L'home que sent por sense perill,
inventa el perill per a justificar la seva por
Johann Wolfgang Goethe
Normopatía: malaltia de proporcions pandèmiques.
La por a la desocupació i a la misèria, una por intensificada en la fase neoliberal del capitalisme, tindria un efecte normalitzador en el treballador al qual enfonsaria en el conformisme. La seva normopatía conformista seria una "estratègia defensiva" contra l'ansietat, contra la incertesa, contra el risc, contra la por davant "la sort dels quals no adhereixen a l'engany", però també contra el temor a reconèixer "la pròpia covardia" i contra el "sentiment de culpabilitat" per no fer res en semblants circumstàncies. (1)
Estem davant una terrible malaltia de proporcions pandèmiques. La percepció és unànime. Especialistes de Reo Virtual, després de reunir-se per a celebrar les primeres Jornades sobre Trastorns de l'Existència i Pensament Únic, afirmen de manera rotunda que: "La normalitat s'ha convertit en una seriosa amenaça per a la salut i, fins i tot, la vida de les persones i coincideixen en la necessitat de prendre mesures urgents". La doctora Virginia Strangelove, fa molts anys que dedica tots els seus esforços a aquesta recerca i arriba a la conclusió que: "Tenim com a resultat d'aquest procés a un individu 'normal'. Un adult-consumidor domesticat. Un vegetal sense profunditat que simplement es dedica a veure el que li envolta sense intentar comprendre res. Un mer espectador passiu de "el que passa", i que forma part d'un gran ramat teledirigit". (2)
El psicòleg mexicà Enrique Guinsberg defineix al normópata com "aquell que accepta passivament per principi tot el que la seva cultura li assenyala com a bo, just i correcte, no animant-se a qüestionar res i moltes vegades ni tan sols a pensar una cosa diferent, però, això sí, a jutjar críticament als qui ho fan i fins i tot a condemnar-los o a acceptar que els condemnin". (3)
Encara que pugui semblar estrany, la normopatía s'ha convertit en un suport més d'una suposada objectivitat. Fins a tal punt que, no hi ha opció al diàleg perquè imperen les normes, que en realitat converteixen o, més aviat disfressen d'autoritat a algunes persones. (4) Les estadístiques, els sondejos, els missatges que marquen el criteri de normalitat s'han tornat omnipresents, forçant a qui se surt de la norma, als indecisos, a alienar-se amb la majoria. Si una persona no compleix les normes, és expulsada. Si no fa ús de què anomenen «llenguatge inclusiu», silenciada. Si no pensa com la norma indica, negada la seva existència. Si no condemna els actes declarats pel Poder com alegals, resulta criminalitzat.
Aquest model de conducta es presenta avui suposadament avalat per algunes ciències i, per tant, com a irrefutable. No hi ha dubte que la normopatía s'ha convertit en una amenaça seriosa per a la salut. Aquest greu trastorn induït pel conductisme de masses que es difon a través dels mitjans de comunicació, la propaganda comercial-política, la cultura, etc., s'ha expandit fins a convertir-se en una nova forma de totalitarisme modern". (5)
El rapte del llenguatge
Antonio Álvarez Solís, solia parlar del "rapte del llenguatge" en referir-se a les modificacions lingüístiques emprades per la classe dominant, mitjançant les quals s'utilitzaven conceptes, paraules, que havent estat patrimoni del proletariat, eren apreheses pel capital i utilitzades en el seu propi benefici amb el consegüent desconcert per a aquelles persones que solament albiraven la superficialitat de les coses.
"De tots els usos del llenguatge és, potser, l'ús emotiu el més important. El que busquen les paraules és, generalment, moure a l'acció, més que comunicar pensaments. Per a aconseguir aquest objectiu, el llenguatge s'utilitza com una eina de persuasió, en la qual, les fórmules màgiques, els usos retòrics, la propaganda i fins a la mentida estan a l'ordre del dia". (6)
En l'actualitat, hi ha un nou atac al llenguatge per part dels poders econòmics i polítics neoliberals, que ha estat minuciosament preparat i posat en pràctica a través dels mitjans de comunicació controlats per ells, mitjançant un cúmul de nous mercenaris (periodistes i tertulians) d'un exèrcit sense armes de foc, o "exèrcit de la paraula" que combat l'opinió dissident. L'objectiu és subvertir el significat real de les paraules per a poder modificar la realitat al seu antull i guanyar la complaença dels ciutadans, que perceben com a positives polítiques molt perjudicials per a la igualtat i el bé comú. (7)
Una d'aquestes perversions és l'anomenat "Bé Comú" que ha estat, i és utilitzat en la situació d'excepcionalitat mundial que estem vivint. Qualsevol mesura presa, qualsevol mentida expressada, qualsevol penalització imposada, qualsevol coacció..., està presa, diuen, en pro del bé comú.
Mentre el neoliberalisme exacerba el culte a l'individualisme i a les esbombades llibertats individuals, en contraposició a les propostes socialitzants de prevaler el col·lectiu, respectant l'individual, es dóna la paradoxa, durant aquesta pandèmia organitzada, que els conceptes s'han trastocat.
Ara resulta que la gran preocupació de les corporacions és el benestar col·lectiu i per a això han de limitar-se les llibertats individuals. Davant aquesta metamorfosi conceptual, la suposada esquerra, sigui progressista, comunista o col·lectivista, s'ha vist desarmada mentre que els defensors del reaccionarisme s'enfronten a les mesures de control social col·lectiu sobre la base de l'ortodòxia fonamentalista neoliberal.
Aguda contradicció! De veritat el capital es preocupa pel col·lectiu? Depèn, perquè requereix el col·lectiu per a mantenir en funcionament la seva maquinària consumista-productiva i justificativa del seu interès en el "Bé Comú". El blanc és negre, el negre és blanc, com si estiguéssim assistint a un espectacle de màgia en el qual l'il·lusionista treu un conill del seu barret.
On està el parany? En aquest cas no es tracta de les habilitats artesanes d'un il·lusionista. Són centenars, milers de cervells pensants arraulits i pendents dels seus abundants ingressos que abarroten les diferents disciplines acadèmiques de les més prestigioses universitats. Les ciències socials, la psiquiatria oficial, la sociologia, la psicologia de masses han jugat i juguen un paper fonamental en l'educació de les percepcions sensorials dels membres de la societat, que com afirma Franco Basaglia "són funcionaris del consens", o Ronald David Laing que els defineix com a "Policies de la ment". Així un eixam de tècnics ha pres el relleu de l'antic botxí que era l'anatomista del sofriment.
El Bé Comú solament és possible quan les decisions que concerneixen a la societat -el comú-, són posades a consideració del mateix i en funció de la llibertat individual d'emetre judici, es produeix un debat democràtic, després del qual, el comú pot prendre decisions. Si es coarta el debat democràtic i en conseqüència, les opinions que NO resulten convenients pel poder establert; qualsevol decisió que es prengui: ordre, mandat, coacció, amenaça, penalització..., atès un supòsit bé comú, resulten falses, perquè la decisió ha estat presa al marge d'aquells als quals li imposa. Si prenem el cas de la pandèmia i les seves conseqüències, les decisions han estat preses per una elit privada corporativa multinacional que té la caradura de parlar en nom de comú, sense estar autoritzats per a això, tan sols emparats pel poder atorgat pel mateix poder.
Així comprovem que centenars de milers d'honestos professionals de la salut i científics que no viuen de les prebendes de la indústria farmacèutica, qüestionen les mesures preses i són vilipendiats de "negacionistes". Però el que neguen és una "veritat orquestrada artificiosament", afirmant una realitat diferent, perquè neguen el discurs del poder i emeten les seves opinions en nom d'un bé comú radicalment diferent conceptualment del que apareix en el llenguatge discursiu del món corporatiu.
Un exemple clar del rapte del llenguatge el tenim en el fet de que:
Després de declarar el quart estat d'alarma en la història d'Espanya, Pedro Sánchez va dirigir una petició lingüística als mitjans de comunicació: "Crec que podem anar encunyant tots una expressió més contemporània, que res té a veure amb el que representa el 'toc de queda' per a generacions amb més experiència i més vida a la seva esquena". El president del Govern va proposar un substitut d'aquestes tres paraules amb sabor militar, 'toc de queda', en un "exercici de pedagogia" per a la ciutadania. "Això és una "restricció de mobilitat nocturna" –va dir Sánchez-, res té a veure amb el 'toc de queda', que té una altra sèrie de components i significats en la ment de tots". Però el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola no atén les connotacions que el president vol sortejar amb un nou terme. Segons la definició del DRAE, un toc de queda és una "mesura governativa que, en circumstàncies excepcionals, prohibeix el trànsit o permanència als carrers d'una ciutat durant determinades hores, generalment nocturnes" (8)
I amb la tranquil·litat de no obtenir una resposta contundent per part de les formacions polítiques ni de la immensa majoria de la societat, bé podríem denominar l'estat d'alarma com un modern Gewollte Ausnahmezustand (estat d'excepció volgut o desitjat), expressió utilitzada pels juristes del nazisme per a justificar el decret de 28 de febrer de 1933 Verordnung des Reichspräsidenten zum Schutz von Volk und Staat (Decret del president del Reich per a la protecció del Poble i de l'Estat) que suspenia els articles de la Constitució de Weimar sobre les llibertats personals.
Erich Fromm, fa anys, parlava de "conformitat automàtica" i posava l'exemple dels guardians de camps de concentració que, quan estaven a punt d'arribar els aliats, deien no témer res perquè, al cap i a la fi, ells l'única cosa que havien fet era obeir ordres. (9) Això és el que diran com a justificació, els banderers dels confinaments, de les inoculacions massives, de les catalogacions infeccioses..., si algun dia de demà es descobreix tot l'entramat mundial dels estats d'excepció.
Mentre les crítiques sobre la forma, que no sobre el contingut, sense que tinguin un efecte subversiu en el si dels moviments polítics dels treballadors, l'Estat pot permetre la presència de la crítica, com a concreció de la seva "liberalitat" democràtica. Per contra, en la mesura en què la llibertat d'informació i les crítiques adquireixen una forta dimensió política contestatària sobre els continguts, l'Estat, tendeix a la utilització sistemàtica de la censura, la vigilància i l'empresonament de la dissidència (10)
Objectivitat perduda, subjectivitat oblidada
Una de les raons per les quals no podem acabar amb el capitalisme és precisament el seu moviment continu que el retroalimenta i que no deixa cap interval, cap espai per a la resistència, cap pausa perquè es detingui, es qüestioni, es contesti o se li facin objeccions. Per això i per més, el discurs capitalista, com diu Lacan, és "bojament astut" (follement astucieux) i "no pot funcionar millor" (ça ne peut pas marcher mieux).
Si la dominació capitalista es realitza amb tanta eficàcia, és perquè ha aconseguit operar no sols sobre els subjectes i malgrat ells, sinó amb ells i a través d'ells. L'operació és de "mimetisme" i no de simple "adaptació". No hi ha temps de comprendre ni tan sols les innombrables notícies inconnexes amb les quals se'ns metralla incessantment. Com hauríem de comprendre alguna cosa de les nostres vides? I no havent-hi temps de comprendre, tampoc arriba el moment de concloure. (11)
Normalitat
És molt el mal que la gent normal fa discretament, imperceptiblement, en actuar amb la seva normalitat acostumada. I a vegades, en deixar de comportar-se normalment, la mateixa gent normal es delata i ens mostra la perillosa que és. Nosaltres, els normals, tenim la disposició i la capacitat per a matar, ferir, torturar, engabiar, dominar, explotar, embrutar, contaminar, devastar. No hi ha res perjudicial que no sapiguem fer i que no fem dia amb dia.
Hannah Arendt en escriure sobre Adolf Eichmann (un dels responsables directes a aplicar "la solució final") diu que "era normal". La seva manera de parlar era com la d'un oficinista comú i corrent. La seva normalitat s'expressava en les seves paraules el mateix que en el seu aspecte, els seus gestos i tota la resta. Tot era normal en ell. I, per si quedés algun dubte, "sis psiquiatres havien certificat que Eichmann era un home normal". Era normal perquè "no constituïa una excepció en el règim nazi".
És principalment el capitalisme, per tant, el que produeix la nostra normalitat i la seva patologia. Com la produeix? Imposant les seves normes embogidores. I com les imposa? Mitjançant, el conformisme, la submissió i l'obediència. Les imposa i les aplica eficaçment a través dels seus dispositius laborals, organitzacionals, tecnològics, mediàtics, publicitaris, i amb els seus aparells repressius, jurídic-coactius, disciplinaris i ideològics. (12)
Hem d'explicar i no sols descriure, pensar dialècticament i no sols constatar empíricament. Cal veure el que pot ser a més del que aparenta ser, el que falta o sobra en el que es presenta. I abans de res, organitzar la resistència davant la Nova Normalitat, que pot ser molt pitjor que l'anterior, perquè el que s'albira és l'intent d'apropiació de l'essència de la nostra vida.
EPÍLEG
WAGNER- Perdoni!, li he sentit declamar; no llegia vostè una tragèdia grega? M'agradaria iniciar-me en aquest art, perquè resulta profitós avui dia. He sentit moltes vegades que un actor pot alliçonar a un predicador.
FAUSTO- Sempre que el predicador sigui un actor, la qual cosa pot molt bé passar en els temps que corren (Johann Wolfgang von Goethe. Faust. La tragèdia. Primera part. De nit)
Josep Cónsola
Abril 2021
REFERÈNCIES
(1) (David Pavón-Cuéllar. Conferencia dictada el 26 de junio de 2018 en el auditorio Vicente Guerrero de la Universidad Autónoma Metropolitana, Unidad Xochimilco, Ciudad de México.
(2) (http://psicologoslr.blogspot.com/2013/10/una-enfermedad-que-se-extiende.html
(3) (https://www.lahaine.org/est_espanol.php/normopatas)
(4) (https://disidentia.com/normas-alma-de-la-correccion-politica/)
(5) (https://coterraneus.wordpress.com/2016/07/07/la-normopatia/
(6) (La manipulación del lenguaje en el discurso jurídico, político y social. Critical Journal of Social and Juridical Sciences Euro-Mediterranean University Institute. Italia. http://www.redalyc.org/articulo.oa?id=18153297012
(7) (Susan George; Roger García Lenberg. Julio 2011. La perversión del leguaje político, https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=3676005)
(9) (Anatomía de la Destructividad Humana. México: Siglo XXI. 1974)
(10) (Héctor Ceballos Garibay. CRITICA A LA DEMOCRACIA http://www.revistas.unam.mx › article › download)
(11) (David Pavón Cuéllar. Versión en español de la ponencia presentada en inglés el martes 20 de agosto de 2019 en el Simposio The usefulness or uselessness of Psychoanalysis in an Era of Acceleration. Congreso bianual de la International Society of Theoretical Psychology, en la Escuela Danesa de Educación de la Universidad de Aarhus, en Copenhague, Dinamarca. (https://sujeto.hypotheses.org/category/capitalismo/capitalismo-neoliberal)
(12) (David Pavón-Cuéllar. Conferencia dictada el 26 de junio de 2018 en el auditorio Vicente Guerrero de la Universidad Autónoma Metropolitana, Unidad Xochimilco, Ciudad de México.
