Els problemes del món del treball, com per exemple no trobar feina, no poden quedar relegats a preocupacions personals de les persones afectades.
Fa quinze dies, l’actriu Júlia Barceló explicava en una sèrie de piulades, amb molt d’impacte, la seva situació personal. Té 35 anys, formació, professió i trajectòria. Però es troba a l’atur i ha hagut de demanar diners a la seva germana per poder pagar el lloguer.
L’èxit de les seves piulades s’explica perquè amb elles va trencar un tabú. La mentalitat dominant en les nostres societats capitalistes fa que visquem l’atur com un problema personal, com una petita vergonya de la qual millor parlar-ne tan sols en cercles de confiança. Més que res, per evitar que ningú ens jutgi pensant que no ens movem prou buscant feina, o que si no ens en donen és perquè no sabem “vendre’ns”. No seria estrany un judici així. La mentalitat dominant accepta que l’èxit en el món dels negocis és personal, obviant que la classe social és determinant: és clar que hi ha gent amb més talent que altres, però sobretot hi ha gent amb més contactes que altres. Llavors l’altra cara d’aquest raonament és acceptar que el fracàs en el món del treball també té a veure amb el talent i no amb les condicions socials.
I no és així. El treball és una realitat social, de com està organitzada la societat. Es creen o es destrueixen llocs de feina en funció de com s’organitza l’economia. Si estudiéssim els orígens i la història del capitalisme, ho entendríem de manera molt més clara, perquè veuríem que qüestions que llavors els empresaris capitalistes consideraven “personals”, fruit d’un contracte “lliure” entre l’empresa i el treballador, han acabat tenint la consideració de qüestions “socials” a través de la lluita: la prohibició del treball infantil, la jornada laboral, les baixes remunerades, l’augment del salari i també la prestació d’atur.
Però la reculada del pensament marxista, fruit de la repressió i del resultat de la guerra freda, afecta també la nostra visió de la història i de la realitat que ens envolta. I d’aquesta manera, malgrat que el treball ens ocupa la major part del nostre temps vital, es considera una qüestió que no mereix de ser gaire escrutada pel pensament crític. Sempre recordo quan es va posar de moda la divulgació filosòfica, ara fa una vintena d’anys. Lou Marinoff, un dels autors supervendes amb el seu títol Més Plató i menys Prozac, explicava que havia sintetitzat per a l’autoajuda el pensament dels grans filòsofs, però que havia deixat Marx al marge perquè no li trobava interès. Cal ser molt de dretes o tenir la vida molt solucionada per no veure que algú que va explicar l’alienació, el salari o la plusvàlua no és algú essencial per explicar-nos una realitat quotidiana per a la immensa majoria de la humanitat com és passar bona part del dia venent la nostra força de treball. Una realitat que portem tant a dins que és impossible separar dels nostres sentiments i somnis, objectes d’interès per a la divulgació d’autoajuda.
Certament, els grans clàssics de la literatura també tenen aquesta mateixa mancança. Déu, la mort, l’amor, la guerra o el poder són la força inspiradora de la millor poesia. Tan sols uns pocs poetes amb gran consciència popular, com l’Estellés, feien aparèixer també el treball en alguns dels seus versos. Com n’és de plaent, fins i tot transformador, llegir unes línies o veure unes imatges que et connecten amb allò que estàs vivint però que no saps com entendre o expressar: l’amor, el desamor, la mort d’una persona estimada, la nostàlgia, l’amistat... Però quan el que et passa és que no tens ganes d’anar a l’oficina, o t’hi estan fent assetjament psicològic, o el sou no et dona per arribar a final de mes o no trobes feina, tens molts menys referents on agafar-te. He posat aquests exemples per veure fins a quin punt si una qüestió, com el treball, queda marginada de l’àmbit de la reflexió en una societat, dificulta la nostra aprehensió del problema. I el mateix passa amb l’atur, que és una altra realitat del món del treball.
Cal, doncs, tornar a pensar en el treball com un problema col·lectiu, com una realitat social. Si ens fixem en els canvis que ha experimentat en les últimes dècades veurem que són processos col·lectius. Per posar alguns exemples: amb l’acceleració de la informàtica s’ha multiplicat la productivitat i tanmateix continuem treballant les mateixes hores que la generació dels nostres pares i mares; és més, la sensació amb la digitalització és la d’estar permanentment disponibles per a la feina; les grans empreses es trossegen i creixen els autònoms en lloc dels assalariats; si a això hi afegim el teletreball, l’organització sindical encara és més difícil, i finalment: en una societat on necessitem el salari per viure, l’atur vol dir l’exclusió.
Totes aquestes contradiccions no són problema de qui les pateix, sinó de la societat que continua funcionant amb aquestes disfuncions.
