L'home sense nom

Avinguda Chang'an. Pequín. 5 de juny de 1989. Un home en peus, detingut davant d'un comboi de tancs WZ-120. Un fotògraf de l'agència AP anomenat Jeff Widener apuntat al balcó del sisè pis de l'Hotel Pequín. Una càmera fotogràfica Nikon i un objectiu de 300 mil·límetres. La imatge és tan llegendària que no fa falta mostrar-la perquè aparegui en les nostres retines com un tatuatge. Davant els ulls del món, aquella escena va resumir les protestes estudiantils de la plaça de Tiananmen.

Ens trobem indefensos davant l'autoritat de la imatge. Allí on apareix una fotografia simbòlica, eloqüent, poderosa, la raó queda eclipsada per l'impacte emocional. Tota explicació ens sembla ja innecessària perquè el cop visual ens ha encegat. No és que una imatge valgui més que mil paraules, sinó que la imatge aixafa el verb fins a reduir-lo a xavalla. Ja no importa si som capaços o no de recordar què va ocórrer a Tiananmen. La imatge ens exculpa.

Ahir, entre tot el soroll que arribava des de les costes de Ceuta, va haver-hi una imatge que es va imposar entre les altres i ens va traspassar com una ganivetada. Una treballadora de la Creu Roja anomenada Luna Reyes socorre un home. L'abraça. Ell plora. De sobte Internet es va inflamar d'insults xenòfobs i misògins. L'extrema dreta va activar els seus protocols de bilis i Luna Reyes es va veure obligada a tancar els seus comptes en les xarxes socials.

Hem vist altres imatges elevades a icona en les quals se subratlla l'esforç assistencial i caritatiu de la policia i les Forces Armades. En la portada de La Razón, un legionari anomenat Francisco Lara narra l'intrèpid rescat d'uns nens. Un submarinista de la Guàrdia Civil anomenat Juan Francisco Valle sosté entre les seves mans un bebè en una altra de les fotografies més compartides. Diverses capçaleres coincideixen a anomenar-ho "heroi".

La força de les imatges ens eximeix de buscar interpretacions més enllà de la instantània. Avui mateix, la ministra Nadia Calviño publicava diverses d'aquestes fotografies en les seves xarxes socials. Per un moment ha aconseguit que oblidem el procediment irregular de les deportacions o la responsabilitat històrica dels dirigents espanyols en l'abandó del Sàhara Occidental.

Com es diu l'home que va abraçar Luna Reyes? Quina és la seva història? Quin itinerari inhumà va haver de recórrer fins a aconseguir la costa de Ceuta enmig del caos geopolític? Què va ser dels amics que van emprendre amb ell aquest viatge? Per què s'ha multiplicat obscenament la seva imatge mentre les autoritats espanyoles el despatxaven a l'altre costat de la frontera amb una amable puntada de peu?

Allí on la imatge imposa la seva dictadura, desapareix l'enteniment. Els ciutadans africans no tenen nom ni història i han de resignar-se a formar part de l'atrezzo trist i passiu de les nostres heroiques fotografies. Imatges que ens estalvien explicacions. Imatges que alleugen les nostres consciències.