Al mes de febrer el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) va publicar una ordre ministerial del govern de coalició presidit per Pedro Sánchez que, en la lluita contra la pandèmia de Covid-19, regulava un seguit de requisits informatius i de comercialització de les màscares higièniques. En aquesta ordre s'establia que les especificacions obligatòries en l'etiquetatge d'aquests cobertors facials havien d'estar redactades "en castellano". A més, l'ordre imposava un text estereotipat d'advertència que únicament s'oferia en llengua castellana.
En el passat, la Generalitat de Catalunya havia denunciat aquesta mena de normatives discriminatòries al Tribunal Constitucional espanyol, que havia dit que, en absència de normativa estatal o europea que prohibís a les autoritats d'establir altres llengües obligatòries a més del castellà, "la Generalidad se encuentra plenamente habilitada para establecer igual necesidad por lo que hace a la lengua catalana". El criteri segons el qual el castellà està blindat de partida per l'Estat mentre que el català requereix la intervenció de normativa territorial específica ja és en si mateix discriminatori. Però és que, a més, la normativa catalana que exigeix el català en l'etiquetatge és sistemàticament sabotejada pel govern espanyol, que en dificulta el compliment a les empreses.
Moltes empreses adeqüen les seves pràctiques comercials a la informació que reben de la Comissió Europea quant a les especificitats jurídiques dels diferents estats. L'Estat espanyol ha evitat de manera sistemàtica de comunicar a la Comissió Europea que l'any 2010 el Parlament de Catalunya va aprovar una llei (22/2010, del Codi de consum) que exigeix l'ús del català en l'etiquetatge comercial. Això fa que moltes d'aquestes empreses no compleixin els seus deures legals d'etiquetar en català els productes comercialitzats a Catalunya. El govern espanyol no ha canviat d'actitud ni tan sols arran de dues sentències del Tribunal Constitucional espanyol que validen els requisits lingüístics del Codi de consum català.
Trenta-quatre noves normes discriminatòries els tres primers mesos de l'any
El nacionalisme espanyol dominant, vinculat intrínsecament al supremacisme lingüístic i cultural castellà, difon des de fa temps la idea que el català és una llengua sobreprotegida, imposada de manera excessiva per la legislació, mentre que la presència del castellà és fruit purament del lliure mercat i de la decisió "libèrrima" dels ciutadans. La veritat, però, és ben diferent: el règim jurídic espanyol crea una jerarquia lingüística favorable al castellà i les institucions constantment aproven normes que imposen aquesta llengua en tota mena d'àmbits de la vida pública i del consum.
Al marge de l'ordre ministerial que imposa el castellà en les etiquetes de les màscares, el Butlletí Oficial de l'Estat ha publicat trenta-tres normes discriminatòries més entre el primer de gener i el darrer dia de març. Les disposicions d'aquesta mena provinents de les institucions internes espanyoles són tretze, les europees divuit i les de caràcter internacional tres. En tots els casos, la responsabilitat última de la situació de discriminació és de l'Estat espanyol, atès que totes les normes externes que privilegien el castellà ho fan perquè aquest idioma és l'oficial de l'Estat i, en el cas europeu, perquè és l'únic que aquest va demanar que fos oficial de les institucions comunitàries.
Algunes normes discriminatòries són imposicions directes del castellà, d'altres en són imposicions indirectes (per exemple, algunes normes de la Unió Europea preveuen la utilització de la llengua oficial de cada estat membre), encara unes altres releguen el català (per exemple, les que protegeixen totes les llengües oficials de la Unió) i encara unes altres reprodueixen el model lingüístic antiigualitari de la Constitució espanyola, pel qual el castellà és una llengua d'estat i el català una llengua de territoris específics.
D'aquesta darrera categoria, hi ha normes que garanteixen de partida el coneixement o l'ús del castellà i els imposen a tots els afectats i deixen a les autoritats autonòmiques la possibilitat de demanar el mateix requisit per a les llengües corresponents. Aquest esquema reprodueix el model supremacista castellà de la Constitució espanyola: l'Estat tracta el castellà com una llengua no territorial, que genera drets i obligacions arreu, mentre que els altres idiomes es veuen limitats territorialment i es deixen a discrecionalitat d'autoritats específiques.
Per exemple, el Reial decret 135/2021, pel qual s'aprova l'Estatut general de l'Advocacia espanyola, estableix com a requisit per a col·legiar-se el coneixement del castellà, "y, en su caso, de lenguas cooficiales autonómicas". Per altra banda, l'Ordre INT/26/2021, per la qual s'estableixen normes específiques per a la classificació i destinació dels agents de la Guàrdia Civil, estableix com un mèrit, i no com un requisit, la possessió d'un títol de competència lingüística en una "llengua cooficial" del territori. En aquest text, el terme "cooficial" no incorpora el castellà, que és un idioma de coneixement obligatori per a tots els ciutadans i tots els treballadors públics, sense excepcions.
Finalment, l'Ordre PCM/2/2021, que regula l'avaluació del batxillerat per a l'accés a la universitat, estableix com a matèria general del bloc d'assignatures troncals, d'examinació obligatòria per a l'accés a la universitat, l'assignatura de "Lengua Castellana y Literatura II". Aquesta previsió val per a tot el territori de l'Estat, amb independència de si el castellà és l'idioma autòcton del lloc i del seu pes demogràfic. La norma esmenta que "en su caso" també hi haurà proves "de la materia Lengua Cooficial y Literatura".
La imposició del castellà no respon a criteris instrumentals sinó identitaris i de poder
Cal apuntar que, tot i els discursos de tints jacobins i universalistes que usa sovint el nacionalisme espanyol per justificar la supremacia del castellà, l'actitud activista del govern espanyol en defensa d'aquesta llengua en l'àmbit internacional desmenteix que les raons últimes de la imposició del castellà siguin utilitàries i no identitàries.
En aquest sentit, destaquen dues disposicions internacionals publicades al BOE al mes de febrer, relacionades totes dues amb el funcionament de l'Organització Mundial del Turisme (OMT). D'una banda, el govern d'Espanya va demanar a l'Assemblea General d'aquesta organització que el castellà fos llengua de treball de la Comissió Europea en cas que s'hi introduís l'ús d'alguna llengua addicional a més de l'anglès i el francès. Una mesura d'aquestes característiques no ajudaria en res a la l'eficiència de l'organització i, per tant, està lligada a la voluntat del govern espanyol de projectar estatus, de prestigiar el castellà com a font de soft power en l'àmbit internacional i d'equiparar-lo a l'anglès.
El segon exemple relacionat amb l'OMT té a veure amb la celebració de l'últim consell executiu de l'organització, que es va dur a terme a Madrid el gener passat. En l'acord que regulava administrativament aquest esdeveniment, Espanya es comprometia a facilitar un servei de bufet d'un dinar per a les delegacions oficials, en què cada plat s'anunciaria en una descripció breu "en español y en inglés". L'única raó per la qual aquests plats s'anunciaven, a part de l'anglès (koiné internacional), en castellà (i no en les altres tres llengües de l'OMT), és que el castellà es considera la llengua de l'Estat amfitrió. En estats respectuosos de la seva pluralitat lingüística, totes les llengües autòctones haurien estat presents en aquest espai, o no ho hauria estat cap.
