Un any més commemoren el Dia de la Classe Treballadora. El Primer de Maig d’enguany té una significació especialment reivindicativa, un reflex de la preocupant situació sanitària, social i econòmica que vivim. Sí, preocupant.
La crisi sindèmica ens ha deixat petjades personals: dol pels éssers estimats que han mort, problemes laborals, dificultats per enllestir o continuar un projecte vital… Col·lectivament, com a classe treballadora –la crisi sempre afecta més a les persones i els col·lectius vulnerables–, pot ser un pretext per a assegurar els privilegis d’una minoria a costa de retallar drets de la majoria social.
Encara no fa un any, en un excés d’optimisme, hi ha qui insistia en la recuperació de la crisi sanitària, econòmica i social i en la tornada a una pretesa «nova normalitat» que només era un xec en blanc. En aquelles circumstàncies, el Sindicat reivindicava que la nova normalitat no podia consistir en retornar a la situació anterior a la pandèmia. Tot el contrari: la reconstrucció posterior a la crisi, havia de ser una eina de transformació per a avançar en la justícia social, en la superació dels desequilibris heretats de la crisi de 2008 que encara perduren. Déiem que les mesures aplicades per superar aquella crisi del neoliberalisme havien orientat l’esforç col·lectiu a rescatar la banca i a reactivar l’economia sense tindre el més mínim mirament cap a les persones. La reactivació econòmica es va impulsar detraient recursos del sector públic per destinar-los al sector privat, amb polítiques públiques d’austeritat draconianes i reformes estructurals que protegien els interessos empresarials, flexibilitzaven el mercat laboral i retallaven les prestacions i serveis a la població.
Amb aquests plantejaments, tornem a exigir dels poders públics que la nova normalitat ha d’enquadrar-se en un procés transformador al servei de la majoria. Un procés que ha d’incidir sobre vuit aspectes fonamentals:
1. Configurar un nou model de relacions laborals.
2. Assumir la perspectiva de gènere de manera sistemàtica i transversal.
3. Crear un nou sistema de protecció i empoderament social.
4. Potenciar els serveis públics.
5. Construir un nou model productiu.
6. Reformar a fons el sistema fiscal i el finançament.
7. Protegir el medi ambient.
8. Redefinir el concepte d’Estat.
Quan comença a albirar-se l’esbós d’una eixida a la crisis sanitària –per extensió, a la social i econòmica–, el govern espanyol comença a dibuixar una «nova normalitat» amb lleis de Pressupostos i, de manera singular, un Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència desplegat sobre quatre eixos: transició ecològica, transformació digital, cohesió social i territorial i igualtat de gènere. El Pla comptarà amb una dotació de fons europeus de 140.000 milions d’euros, la qual cosa representa un canvi substancial respecte a la situació de 2008 perquè es passa d’unes polítiques d’austericidi a una intervenció econòmica pública sense precedents.
No obstant això, cal fer-hi algunes advertències. En primer lloc, la recuperació econòmica que conté el Pla només esbossa de forma accessòria alguna pinzellada social. En segon lloc, encara que es finance amb fons europeus, el Pla no serà gratuït i engreixarà el deute públic, amb el risc de tornar a dinàmiques de control i reducció de la despesa pública. Per últim, la gestió del Pla recau de manera aclaparadora en el Govern de l’Estat.
Són, per tant, molts els dubtes que ens sobten. La cara amable de l’intervencionisme dels poders públics amaga de nou una gran operació per rescatar les elits econòmiques. Es torna a aplicar la premissa errònia que la reactivació econòmica millorarà la qualitat de vida de les persones. La flexibilització de les polítiques d’endeutament públic que s’apunta sembla provisional i no és descartable que tornen a aplicar-se restriccions en les mesures de protecció social i els serveis públics. De moment ja ha transcendit que, com a contrapartida al suport de la Unió Europea i amb el pretext de garantir la sostenibilitat de la caixa de les pensions, es limitaran les opcions a la jubilació voluntària i s’incentivarà la permanència en actiu més enllà de l’edat legal de jubilació. També sembla que, malgrat les elevades taxes de temporalitat del mercat de treball, es pretén aprofundir en la flexibilitat laboral.
Que la gestió del Pla recaiga sobretot en el Govern espanyol ens fa sospitar que la distribució dels fons pot prioritzar les grans empreses, molt per damunt de les xicotetes i mitjanes empreses o les treballadores i treballadors autònoms que configuren el nostre teixit productiu. En aquest sentit, l’aplicació de polítiques allunyades de les realitats socials i econòmiques específiques posen en qüestió la descentralització, la cogovernança i l’autogovern del País Valencià.
Hem d’eixir una altra volta al carrer aquest Primer de Maig perquè la reconstrucció està per fer, la nova normalitat està per definir i persisteix l’amenaça de fer recaure el pes de la crisi sobre la classe treballadora. Amb un discurs reivindicatiu i unitari diem alt i clar que volem que, al País Valencià, la reconstrucció s’ha de fer en benefici de les treballadores i treballadors i la majoria social. Volem que la recuperació, a més de facilitar la transició ecològica, energètica i digital, reformar el model productiu i reactivar l’economia, ha de donar pas a unes noves relacions laborals estables, de qualitat i ben retribuïdes i a un sistema de protecció social en el qual cap persona es quede enrere, amb una autèntica igualtat entre els homes i les dones i uns serveis públics de qualitat. Volem reconstruir, transformar i guanyar drets per a viure en una societat sense desigualtats, més justa i més lliure.