En història, com en política, no existeixen les casualitats, sinó causalitats sospitoses. La pujada estratosfèrica del rebut de la llum, que en aquest darrer any s’ha enfilat a màxims històrics, no hauria de pensar-se aïlladament, com a culminació d’un cúmul de fatalitats climatològiques o de mercat, sinó com a quelcom vinculat a unes relacions de poder conflictives a dins l’estat espanyol, en un moment de crisi de règim.
Certament, qualsevol expert a qui es consulti podrà exposar qüestions relatives a l’impost per emissions, l’IVA, el complex sistema de compra (i especulació) de l’energia,… Tanmateix, l’essencial és que la privatització del monopoli energètic (i la conversió en un oligopoli postaznarià amb la col·laboració entusiasta de servidors de l’estat, hi té molt a veure.
Hi ha elements que no ens haurien de passar desapercebuts. La revelació periodística (malgrat que un secret a veus) de grups com El Corte Inglés, al darrera d’organitzacions com Hazte Oir, pel que sembla, un dels principals finançadors de Vox, és la punta de l’iceberg d’unes elits espanyoles postimperials, no només disposades a trencar les regles del joc democràtic per acabar amb l’independentisme, sinó també, contra l’espai Podemos amb tot un conjunt de cos ideològic que representen una esmena a la totalitat a l’arquitectura reaccionària d’una dreta espanyola antidemocràtica. Altres elements a considerar també, és que coincideix aquesta pujada amb l’entrada en vigor d’una llei sobre els riders que obligaria a les grans plataformes com Glovo, Deliveroo o altres a contractar els seus treballadors, i que tanmateix, no se n’han amagat gaire de la seva voluntat oberta de desobeir la llei. Sobre això, i tenint en compte que, dels ministres de Podemos, sens dubte la més brillant sembla Yolanda Díaz, l’enviament d’inspectors de treball als “cortijos feudals” del sud, en què les formes esclavistes flirtegen amb les relacions laborals de les plantacions, està generant un disgust profund davant dels elements més reaccionaris de l’empresariat. Aquest grup social, que ha gaudit de butlla d’impunitat durant la totalitat del Règim del 78, i que forneix de diners, de vots i complicitats la ultradreta, ha tingut, de manera, prou força per sabotejar qualsevol intent de corregir la reforma laboral del PP, sovint amb el suport tàcit d’una pròpia Unió Europea que, fonamentada en el principi de l’especialització geogràfica de la producció, assigna a Espanya aquest fràgil i precari paper del turisme, serveis, i economia de plantació, quasi-esclavisme inclòs.
Qui em segueix, coneix ben segur la meva opinió escèptica sobre el paper de Podemos com a força política, una mena de crosa de la què s’ha valgut Pedro Sánchez per imposar-se internament a un propi partit seu que forma part d’aquest règim autoritari postfranquista. L’impacte de les polítiques d’aquest govern espanyol de “centre esquerra” (per buscar una etiqueta fàcil) resulta més aviat limitat a efectes pràctics. Tanmateix, a partir del moment en què, el 3 d’octubre, el monarca espanyol va fer un pronunciament, els sectors franquistes de l’economia, la judicatura, la cultural, el periodisme, han protagonitzat un cop d’estat que ha declarat una guerra oberta, fins i tot en contra del seu govern.
Qualsevol que tingui la paciència de mirar-se les televisions públiques i privades espanyoles, i especialment els seus informatius, pot arribar a ser conscient d’aquesta guerra oberta i les estratègies de desestabilització del govern. La campanya contra els indults, les mobilitzacions negacionistes (si hi ha un exemple de gestió pèssima de la pandèmia, la trobarem a Madrid, no pas a València o Barcelona), l’exageració d’episodis violents (la delinqüència ha caigut en les darreres dècades, malgrat que es dibuixi un clima d’inseguretat permament) i, finalment, un encariment especulatiu de l’energia és una maniobra clàssica de desestabilització.
L’estratègia no és massa diferent de la viscuda a Llatinoamèrica. Salvant les distàncies, podríem fer paral·lelismes amb les maniobres contra Allende, a Xile, o contra el matrimoni Kirshner, a l’Argentina. Es busca un clima de crispació, enemics interns, i una manipulació a consciència de l’opinió pública, adobada, a més, amb els errors, incompetències, i impotències d’uns propis governs que s’han deixat prendre bona part del poder a mans de les grans fortunes, en ple procés globalitzador.
