Vaig ser membre fundadora i militant tant de l'MDT (març de 1984) i de Maulets (des del desembre de 1987). Vaig estar afiliada a la COS de 1987 a 2011. Membre de Catalunya Lliure de 1994 fins la dissolució a la PUA el 1999. Vaig formar part activa dels col·lectius feministes l'Esguard i Dones Subversives (1994-99). Vaig ser afiliada activa a la CUP nacional de 2005 fins 2009 que vam fundar la CUP de Barcelona, i vaig ser responsable del districte de Ciutat Vella de la CUP fins que vaig dimitir el setembre de 2012.
Des d’aquella data no formo part de cap partit o coalició, però continuo sent una votant responsable. Vull dir que voto sempre. Votant compulsiva podeu escriure si us fa més gràcia. Voto allò que trobo de menys dolent. Sóc sòcia de la ANC.
Va, que faig memòria: vaig ser participant activa a la Campanya contra el Banc Mundial (2001) i a la Campanya contra l’Europa del Capital i la Guerra (2002). De desembre de 2002 desembre de 2003 també vaig ser membre activa de ‘Nunca Máis de Catalunya’ (NMC).
I des de 2002 i fins quan calgui, sóc membre del nucli dur de la Plataforma Aturem la Guerra. Vaig ser-ne portaveu del 2004 al 2007. Actualment no tenim portaveus i és un col·lectiu “adormit” però que tot*s coincidim que cal que segueixi existint per si hi ha un moment en què és, al mateix temps possible i necessari, reactivar-lo.
En aquella època, va ser un activisme compartit amb la Xarxa de Mobilització Global (XMG), xarxa de col·lectius contra la globalització neoliberal. La vam crear el 2002 i la vam dissoldre el 2005. Com a XMG vaig participar en l'organització dels Fòrums Socials Europeus de Florència (2002), París (2003) i Londres (2004). Entre totes aquestes, vaig contribuir a l'organització d'una de les activitats més conegudes de l'XMG que va ser el campament de protesta contra la reunió del G8 a Évian (frontera franco-suïssa) el maig-juny de 2003.
Vaig fer de portaveu de la Campanya contra l’Organització Mundial del Comerç (2003), portaveu de la Campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea (de 2003 a 2005) i vaig formar part de l’organització del 1r. Fòrum Social del Mediterrani celebrat a Barcelona.
En un altre pla, vaig formar part de la campanya Barcelona Decideix de mitjans 2010 a abril de 2011, data en que es va celebrar la consulta. En aquell cas, el meu “paper a l’obra” era la tresorera del districte de Ciutat Vella.
Algunes. Com a treballadora de l’administració, vaig ser alliberada sindical de la Catac-IAC des de 1998 fins gener de 2007, i concretament era membre del grup de Moviments Socials i responsable de la Secretaria de la Dona. El gener del 2007 vaig sortir de l’administració i, per tant, també vaig deixar de ser alliberada sindical.
A l’administració m’hi vaig reincorporar el febrer de 2015. L’1 de setembre de 2017 em vaig incorporar com a alliberada sindical a temps complert a la Intersindical-CSC (1), sindicat al que ja estava afiliada, per treballar en el sector de Serveis Públics. Al nostre intent col·lectiu de 2017 li feia falta un sindicat independentista amb voluntat i possibilitat d’esdevenir hegemònic i només podia ser La Intersindical. De fet, aquella tardor, vam convocar dues vagues generals, la del 3 d’octubre juntament amb altres sindicats i la del 8 de novembre en solitari que van ser remarcables.
També des d’aquest espai, a les eleccions del personal funcionari de la Generalitat de 6 de març de 2019, vam passar de ser 4 delegats a ser-ne 35. Amb la repetició de les eleccions a les comarques gironines, més les eleccions de personal laboral, ara som el sindicat majoritari als serveis centrals i territorials.
(1) Coneguda com a “La Intersindical”
Sí. Crida l’atenció que en un dels llocs del món amb més associacionisme de tota mena, l’afiliació sindical sigui baixa. Penso que els motius principals són la manca de consciència de classe promoguda per un tipus d’ensenyament que pot fer mirar cap a qualsevol banda menys a fer clara la idea que ens passarem la major part de la nostra vida útil treballant per viure i que serà aquest temps el que proveirà la nostra vida de jubilats i/o dels que vinguin darrera nostre.
També, fem-nos autocrítica, penso que cap sindicat sap explicar d’una forma prou clara i concreta la conveniència d’estar-hi afiliat, motiu pel qual, molts treballadors o treballadores no busquen un sindicat –el que sigui- fins que tenen un problema laboral individual o es troben immersos en un conflicte col·lectiu. Seria bo que ens coneguessin abans i així sabrien més bé quin els convé o agrada més.
Les consciències hi eren, hi són i hi seran. ADIC ha fet i fa molta feina perquè el 155 s’ha quedat posat per molt que formalment hagi estat retirat. Pel què fa als i les treballadors públics ADIC ha fet possible que qui s’hagi volgut conèixer i reconèixer s’hi hagi pogut integrar. No trobar-se sol és important en tots els espais de lluita.
També val la pena afegir que parlem de “les” ADIC perquè l’acrònim correspon a “Assemblees en Defensa de les Institucions Catalanes” i essent “assembles” femení plural l’article que correspon és “les”. En aquest cas, també es tracta d’una feliç coincidència perquè essent el sector públic un sector molt feminitzat, la major part de membres som dones.
Efectivament. De la tardor de 2017 fins principis d’estiu de 2018, vaig participar activament en la campanya “Del 155 a la República” que vam fer conjuntament delegats sindicals de la Intersindical CSC i membres de la SAP, de l’ANC. Va consistir en una trentena de xerrades als diferents departaments de la Generalitat i als Ajuntaments on va ser possible, per acompanyar als treballadors i treballadores que, com nosaltres, consideraven que treballaven sota el 155 a poder gestionar aquell dia a dia. Vam compartir, per dir-ho d’alguna manera, formes de trampejar la situació.
Des de l’octubre de 2020 sóc delegada sindical a temps parcial. Aquesta reducció la vam fer coincidir amb la meva nova dedicació a l’ANC. Actualment els meus càrrecs concrets a la Intersindical-CSC són: Membre del Secretariat Nacional, Secretària de Moviments Socials, organitzadora de la Comissió LGTBQI+, delegada sindical del Departament d’Empresa i Treball i delegada de prevenció de riscos (PRL) al Departament de Salut de la Generalitat.
I des del 29 de setembre de 2020, sóc coordinadora de la Sectorial d’Administració Pública (SAP) de l’ANC, motiu pel qual em realitzeu l’entrevista.
Penso que si heu llegint fins aquí, és un bon moment per aclarir que cap d'aquests càrrecs han estat remunerats i que han estat o són, això: càrrecs, que ve de càrrega;)
Bé! Per fi arribem a l’objectiu de l’entrevista!
La SAP és una de les sectorials de l’ANC. A aquesta entitat, els associats s’hi poden posar a treballar com a veïns de la població o barri que sigui o poden ser membres d’una o més d’una sectorial segons els seus interessos o professions.
A la SAP treballem en la teorització i organització de quina és l’administració que la República Catalana necessitarà. La nostra tasca és informar-nos i pensar i repensar tot allò que ha de ser canviat. I d’explicar i proposar allò pensat a qui ens vulgui escoltar, per descomptat. De fet, aquesta tardor, si la pandèmia no ens ho impedeix, tenim ideats uns “bolus” presencials a totes les administracions presents al territori català per explicar-nos. Si no poden ser presencials, seran telemàtics, però bé, ho tenim apunt.
Potser explicat així sona grandiloqüent i una mostra “d’autisme polític” però, si durant el nostre intent col·lectiu de 2017 aquesta tasca hagués estat feta, hagués contribuït a que el resultat fos un altre.
Començo pel negatiu si no et fa res. Penso que veurem la dreta i l’extrema dreta tan espanyola com europea completament desfermades i proposant solucions fàcil. Suposades solucions a tota forma de misèria econòmica. Culpant “l’altre” –aquest concepte tan fàcil de crear i tan difícil d’esborrar- de tots els mals que pateix el possible votant. Tinc clar que encara no hem tocat fons ni de bon tros pel que fa a veure i sentir dir barbaritats. No hem d’oblidar que al principat de Catalunya que ens les donem tan de civilitzats, moderns i cosmopolites tenim 11 diputats de VOX al Parlament. I els han votat veïns nostres.
Penso que el divorci entre el polític institucional i el polític i social de carrer, augmentarà. Perquè veig a tothom massa còmode a les seves recentment estrenades responsabilitats i càrrecs. Per tant, entenc que caldrà prendre de nou els carrers i això val tan per oposar-se a qualsevol reforma laboral, com per oposar-se a l’ampliació de l’Aeroport del Prat com per insistir a sortir d’Espanya cames ajudeu-me.
En positiu, també hi ha alguns elements, no suficients, però alguns: hi ha força més persones conscients que el feminisme és necessari per a tot. També hi ha molta més gent amb consciència ecològica, conforme o decreixem o desapareixem perquè no hi ha un planeta B. Vaja, que no tenim consciència de classe però si mediambiental, mira ves...
