Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Consens, consentiment i submissió
Josep Cónsola, membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC) Josep Cónsola, membre de la Universitat Comunista dels Països Catalans (UCPC)

El consens, del llatí “consentire” equivalent a “sentir amb”, pensar, obrar, d'acord amb uns altres.

Si per al proletariat aquest “sentir amb” al·ludís a un sentiment de classe cap als seus iguals seria un acte positiu, un sentiment de pertinença, d'ajuda mútua, de lluita col·lectiva cap a uns objectius comuns. Però desgraciadament el consens, fa ja molts anys, ha derivat en un “sentir amb” la classe antagònica, amb els responsables de l'explotació de les persones autòctones i de l'espoli de les foranes.

Aquest concepte fa anys s'ha apoderat de les masses sobretot als països de capitalisme desenvolupat, acceptant les interpel·lacions amb les quals la classe dominant s'ha dirigit a la població. En algunes interpretacions s'equipa a consentiment, però aquest és permetre una cosa, amb independència de si aquesta permissió és per opció lliure o mitjançant l'ús de la força. Tenim una altra definició: l'assentiment, el qual defineix més concretament el mostrar-se conforme amb el pensar aliè, alguna cosa més que consentir.

De totes maneres assentiment i consentiment són peces claus, en política, per a aconseguir el consens i aquest és el pas obligat perquè el sistema capitalista aconsegueixi l'hegemonia. Hegemonia com a direcció acceptada i submissió en tots els àmbits de la vida: en l'economia, en la política, en la cultura, en l'educació, en les ciències, en l'art i en la moral. Hegemonia basada en la promesa de defensar a la població de tres grans perills: la incultura, la inseguretat i la malaltia, i per això ens diuen educar, protegir i curar.

És cert que afloren resistències però la majoria de la població accepta les ordres, com també és cert que se silencia als dissidents. Però parlem avui de la població mundial d'una punta a una altra del planeta, parlem de milers de milions de persones, per la qual cosa hem d'analitzar com el mateix discurs s'ha utilitzat a tot arreu. Discurs caracteritzat per una nova teologia: La ciència, en abstracte, i dins d'ella com misteri de la santíssima trinitat un conglomerat de matèries que van des de l'explotació salvatge dels recursos naturals del planeta, les produccions compulsives i obsoletament programades, les enginyeries financeres, els experiments biològics i neurosensitius sobre les poblacions, la carrera armamentística i la perspectiva biogenètica controlada.

A aquests nous paradigmes s'han unit, amb més o menys matisos, les organitzacions polítiques i sindicals obreres a tot el món en un exercici amnèsic de la seva pertinença i d'acceptació del concepte de “progrés” encunyat per la classe dominant que fins i tot dista molt de les paraules del Papa Francesc al setembre de 2019 en Akamasoa quan es va dirigir als milers de congregats amb les següents paraules: “El somni de Déu no és només el progrés personal sinó principalment el comunitari. Que no hi ha pitjor esclavitud, que la de viure cadascun només per a si mateix... Crear entre els treballadors un esperit d'autèntica solidaritat. Que sàpiguen estar atents els uns als altres, que s'animin mútuament, que facin costat als que estan atabalat i aixequin als que han caigut” (1)


I

La “crisi” del 2008 va posar en perill aquest consens, i els milions de persones afectades van començar a atribuir les seves desgràcies, ja sigui de pèrdua dels seus ingressos pel treball, ja sigui per veure evaporats els seus fons de pensions, ja sigui per veure's desnonats dels seus habitatges, als mecanismes del capitalisme, malgrat una gran campanya que atribuïa aquestes desgràcies a “uns quants especuladors financers”, en un intent de salvaguardar el sistema als ulls de la majoria de la població.

El capitalisme va aprendre molt bé la lliçó. La seva pròxima “crisi” hauria de quedar a cobert de qualsevol indici de culpa que pogués atribuir-se al sistema en el seu conjunt. Prestos es van posar a elaborar com podria ser el “modus operandi” necessari per a la implantació del nou patró tecnològic, el qual tindria unes repercussions per al proletariat pitjors que les del 2008 i que per a aquest nou patró tecnològic seria necessari un enfortiment del consens al mateix temps que un increment de la disciplina, l'individualisme i la destrucció d'alguns dels pilars del consens anterior: La negociació col·lectiva i l'anihilament de les formacions sindicals no dependents dels pressupostos estatals i patronals. En cas contrari seria una mica més difícil imposar els futurs canvis tecnològics, culturals i educatius.

Disciplina que a semblança d'una nova religió interpel·lava a la societat sobre la necessitat d'adoració a uns nous ídols creats “ad hoc”. Per a això no servia el discurs encunyat en el 2008 de culpabilitzar a uns dimonis especuladors, ja no seria creïble, calia, per tant la cerca de nous culpables i d'uns nous teòlegs que fossin capaços de modificar el discurs apocalíptic i emplacessin a la població a ser fidels seguidors de les ordres emanades des del nou oracle dels déus. Ja no serien els economistes, sinó els sociòlegs, pedagogs, epidemiòlegs i biòlegs, moderns tecno-teòlegs que ja van tenir un paper destacat en la dècada dels vuitanta del segle passat però ara amb els seus poders ampliats.

Alguns d'aquests tecno-teòlegs saben molt bé que no és tasca fàcil sumir al conjunt de la població adulta en un consens global i precisament per això fa anys que la seva especial preocupació ha estat el sistema educatiu amb un control ideològic extrem dels continguts curriculars en els quals s'ha dissenyat una autèntica dictadura pedagògica en la qual no té lloc el dubte ni la hipòtesi, sinó una única veritat concorde a la nova teologia. Veritat que es disfressa amb hàbits de colors, amb modernes tècniques, amb aparent progressisme, però que exclou qualsevol indici de reflexió fora dels marcs establerts.

Podríem qualificar a partir dels anys 80, una uniformitat pel que respecta a la concepció del món, de la salut, de la societat i de la felicitat, entesa aquesta com la capacitat de consumir, de tenir. Però en absolut es planteja, des de la més tendra infància, la necessitat de conèixer el propi cos, d'educar per a la salut i no per a la malaltia, de limitar les apetències derivades d'un excessiu consum d'objectes i medicaments.


II


Les necessitats són un producte cultural i històric. I la creació de necessitats és una característica pròpia del capitalisme i una necessitat de la producció tal com alertava Marx en el seu temps: “La producció, en conseqüència, produeix no sols un objecte per al subjecte, sinó també un subjecte per a l'objecte”. Encara que Marx no va aprofundir molt sobre el tema, si podem trobar preguntes sense resposta sobre les necessitats “Aquestes preguntes sobre el sistema de necessitats i el sistema de treballs En quin moment hem d'abordar-les? Com explicar, per cert, que un particular grup humà considera satisfacció? Res és tan variable, arbitrari per naturalesa com el sistema de necessitats” (2)

Impulsar les necessitats, encara a costa de la creació d'una compulsió malaltissa per la possessió d'objectes, és la funció de la indústria de la propaganda a la qual la societat es mostra submisa de manera igual que als dictats de la religió, de la política o de la ciència.

Consumir abans de néixer, a partir del naixement, durant la infància, en l'adolescència i després de tants anys educant la satisfacció de tenir, de posseir, com a paradigma de ser, les persones ja estan formades per a entrar de ple en la societat programada del consum.
I el consum ha estat una de les claus del consentiment, i aquest consum s'ha relacionat amb l'oci des de la més tendra infància, d'aquesta manera hem pogut comprovar que mentre els parcs infantils dels diferents barris eren transitats pels nens i nenes de les llars immigrants, les criatures de la classe obrera autòctona passaven els caps de setmana passejant-se pels temples del consum dels grans centres comercials, de la mateixa forma que en els anys 50 del segle XX portaven les criatures a la missa dominical després d'haver-les posat en mans del sacerdot de torn els dissabtes perquè els impartissin el catecisme. El “canvi” va consistir a traslladar l'educació extraescolar de les parròquies als supermercats i en alguns casos a les ludoteques o agrupacions de Boy scouts. Tot convertit en pura mercaderia en arrabassar el sòl públic per al joc i convertir-lo en una prioritat per a les places d'aparcament amb el subsegüent pagament.

Es van anar creant necessitats a mesura que la producció ho demandava i així el consum es va convertir en una necessitat de la producció, no de les persones, com un miratge que equipés consum amb felicitat i el capitalisme era capaç d'oferir aquest miracle a costa que la classe obrera se subsumís a les ordres del treball alienat. I els nens, són grans observadors del comportament consumista dels adults del seu context social, sobretot dels seus pares. Ells es converteixen en el model a seguir i, progressivament van assimilant els seus comportaments per a imitar-los. Si els adults de l'entorn tenen el que s'anuncia en televisió, el nen desitja el mateix per a ell. Els nens són els destinataris preferits del sector publicitari perquè són fàcilment manipulables i, abusant del desig dels pares d'oferir “el millor” als seus fills, manen un continu bombardeig d'anuncis per a estimular el desig de posseir béns materials dels petits, anhel que mai està satisfet i condueix a incrementar les exigències dels nens.

Els pares també estimulen l'afany consumista dels fills quan els ofereixen béns materials per a compensar el poc temps que passen amb ells. És freqüent que el pare i la mare passin massa hores fora de la llar treballant per a aconseguir més diners amb el qual consumir més objectes materials per a la família i, sobretot per als fills. Una roda inacabable a satisfacció del capital que reprodueix una visió de la realitat que manté l'actual poder econòmic i social de la classe dominant. Per a aconseguir això, els publicistes actuen adaptant no sols els productes sinó els missatges al desenvolupament cognitiu, social i afectiu infantil. Al costat de tot això, el gran repte per a les grans multinacionals és crear el que es denomina “la construcció empresarial de la infància” que permeti explotar cada vegada més la inclinació consumista dels nens i nenes, impulsant-se la imatge model a la qual cal seguir.


III

S'han anat homogeneïtzant els continguts curriculars harmonitzant matèries a despit de les realitats culturals diverses i marcant les prioritats establertes per l'OCDE. Així el Programa internacional per a l'avaluació d'estudiants (PISA) ja estava orientat, l'any 2000 per a la perspectiva 2013. De la mateixa manera el programa Estudi de tendències en matemàtiques i ciències (TIMSS).

En les diferents avaluacions, els continguts estan concordes a l'Agenda 2030, els quals formen part de la formació ideològica que diu a les persones que és el que existeix, com és el món i com és la relació amb el món. També el que és possible i al que es pot aspirar, no és d'estranyar doncs que dins de les avaluacions als estudiants ocupi un lloc destacat l'anomenada “emprenedoria”. I també incorpora el que ha d'entendre's per just o injust, el bo i el dolent i les maneres d'entendre la cultura. La sarcàsticament denominada “educació financera” ocupa un lloc destacat en les proves PISA segons l'informe 2015 del Ministeri d'Educació espanyol. No és aventurat afirmar que el procés de consentiment, consens i submissió té el seu origen en el món escolar. (3)

“Emprenedoria”, paraula màgica amb la qual es cobreix un discurs dirigit a les persones pertanyents als països de capitalisme ric en el qual el fonamental és l'individualisme a ultrança i el darwinisme social adequat a les noves professions de la intel·ligència artificial, la propaganda, els mitjans de comunicació o les intermediacions financeres. La mateixa paraula de “emprenedors” és utilitzada als països de capitalisme pobre per a orientar a la població d'aquests països a professions diferents, tal com ho reflecteix l'exemple de Sustentavel en Rio Grande do Norte al Brasil a iniciativa del Banc Mundial que va dedicar minvats fons per a dotar d'assistència i “capacitació tècnica” per a una altra mena d'emprenedoria: la de furgar en les deixalles, que segons Fàtima Amazones, directora del projecte en el banc Mundial “les inversions convertiran a aquestes persones en legítims empresaris soci-ambientals” i que segons ella aquest és el futur per als més de 15 milions de persones que als països de capitalisme pobre viuen de furgar en els escombriaires. (4)

IV

Com he dit anteriorment, hem de mirar enrere per a buscar un punt d'inflexió a nivell mundial en el qual es relacionin economia, política, ciència i educació. I això ho trobem en la dècada dels 80 del segle XX que, d'una banda es produeix un avanç espectacular del consens entorn de les propostes denominades neoliberals, consens expressat a través de les urnes en diversos països, però per les seves característiques i pes en l'entramat mundial podem citar el triomf del programa neoliberal de Margaret Tatcher a Gran Bretanya i de Ronald Reagan als Estats Units. Al mateix temps el clímax de les propostes d'avanç cap a l'economia de mercat a la Xina des de 1978 de la mà de Deng Xiaoping i Hu Yaobang, amb unes seqüeles d'inflació i desocupació en les grans ciutats, que va culminar en les protestes de 1989 a Pequín i altres ciutats. Al seu costat en la Unió Soviètica, després de la mort de Chernenko, va ser triat Mijail Gorvachov  com a màxim dirigent el qual es va envoltar d'un grup d'assessors partidaris de la liberalització econòmica, la descentralització administrativa i l'autonomia empresarial, en definitiva de l'abandó del socialisme que va arrossegar després a la totalitat de partits comunistes del món.

Al mateix temps d'aquesta ofensiva del capital en tots els racons del planeta, fa aparició una “terrible pandèmia” que des de la seva aparició als Estats Units, de cop i volta diuen que està estesa per tot el món: La SÍNDROME D'IMMUNODEFICIÈNCIA ADQUIRIDA, vocable inventat al qual s'atribueixen defuncions de tota mena, aconseguint la xifra de 32 malalties conegudes àmpliament. Al voltant d'aquesta gran campanya propagandística es van moure centenars de milers de milions de dòlars, es van concedir premis Nobel i es va crear una campanya de terror social la qual estava caracteritzada per uns “consells científics” d'allunyament social i culte a l'individualisme en un moment en què eren més necessàries que mai les grans mobilitzacions per a enfrontar l'ona privatitzadora del nou model econòmic que consistia en el tancament de les empreses estatals i la venda o regal d'aquestes al capital privat. Tal vegada el més emblemàtic era el tancament de la mineria del carbó a Gran Bretanya i la privatització de tota l'estructura ferroviària. O la militarització dels controladors aeris als Estats Units on el 7 d'Agost de 1981 el president dels EUA, Ronald Reagan, davant una vaga de controladors, va enviar 11.000 cartes d'acomiadament i va posar en marxa un pla d'emergència consistent en l'ús de personal militar a les sales de control. Així va acabar la vaga.

                  Va ser la dècada de les grans privatitzacions a tot el món i l'inici del desmantellament del nomenat estat del benestar als països capitalistes desenvolupats, en el cas d'Espanya aquest procés es va iniciar amb els Pactes de la Moncloa de 1977 en els quals s'estableixen les bases per al desmembrament del sistema de seguretat social i la posada en pràctica de les exigències per a la incorporació al llavors anomenat Mercat Comú Europeu, sent aquestes bàsicament la privatització de tota l'estructura industrial i de serveis nacionalitzada que estava organitzada a través de l'Institut Nacional d'Indústria (INI).

                  Tot aquest procés es va realitzar a Espanya amb el consens de la classe obrera mediatitzada per les dues grans centrals sindicals (Comissions Obreres i Unió General de Treballadors) i els dos partits polítics que es deien representar-la (Partit Socialista Obrer Espanyol i Partit Comunista). La lluita de classes en aquest període es va caracteritzar tan sols per protestes d'índole salarial al voltant de les negociacions col·lectives i quant al desmantellament industrial aquesta lluita va girar majoritàriament entorn de la suma de les indemnitzacions a percebre per acomiadament. No va haver-hi una estratègia dirigida a mantenir el teixit industrial i de serveis. Sectors sencers com el tèxtil, la gamma blanca i gamma marró quant als electrodomèstics, la siderúrgia, la construcció naval, la mineria, l'alimentació, l'agricultura extensiva, la ramaderia, la indústria química, el transport per carretera, l'automoció, la maquinària pesant, o van ser desmantellats o van ser privatitzats. Emblemàtic va anar el tancament de l'empresa estatal Alts Forns del Mediterrani i l'acomiadament de més de quatre mil persones.

Les interpel·lacions a la classe obrera estaven revestides amb l'aurèola del “canvi” i mitjançant aquest vocable equiparat a democràcia, llibertat, etc., al costat de suculentes indemnitzacions, prestacions per desocupació, jubilacions anticipades i promesa de nous llocs de treball, es va establir el consentiment necessari per a la integració en el Mercat Comú i l'OTAN.

V


Segons l'opinió de les estructures corporatives multinacionals calia crear una “nova disciplina” del treball en la qual no s'establís diferència entre la submissió al treball alienat en el si de les empreses i la submissió a uns patrons de consum i comportament social fora d'elles. Tasca a la qual es van dedicar els moderns tecno-teòlegs en tots els camps del coneixement a partir dels laboratoris de recerca de totes les universitats del món. Facultats de sociologia, psicologia, economia, pedagogia, biologia, història, ... dedicades a construir des de continguts curriculars falsejats històricament fins a modernes tècniques de comunicació.

De totes maneres, no és fàcil modificar, en el transcurs d'una sola generació, unes pautes culturals adquirides per la generació anterior, esborrar la memòria col·lectiva anterior, anatematitzar usos i costums per a imposar de nous. S'ha passat d'una cultura de l'aprofitament, de l'estalvi a una cultura d'usar i tirar o de tirar sense usar mitjançant el consens i l'assentiment de mantenir la producció costi el que costi ja que això representa el manteniment dels llocs de treball sense importar que es produeix, ni per a qui, ni com, en una simbiosi perfecta capital-treball com a característica del consens social aconseguit.

Així com en les negociacions col·lectives s'han acceptat de manera constant els increments dels ritmes de producció, a nivell social la rapidesa, la immediatesa han anat aparellades als ritmes productius i aquesta rapidesa constant en tots els àmbits de l'existència té concrecions en el consum patològic tant de coses com de sensacions. Consum per a les classes dominants d'una certa qualitat i consum per al proletariat “made in Xina” de baixa qualitat també de baix preu, així qualsevol obrer o obrera pot emular el consum de la burgesia en aparença. Quan la mirada es dirigeix cap a la classe dominant i s'intenten copiar els seus hàbits, modes, maneres i llenguatges una cosa contradictòria està ocorrent en el si de la classe obrera quant a la seva percepció del món, de la vida, de les aspiracions, ... En aquesta contradicció radica la submissió a la classe dominant i no solament en unes determinades relacions laborals.

Un 60% d'espanyols compren roba cada mes, amb una despesa mig mensual personal estimat en roba i calçat de 90,50 euros, 8 de cada 10 desconeixen quant val el seu armari encara que si haguessin d'estimar la mitjana estaria en 2.480,70 euros, i gairebé un 59% té més de 35 peces en el seu armari. En 2017 en peces de vestir es van gastar en España 23.364 milions d'euros. (5)

A partir de les anàlisis sobre els mecanismes de funcionament del capital monopolista s'esfondra la teoria del consum individual com a acció únicament personal sobre la base de la utilitat de la compra i s'adverteix el consum desmesurat per a “acomodar el seu estatus amb el del seu grup de referència” i mitjançant l'exercici hegemònic cultural del capitalisme i el consens derivat de la claudicació davant la classe dominant, el grup de referència no és un altre que la burgesia. Segons Víctor Martín Cerdeño de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid, la idea principal queda resumida amb les següents paraules: “l'individu forma part del grup perquè consumeix un conjunt estandarditzat de béns i alhora consumeix tals béns perquè forma part del grup”. (6)

Segons les dades recollides en el Panell de quantificació del desaprofitament alimentari en les llars, del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, les llars espanyoles van malgastar entre gener i desembre de 2018 un total de 1.339 milions de kg/l. d'aliments i begudes, la qual cosa suposa un increment del 8,9% respecte a l'any anterior, destacant que: “8 de cada 10 llars reconeixen tirar aliments i begudes a les escombraries. En aquest àmbit, el 81,5% de les llars tira productes tal com els van comprar, sense haver sofert cap mena d'elaboració. Els qui malgasten productes sense utilitzar són principalment llars familiars de fins a 49 anys, amb nens menors de 6 anys o parelles sense fills”. (7) Mentre llargues cues apareixen en els bancs d'aliments i menjadors socials que en 2019 van atendre 1.050.684 de beneficiaris directes i van repartir 21 milions de quilos en tot el país.

 

 
   

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bancs d'Aliments, un model caritatiu que va néixer als Estats Units. El primer d'aquests bancs va funcionar a Arizona, en 1967. Avui els diferents bancs reparteixen menjar a 42 milions de persones que tenen problemes per a alimentar-se, un de cada set estatunidencs, d'acord amb les estadístiques de Feeding America. No per casualitat se'ls va denominar“bancs” com a simbolisme del centre financer del poder econòmic del capitalisme.

El rerefons dels Bancs d'Aliments és pervers i de clar perfil ideològic ja que ajuden a veure el tema de la pobresa i la fam com una situació aliena al sistema econòmic imperant. En el cas d'Espanya, tota donació que es faci al Banc d'Aliments, ja sigui en diners o béns, desgrava fiscalment un 35%. Les grans empreses del sector alimentàri poden deduir així milions d'euros. (8)

El Servei d'Estudis de BBVA afirma que un terç de les llars espanyoles es troba en una vulnerabilitat econòmica extrema. És a dir, no compten amb una guardiola suficient per a poder subsistir ni tan sols tres mesos, i el 16% del total de nuclis familiars, és a dir, 3,05 milions, no estaria en condicions d'afrontar totes les despeses ni tan sols un mes. Fins a finals d'abril els bancs van rebre més de 525.000 sol·licituds de moratòries tant hipotecàries com per a una altra mena de crèdits. (9)

I, una part de la classe obrera, que manté un nivell d'ingressos concorde als perversos estàndards socials copiats de la burgesia fan com la paràbola dels fariseus descrits en l'Evangeli de Lucas que donen gràcies a Déu per “no ser com els altres homes” (Lucas 8, 9-14).


VI

Quina millor mesura de disciplina social que aquestes xifres? Quin millor mitjà de submissió que realitzar una cua d'hores per a recollir una bossa d'aliments? Quin millor mètode d'humiliació que haver de recórrer les oficines dels professionals de l'Assistència Social per a suplicar un certificat de “persona necessitada? Quina millor mesura per a fomentar la individualització i la desconfiança que una campanya emparada en un perill mortal derivat d'una epidèmia?

La pregunta clau hauria de ser Com organitzar a aquest proletariat difús i contradictori, mancat d'ingressos però amb la mirada posada en la classe dominant? Com modificar els hàbits culturals heretats de la burgesia? Com exigir que l'economia, l'educació, la salut i la ciència formin part del debat democràtic?

No són aplicables avui en les societats del capitalisme avançat les receptes organitzatives dels inicis de l'industrialisme, ni tan sols per al 20% de la població depauperada perquè no formen un conjunt homogeni com podien formar-lo els homes i dones del proletariat més pobre del segle XIX.

El capitalisme en aquestes societats avui destina una part de la seva inversió a l'anomenada assistència social. Inversió que li garanteix una pau social, precària, però pau social i entorn d'ella un consens basat en el consentiment, l'assentiment i la por.

Una estratègia per a la lluita de classes en aquests contextos ha de basar-se en la utilització dels mitjans disponibles per a desemmascarar culturalment el discurs hegemònic i l'elaboració de propostes que serveixin d'alternativa a aquest discurs en tots els ordres de la vida: treball, salut, educació, ciència i tecnologia, i al voltant d'aquestes alternatives reorganitzar socialment una part del proletariat allunyat de les consignes reformistes de “volem més del mateix” i establint una nova cultura obrera que renegui dels paradigmes de la burgesia. Un tipus d'organització que no tingui per principi el victimisme, sinó que tingui la mirada posada en un nou tipus de societat en el camí del socialisme i el comunisme. No serà fàcil, però la nova organització comunista ha d'apuntar a aquests pressupostos.

Existeixen diversos col·lectius que aposten per trencar l'ordre establert ja sigui en forma de cooperatives de consum, ja sigui en forma vida col·lectiva, ja sigui en forma d'autogestió de la salut, ja sigui en forma d'escoles lliures, però centrats únicament en els seus respectius espais sense una visió de totalitat i segurament una organització comunista podria afavorir aquesta visió en la perspectiva d'organitzar un gran front que vagi més enllà de la mera reivindicació de l'Estat del Benestar d'antany.



Josep Cónsola
Novembre 2020

 

REFERÈNCIES

(1)   (http://www.vatican.va/content/francesco/es/speeches/2019/september/documents/papa-francesco_20190908_cittaamicizia-madagascar.html)

(2)   (K. Marx. Grundisse. Traducción de Martin Nicolaus, 1973. Pág. 528)

(3)   (https://www.educacionyfp.gob.es/dctm/inee/pisa2015-competencia-financiera-inf-espanol.pdf?documentId=0901e72b825a92bd)

(4)   (https://www.bancomundial.org/es/news/feature/2015/05/07/brasil-reciclaje-basura-vertederos)

(5)   (https://es.statista.com/estadisticas/478816/gasto-de-los-hogares-en-prendas-de-vestir-en-espana/)

(6)   https://www.researchgate.net/publication/28063014_El_consumidor_espanol_factores_que_determinan_su_comportamiento/link/54fac4fc0cf2040df21cd5f3/download

(7)   (https://www.mapa.gob.es/es/prensa/ultimas-noticias/-el-desperdicio-alimentario-en-los-hogares-espa%C3%B1oles-aument%C3%B3-un-89-en-2018/tcm:30-510668)

(8)   (https://laredpopular.org.ar/la-donacion-de-alimentos-un-gran-negocio-que-genera-mas-hambre/)

(9)   (https://www.eleconomista.es/economia/noticias/10541421/05/20/La-crisis-y-el-confinamiento-conducen-a-seis-millones-de-personas-al-borde-de-la-pobreza.html)

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid