Les modificacions legislatives dels darrers anys havien entregat una bona part de la gestió dels serveis públics a grans empreses. Les taxes d’atur davallaven a base d’empitjorar les condicions de feina de la classe treballadora, amb la qual cosa continuaven creixent les diferències entre persones riques i persones pobres. La bretxa de gènere era encara a anys llum de desaparèixer.
El fameliar insaciable del capitalisme salvatge continuava demanant menjar. S’alimentava, com sempre, de plusvàlues. Però va eixamplar la seva dieta... I es començava a menjar els recursos del nostre planeta a marxes forçades. Els petits canvis impulsats des de les Illes Balears en aquest sentit eren esclafats per la implacable maquinària centralista.
I la pitjor crisi sanitària de les darreres dècades ens va agafar més pobres, més desiguals i amb els serveis públics més desmantellats.
Tres milions de persones mortes a tot el planeta. Més de vuit-centes a les Illes Balears.
La pandèmia ha estat la crisi periòdica que necessita el sistema per eixamplar les diferències entre (poques) persones de cada vegada més riques i (moltes) persones de cada vegada més pobres. A banda d’això, el panorama emocional postconfinament ens retorna el missatge de “tot anirà bé” com una bufetada a la galta: “Tot (els) anirà bé”. Ja els hi anava. A baix, 40% d’atur juvenil.
El virus s’ha passejat per la nostra societat com un líquid de contrast que ha deixat en evidència les mancances estructurals i les darreres destrosses del sistema. Les residències de gestió privada, com a mostra. Els hospitals s’aguantaven amb pinces. Les pinces eren la salut de la gent que hi feia feina. I la salut emocional de la majoria social n’ha quedat molt tocada.
Mentrestant, els voltors volen treure tallada de les despulles del sistema públic de pensions, tot forçant l’estat a allargar els temps de cotització perquè les pensions siguin més esquifides i ens forçaran per conveni a entrar en plans de pensions que gestionen la patronal, el bisindicalisme oficial, la banca i les asseguradores.
Amb aquest teló de fons, els protagonistes podem ser nosaltres. Cal unitat i solidaritat per a una reconstrucció des de baix. Cuidar el planeta, cuidar les persones. Agafem les rengles i marquem el camí de la reconstrucció. N’hem de sortir amb més drets, més justícia social, més igualtat i les rendes repartides. La nova normalitat ha de ser transformar la realitat.
