Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Cuidar en temps de coronavirus
13/09/2020 Hemeroteca
Àngels Martínez Castells. Font: El Temps Àngels Martínez Castells. Font: El Temps

El capitalisme no només accentua les seves contradiccions polítiques fins als límits de la legitimitat, sinó que l’acompanyen contradiccions econòmiques que posen en risc la seva pervivència. En confondre el seu “progrés” amb l’increment de la desigualtat, li és difícil sobreviure observant les formes democràtiques.

Enrichissez-vous! va ser la consigna d’èxit amb què la gran burgesia va aconseguir el poder de l’estat a França, a la primera meitat del XIX, quan es va posar l’avarícia sota la màscara del servei patriòtic i es va ferir la moral: sols reconeix valor al que té un preu, que en el seu escandall inclou el benefici. I així, es compra i es ven, al detall o a l’engròs, el que no hauria de ser subjecte de compravenda.

La consigna va perviure en el temps i l’espai. La trobem de nou en boca del ministre Solchaga en la gran estafa del primer govern de Felipe González. Mentre desenes de milers de treballadors perdien els seus llocs de treball com a efecte fulminant de la privatització salvatge, Solchaga executava fidelment les exigències del gran capital germànic i nord-europeu i es preguntava quin mal hi havia que “Espanya assumís el paper de ser el sector serveis dels europeus”.

Avui, amb els dols i les incerteses de la crisi de la COVID-19, ja se sap el mal que hi ha. Es veu en el trist espectacle de les terrasses buides, el tancament de petits negocis, l’atur creixent i l’esglai per una recuperació que no s’albira. Es veu en l’angoixa de la contradicció de qui vol i dol obrir aeroports, quan l’Europa per la qual vas sacrificar la indústria et tanca les portes. Es veu quan t’adones que també la investigació és un luxe privat —o en procés de privatització— i que fins i tot cuidar —l’acció més natural i innata dels éssers humans— es fa difícil o es posa fora del nostre abast, subjecte a reglamentacions i normes discutides i discutibles. I es veu quan les residències de gent gran ja no són, en molts casos, l’acollida amable per a la gent més fràgil. O quan intentem apuntalar un sector sanitari públic retallat, ferit i depauperat... al qual segueix xuclant la sang un sistema privat intocable i no massa col·laborador que aprofita els mals moments per fer negoci. Potser Solchaga no s’ho esperava, però la COVID-19 ha fet paleses les ferides de les reconversions agrícoles, industrials i de serveis fetes sota dictat, i els grans mals que fan els mals governs.

La pandèmia ha demostrat també que les organitzacions internacionals permetien el manteniment de malalties evitables, cronificades en els països menys industrialitzats mentre no es volia veure com es creaven noves pandèmies: la globalització que podia haver significat salut ha mundialitzat la malaltia. Ho explicava l’epidemiòleg Josep M. Antó: el coronavirus és una malaltia derivada d’una constel·lació de factors que tenen a veure amb el model de creixement econòmic, el sobreescalfament de la Terra, una gran pèrdua de biodiversitat, l’alteració del fòsfor i el nitrogen del sòl o l’acidificació de l’aigua dels oceans, que ha destruït els sistemes naturals del planeta. Però la globalització, a més, ha impedit l’arribada de medicaments o vacunes mentre es privatitzaven coneixements de cura comunitaris. Un percentatge molt petit, i el més ric, de la població ha pres el timó de la globalització separant, segons el rèdit, investigació de formació, atenció i cura, i sols atén les necessitats reals de la població quan es pot començar a especular (literalment) amb el preu dels fàrmacs oncològics i antivírics, o de les vacunes.

La “primera” estafa de reconversió va significar milers de persones a l’atur del sector secundari. Ara segueix amb el perill d’atur per a qui ha seguit el joc de considerar-se “autònom”, amb la subsistència d’establiments comercials i turístics, o en la mercantilització dels serveis de cura. Cal recordar, en els grans moments de trasbals i crisi, que tenim solucions d’alçada i d’emergència que signifiquen llocs de treball i empoderament... El cooperativisme, l’expansió d’iniciatives de producció i distribució a escala local o comarcal, la creació de totes les organitzacions d’ajuda, la posada en funcionament de totes les agències, institucions i petites empreses que atenguin directament les necessitats (tantes i tan desateses!) poden significar l’inici d’un canvi real per a una economia (ara sí) al servei de les persones. La socialització del que significa cuidar s’ha de fer en un nou, ampli, valent i reflexionat pacte entre dones, estat i societat, sense obrir cap escletxa per a les iniciatives privades que cerquen el lucre per sobre del benestar. Cal transformar el sistema per fer front a les crisis sistèmiques d’abast planetari que posen en risc l’existència de la nostra civilització i de les generacions futures.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid