Parlem d’un home bigotut i de cabells circumscrits a la zona occipital, com escau a un espècimen llatí que arrossega més de vuitanta anys. La pilositat de sota el nas i de sobre el clatell, negrosa. Presumiblement tenyida, com a evidència latent d’una inclinació irrefrenable pel frau. L’aire, enèrgic i juvenil, propi d’aquelles persones que t’imagines surant a la nit sobre un taüt ple de formol a mode d’insuflació vitalista. Un egòlatra com una casa de pagès que va assolir el seu propòsit: esdevenir familiar a la retina de molts ciutadans després de dues dècades d’aparicions públiques més o menys intermitents.
Prèviament, havia foguejat la seva dominació carismàtica com a secretari general de la CNT i, dues dècades després, com a president de la FAPAC a Barcelona. Però, sobretot, fent conferències per a auditoris variats, amb una especial predilecció per les escoles, on la mainada escoltava embadalida les anècdotes i recreacions de l’incombustible contacontes. Els darrers 3 anys, del 2002 al 2005, ja com a president de l’associació que el va fer famós, van ser vertiginosos: un crescendo sostingut de qui se sent en estat de gràcia i amb prou embranzida per encantar tantes serps com calgui. El cant del cigne, pur clímax: narrar i (encara més difícil) descriure la seva experiència concentracionària al Congrés amb una teatralitat tan vívida que va arrencar els plors xops d’empatia i desconsol d’uns diputats endurits per l’aridesa de la política. Finalment, el dia 6 de maig del 2005, dos dies abans de la commemoració al camp d’extermini austríac, salta la sorpresa: aquell vell jovenívol, llibertari, antifranquista exiliat, víctima de mil tribulacions i deportat en un camp nazi, resulta que no és qui diu ser. Durant un lustre, Enric Marco, el president de l’Amical de Mauthausen-Gusen, havia fabulat a cor què vols sobre un horror tan i tan sensible per a tantes famílies europees. La monumentalitat de l’aixecada de camisa, i l’estupefacció traumàtica que la va seguir, van ser un cop fort per a la societat catalana, sempre tan esbiaixada cap a la credulitat i el sentimentalisme. I l’avantsala del cas Millet, i de l’esfondrament de l’il·lusionisme pujolista de la quasiestatalitat, entre altres.
La impostura és una de les pràctiques, potser hauríem de dir debilitats, preferides de l’ésser humà, i és d’allò més proteïforme. Tan proteïforme i transversal, que tothom la practica més o menys sovint i en major o menor mesura. Pot manifestar-se en relació amb la professió (ai, la inflor dels currículums), amb l’amor (l’adulteri), amb la vestimenta (la disfressa), amb la veu (la ventrilòquia i l’art de la imitació), amb la biografia (les fabulacions d’Enric Marco i tutti quanti) o amb la ideologia, estrafent el llenguatge per a fer-ne un ús pervers. Aquesta darrera és, segurament, la pitjor de les impostures, perquè és la que ha adobat el terreny dels genocidis, com el que va incitar la Radio Télévision Libre des Mille Collines a Rwanda mentre titllava alegrement de cucs i escarabats els tutsis i els hutus moderats. La consciència de la mentida entre els qui la ideen segurament hi és, però tot i així es formula per a inocular un discurs d’odi que tingui efectes sobre les consciències dels destinataris i, en últim terme i quan escaigui, sobre la realitat.
Malgrat tot, per qüestionats que estiguin el teu país i el seu dret a existir, i per forta que sigui la pressió ambiental, real o amplificada pels teus complexos, perd d’una vegada per totes la por que et titllin de racista, nazi o supremacista (vés a saber quina bajanada estigmatitzadora s’inventaran demà) per defensar que tens el dret irrenunciable a viure plenament en la teva llengua al teu país. Si tu perds els complexos, ells perden la raó del més fort i comença a haver-hi partit i, per tant, una remota possibilitat de guanyar-lo. Tant li fa que qui t’insulti sigui algú que porta un mes aquí, o cinquanta anys, o que sigui un d’aquells insidiosos catalanoparlants que treballen, conscientment o no, per a fer realitat el somni atàvic de la Gran Castella: el respecte per l’altre és un codi universal que no admet excuses.
Fer ús de la perversió del llenguatge és un acte de lesa humanitat i, de la mateixa manera que ja ens van advertir que els feixistes del futur s’anomenarien a ells mateixos antifeixistes, podem afirmar que els (ultra)nacionalistes del present tenen la barra colossal d’anomenar-se no-nacionalistes, o fins i tot antinacionalistes. Amb tot el cinisme del món, i més. Tu, però, no els tinguis por. Una arma et pot malferir, un sol mot d’una persona estimada et pot trasbalsar la vida, però el discurs sofístic de qui t’odia no et pot fer ni una esgarrinxada, si et cuirassen unes conviccions fermes i l’elm de la raó. Tant si ets expert en història com si no, saps, o t’enflaires, que els únics que han assassinat, prohibit, injuriat i han volgut (i volen) esborrar una identitat per pura animadversió ètnica són ells, i no pas tu. Per la seva salut sanguínia i ventricular farà. La pregunta del milió, obligada: qui és més identitari, aquell qui (mal)viu obsedit per liquidar la cultura del proïsme i converteix la seva monomania en una croada sense treva fins al repòs sepultural, o aquell qui pretén viure amb normalitat i sense concessions la seva identitat lingüística allà on s’ha originat i desenvolupat durant segles?
Un dels espectacles pirotècnics més nauseabunds de perversió del llenguatge el vas poder presenciar el 2010, amb la campanya electoral d’aquell partit intemperant i glotòfag, els membres del qual s’exhibien als cartells despullats (de roba, i de moral). La ignomínia tenia per lema “Rebel·la’t”. Rebel·lar-se contra què, és lícit preguntar-se, quan pertanys a una majoria nacional i demogràfica que imposa la seva voluntat esclafadora a les altres? No oblidis que els karadzics de mala bava i pitjors intencions hi són sempre, i que una de les coses que més excita la seva morbiditat lingüicida és anar a armar sarau a aquells llocs on la minoria són ells. No els mou res més que emmetzinar la ja prou difícil convivència entre un tauró blanc i un seitonet, i el plaer de fer passar la víctima per botxí i viceversa. Hi són sempre, i en són molts, perquè, com deia Quico Pi de la Serra pels volts dels 70, si els malparits volessin, no veuríem mai el sol.
Potser no sempre els has reconegut, però hi has conviscut tothora, i els has parlat molts cops, a ells, que han covat un odi empedreït en contra teva i de tots els catalanoparlants, d’origen o no (i especialment si no ho són). Ni tan sols el Parlament no s’ha deslliurat de les seves secrecions verinoses acompanyades d’aquella acritud tavernària que els caracteritza. A banda de l’aquelarre tradicional de cada 12 d’octubre, és a les xarxes socials on es mostren més desinhibits, i on troben especialment divertit utilitzar un llenguatge més propi de Josef Mengele que d’un demòcrata. Si, per exemple, mai se t’acut queixar-te de no haver estat atès en català als serveis públics, no triguen a sortir en massa de no se sap on a vomitar comentaris sobre un suposat esguerrament cognitiu de qui ha vist conculcats els seus drets legals, i comencen a brandar la paraula “infraésser”, “inframental” i tot qualificatiu d’inferioritat (és a dir, supremacista) que se’ls acut. La finalitat, ben clara i impregnada d’un odi òrquic, és anar-te deshumanitzant: potser el dia de demà no seran dins la Unió Europea i tindran les mans més lliures per a solucionar-ho del tot. Cal que no normalitzis mai el seu llenguatge i actitud, potencialment genocides, però sí que els metabolitzis: t’ajudarà a viure millor. I és que fins i tot la vilesa havia de tenir alguna virtut, que és la fiabilitat. T’ho maneguis com t’ho maneguis, amb tanta excelsitud argumental o ètica com siguis capaç d’atresorar, el cert és que ells ni canvien ni canviaran mai. Fer-t’hi mala sang amb aquells escarafalls risibles amb què sovint sobreactues la teva indignació no contribueix a atreure ningú a un projecte alternatiu que pretengui plantar cara al seu cinisme i impostura irredimibles.
El que més et desconcerta, sí, és que, malgrat les diferències iconogràfiques, et denigrin amb arguments clònics des de posicions soi disant d’esquerra, provinents d’aquell espai polític tan particular. Un espai amb la cara prou formigonada com per titllar de racista l’alcaldessa de Vic per animar a compartir la llengua amb els nouvinguts, ells, que es proclamen fills del catalanisme obrer però no han trobat el moment de presentar una sola iniciativa realitzable en favor de la llengua els darrers anys. Ells, que es delecten argumentant que voler ser entès en català al territori on és considerat llengua pròpia és practicar el “turisme lingüístic”(sic), o un acte capriciós pensat per a complicar la vida al pobrenouvingut. Ells, que han dit i insinuat qui-sap-les vegades que parlar en català és un acte d’opressió a la classe proletària hispanoparlant, perquè ho sap tothom, i és profecia: el castellà no té cap connotació subjugadora i no ha estat més que una sintonia a la Heidi que ha enriquit durant segles els timpans i l’aparell fonador dels alterparlants de les Espanyes. Ells, que es diuen equidistants, però que, casualitats de la vida, enfoquen gairebé sempre l’artilleria pesada contra les minories. Ells, que obvien que, al món del dret i de la suficiència neuronal, el que compta no és tant la intencionalitat com la capacitat de fer mal, i que et posaran en peu d’igualtat una regidora d’un poble de deu mil habitants amb cinquanta-dos diputats al Congrés espanyol. I, tot, per tal d’empestar qualsevol projecte alternatiu al que està institucionalitzat, petrificat de quaranta anys ençà.
Ells, precisament ells, que fins fa quatre dies es declaraven hereus privatius del llegat de Paco Candel, ara, amb altres paraules, et vénen a dir que “Soyez propre, parlez espagnol”, i no tinguis la gosadia d’alçar la veu, perquè aquí hi som nosaltres, per a picar-te la cresta amb el nostre bec cosmopolita i rabejar-nos en el teu malestar llogarrenc. Ells, que, de tan presos polítics de tòpics i barcelocentrisme com són, desconeixen, o ho fan veure, que les comarques més pobres de Catalunya són les Terres de l’Ebre, aquelles en què el percentatge d’ús del català és més elevat. Ells et donaran lliçons d’immaculitat a tu, ells, els del sis-i-set-de-setembre, que al Parlament són ovacionats dempeus per l’extrema dreta en agraïment a la seva praxi en contra del dret a l’autodeterminació, que nominalment afirmen defensar (com tu, que de paraula tampoc no repudies el dret a existir de la tortuga de les Galápagos, però ja tal). Un victoreig que precedeix el NO abjecte i amb voluntat de delació que exhibiran al Parlament el 27 d’octubre del 2017, el dia en què el seu espai polític arriarà per sempre la bandera del compromís amb la lluita democràtica del país. Ells, que, conscients del seu rol de frontissa que té la missió històrica d’anguilejar a banda i banda per tal que l’status quo romangui indemne, deixen en una broma el transformisme de Fregoli: primer van reivindicar un procés constituent no subordinat, després un referèndum acordat, ara una autonomia de tercera que no pateix cap mena d’infrafinançament, i demà l’abolició de tot autogovern per a ser “iguals a la resta d’espanyols” amb la igualtat de sempre, en què uns són més iguals i uns altres menys i avall que fa baixada. En tot moment, això sí, amb un ull posat a la demoscòpia, no fos cas que calgués entrar de pressa i corrents al vestidor.
Ells, precisament ells, els gossets faldillers del règim postfranquista, repartint carnets de bondat humana o esquerranositat pura, i projectant a tort i a dret en els altres el seu defecte capital. Ells, que, sense despentinar-se, voten al Parlament per la salvació de les natges d’un comissionista viciós i degenerat, elefanticida, que ha escamotejat a la hisenda tributària milers de milions d’euros que s’haurien pogut dedicar a “polítiques socials”. És a dir, ells, que voten a favor de la monarquia petr(ol)ificada. Ells, els amants de la logomàquia i la prestidigitació conceptual, negant que la catalanofòbia sigui racisme perquè no sé què del color de la pell, i que practiquen un silenci espès quan es produeixen agressions per motiu de llengua; agressions que, és clar, denunciarien amb megàfon si fossin motivades pel color de la pell o religió. Ells, els creadors del cèlebre “m’enxampa lluny” i perpetradors de la justícia demostrativa (aquesta/aqueixa/aquella), que s’aplica en funció de la distància arbitrària que a ells els plau, i no d’uns drets universals. Ells, que, continuant amb el seu joc d’un trilerisme consumat, no denuncien la xenofòbia anticatalana perquè “xeno” vol dir “de fora”, però en canvi sí que clamen contra l’opressió a altres pobles que tampoc no tenen un origen exogen i que, ves per on, també pateixen una substitució poblacional planificada i la presó i l’exili dels seus dirigents. I és que, on vas a parar, coi de victimista, l’endofòbia, l’odi d’alguns sobrevinguts als que ja hi eren i a la seva cultura, no és tan greu com la xenofòbia, perquè ja se sap que el que causa dolor són les paraules, i no els actes o les humiliacions reals, vinguin de qui vinguin. Ells, que banalitzen el patiment en funció de qui el rep, o de la seva renda per càpita, i que haurien de respondre d’una vegada per totes quin és el topall econòmic amb el qual una persona deixa de ser considerada víctima d’una agressió.
Ells, precisament ells, que no signen (encara) el Manifiesto por una lengua común amb el Vargas Llosa que exalça l’extermini de les llengües indígenes juntament amb altres esperpents filofeixistes, però que el posen en pràctica amb cofoisme quan l’alcaldessa de Barcelona utilitza el castellà a les xarxes perquè l’entengui tothom, i a sobre té la benevolència de dir que “si hi ha preguntes en català em passo un moment al català i així, de forma natural, anem fent”. La llengua en regressió vista com una molèstia, un run-run que requereix una disculpa, ja que només s’usarà un moment, i la substitució lingüística i l’hegemonisme castellà com una cosa natural i sense cap rerefons històric en ells, els avaladors del Memorial Democràtic que venien a assaltar el cel i que han acabat comprant casalots protoburgesos a Galapagar. Tu, sobretot, no reivindiquis cap mena de discriminació positiva a favor del feble, perquè aquella llengua perseguida amb brutalitat durant segles te la convertiran, els molt juganers, en un “asfixiant rotllo fiscalitzador”.
Ells, precisament ells, i la frivolitat postmodernista amb què han buidat totes les lluites i conceptes. I, tot, des de la inqualificable superioritat moral de totòlegs que els caracteritza a ells, que no han excel·lit en el tancament de cap Centre d’Internament d’Estrangers, sinó que només han despuntat (amb sublimitat) en la bel·ligerància discursiva envers les minories lingüístiques i nacionals, i els seus drets. Ells, els hàbils Scaramouche de la política, que proclamen encesament (penseu en l’Scarlett O’Hara a la famosa escena d’Allò que el vent s’endugué) que no volen que la cultura catalana desaparegui, perquè ells són els adalils de la multiculturalitat, però que no estan disposats a permetre (on s’és vist!) que es doti de cap de les eines necessàries per a sobreviure com a tal. Qui ho intenti, avisat queda: patirà ipso facto la seva criminalització. Amb més acarnissament a Barcelona que a Alacant, per una simple probabilitat de reeiximent que ells, els camarades de l’Espanya fraternal, sempre faran tot el possible per escapçar.
I tu, en vistes de tot plegat, què pots fer? És molt senzill, pornogràficament senzill: tu desemmascara’ls sense vacil·lar, que el Carnaval és joia i xerinola però no fou pensat per a ser etern. No acceptis cap de les seves lliçonetes de nyigui-nyogui, ni et deixis acomplexar per les seves falòrnies d’impostor sènior. Tampoc no intentis rebatre’ls o captivar-los amb arguments morals. És absurd i, a més, inútil: la teva bondat, els teus raonaments ètics, la teva desesperació com a minoria en risc d’extinció, exciten el seu plaer sàdic de veure’t patir. El d’ells, els Enric Marco del nostre sistema polític, que durant tant temps han practicat la suplantació política i de valors, i que malden per continuar-ho fent, i tal dia farà un any.
No ho oblidis mai: un culturicida, per molt que faci servir un llenguatge bensonant i revolucionari (el de Falange al seu moment també ho era), no deixa de ser un culturicida. Pregunta-ho, sinó, als teus germans nord-catalans. Si, al remat, ets feble i crèdul, i et deixes ensarronar per qualsevol dels dos tipus d’impostors del llenguatge que hem descrit, per aquests ciutadans tan comuns que ja han demostrat infinitud de vegades fins a quin punt estan disposats a retorçar el sentit dels mots per a criminalitzar-vos, a tu i a la teva llengua, cal que sàpigues que t’aniran aculant més i més i més i més i més i més, fins al moment que et clavaran l’estocada final a quatre mans* i t’adonaràs, massa tard, que ets MORT. I que la seva rialla homèrica, que amb prou feines podràs sentir, ho certifica.
*Aquell descregut que ho trobi una exageració, potser hauria de recuperar la distesa conversa entre Pérez-Reverte i Sabina, referents intel·lectuals de les dues Espanyes suposadament antagòniques, afirmant entre riures que al segle XVIII s’hauria d’haver guillotinat en massa la població catalana per acabar amb el problema català. Morta la cuca, mort el verí.
