitucional d’aleshores encara tenia prestigi, no era l’esperpent actual. Esmenà la llei i sentencià que no podia ser orgànica ni harmonitzadora.
Quatre dècades després, Catalunya roman una terra sotmesa. Tanmateix, ha assolit una acceptable (però molt millorable) qualitat de vida i desplega un immens atractiu a múltiples nivells. No és casualitat que sigui un dels principals destins turístics d’Europa, molt més enllà del sol i platja. El Principat té una economia més gran que la de Grècia. Som el major centre industrial de l’Estat i un pol europeu de primer ordre en innovació, empreses start-ups, i de logística. Les empreses i universitats catalanes excel·leixen en l’obtenció de fons europeus competitius, tot i que ens llasta un dèficit fiscal brutal que ens impedeix invertir com voldríem en recerca i desenvolupament. Barcelona és la destinació preferida dels estudiants d’Erasmus, malgrat l’idioma no oficial a la Unió Europea... o potser, a causa d’aquesta identitat catalana que alguns titllen de provinciana. Tenim una llengua i cultura pròpies, genuïnes i diferenciades, que plasmen una forma única de veure el món. I que resulta cool internacionalment, agrada. A tot això, el procés d’independència pacífic i democràtic, lluny de restar, ens fa augmentar la nostra força gravitatòria global, el nostre soft power. S’estudiarà com a model a les universitats de tots els continents, i depèn de nosaltres que sigui més aviat que tard.
Als catalans ens cal més assertivitat, creure més en nosaltres. Ser conscients del pes que té avui Catalunya a Europa, i per tant, no empassar-nos el tracte com a ciutadans de segona a Madrid ni a Brussel·les. Les víctimes del terrorisme a Barcelona i Cambrils del 17 d’agost del 2017 mereixen igual consideració que les d’Atocha, i per tant, les mateixes comissions d’investigació parlamentària. Ens cal respectar les fites dels que ens han precedit, i l’esperit català, que rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors –tot parafrasejant Francesc Pujols–. És un orgull ser català, parlar la llengua pròpia a casa nostra i ensenyar-la als estrangers i nouvinguts.
I mentre posem l’autoestima a punt, no hauríem de perdre de vista el potencial que tindrem quan ens deixi de tenallar el temor. Una Catalunya sense por només pot ser una Catalunya independent.
