Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Muñoz no sembla massa conscient que negar d’entrada legitimitat a la Declaració d’independència del 27-O significa de retop considerar legítim a Catalunya el règim autoritari hereu de la disfressa neofranquista que anomenem règim del 78.
Principi d’ingenuïtat o com eludir algunes veritats incòmodes
30/06/2020 Hemeroteca
Miquel Pérez Latre. Foto: La Repúlblica Miquel Pérez Latre. Foto: La Repúlblica

El buit absolut no existeix. La legitimitat pura tampoc. Sempre cal triar entre les legitimitats imperfectes disponibles, les que es disputen el poder real a cada moment. Si es bescanta una per insuficient, l’habitació no queda a les fosques, com congelada, en standby, esperant el seu perfeccionament. No, s’avala l’altra, que al capdavall és aquella que en definitiva es fa efectiva. Sí, el buit s’ocupa immediatament. En síntesi, aquesta seria la principal crítica que, des del meu punt de vista, cal fer a la darrera (i llorejada a cor per l’statu quo català) obra de l’actual politòleg de capçalera de l’independentisme institucional Jordi Muñoz, “Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés” (Barcelona: L’Avenç, 1920, 221 p.).

Al llarg de les pàgines del llibre opera de manera constant (i preocupant) una confusió de plans entre legitimitat i capacitat real de control i exercici del poder (força). Haver estat incapaç de fer efectiu el projecte que defensa la majoria política del país per manca de capacitat coercitiva li treu la legitimitat. Les conseqüències d’aquest capteniment són i seran terribles per al país. D’entrada, es tracta d’una perspectiva que dotaria a sensu contrario de legitimitat tots els estats autoritaris de la història. A voltes, la visió de Muñoz desconcerta i esdevé romàntica i tot; diu que ve a fer-nos tocar de peus a terra, però de sobte llança afirmacions com ara: “un poder polític democràtic només és viable si és àmpliament reconegut com a legítim” (p. 133) o “sense una reserva més gran de legitimitat és difícil que aquest statu quo sigui sostenible” (p. 136). Són frases que els fets dels darrers deu anys a Catalunya neguen frontalment (si és que hem de considerar el Regne d’Espanya una democràcia formal): quan s’és minoria nacional estructural dins una altra demogràficament superior, el poder és perfectament viable sense ser reconegut com a legítim per la majoria política en una part del seu territori. El feixisme constitucional del 78 s’ha deslegitimat a Catalunya, és minoritari cada vegada que som cridats a les urnes, però mana via repressió sense cap problema realment greu de contestació. Tanta ingenuïtat sembla mentida. La República no existeix, que dirien els seus enemics, però és la que compta amb la legitimitat democràtica, per més que no pugui (vulgui) imposar-la per la força.

Se’n parla arreu del llibre de Jordi Muñoz. A l’avançada, un esperaria trobar una crítica a l’engegada del procés d’independència amb una correlació de forces tan desfavorable (sense valorar que l’experiència del període 2003-2017 demostra exactament el contrari: que és avançar allò que sempre ha donat força a l’independentisme), però ben aviat descobreix que no, que Muñoz considera que no és que no tinguessin prou força, és que directament no comptàvem amb legitimitat per fer-lo. I com passa amb la gran reculada dels partits, que avala la repressió perquè mostra a l’agressor l’eficiència de destruir personalment el seu adversari (incentivant la perpetuació de la repressió del demà), Muñoz no sembla massa conscient que negar d’entrada legitimitat a la Declaració d’independència del 27-O significa de retop considerar legítim a Catalunya el règim autoritari hereu de la disfressa neofranquista que anomenem règim del 78.

La pàgina 15 de l’obra és, des d’aquesta perspectiva, catastròfica, en assumir com a propis dos arguments clau del dependentisme, que provoquen el mateix efecte d’aval al l’actual règim d’ocupació: que cal responsabilitzar l’independentisme de manca d’empatia i de provocar la divisió del país (tot i que després sembla negar-ho, quan afirma que “la suposada fractura de la societat catalana no és una descripció de la realitat, sinó un projecte polític, p. 88). Els cops de porra de l’agressor són responsabilitat de la manca d’empatia de l’agredit i el país, de sobte, ja no està dividit ni polaritzat si s’imposa per la força el règim borbònic mitjançant un cop d’estat en dues etapes: en 2010, l’Estatut que decideixen des del Constitucional, sense cap vistiplau dels catalans; en 2017, via cop d’Estat del 155 i lawfare judicial contra la majoria política expressada fins a tres vegades consecutives a les urnes: 27-S de 2015, l’1-O de 2017 i el 21-D del mateix any.

Muñoz divideix el seu llibre, de prosa molt agradable, en quatre parts: una primera dedicada a analitzar com hem arribat fins aquí, que constitueix un relat solvent dels corrents de fons, les estructures, la composició socialment transversal del moviment, els agents i els fets més remarcables, remuntant el vol, en visió de mitjana i llargada durada; una segona, on detalla la respostes de l’Estat (des d’un autoritarisme impropi d’una democràcia: a mi m’agrada dir-li feixisme constitucional) i el dependentisme català contra el procés; una tercera, dedicada a descabdellar els nombrosos errors de l’independentisme; i una darrera, on posa negre sobre blanc la seva proposta de futur. De manera sorprenent, en l’esmentat repàs dels precedents no s’està de de manifestar que ja a les acaballes de 2012 “les enquestes mostren amb claredat com la preferència per la independència esdevé l’opció majoritària” (p. 49): de fet una de les característiques del llibre és una reiterada presència, amb molt poques pàgines de distància, d’afirmacions i contra afirmacions directament contradictòries entre sí.

De les dues primeres parts, només cal assenyalar que constitueixen una radiografia prou útil del moviment i dels seus adversaris, encara que l’anàlisi dels mecanismes de la repressió emprats per eliminar de la vida pública els adversaris polítics (la política del feixisme constitucional del 78 arrauxat), rep un tractament al meu gust prou esquifit, si tenim en compte que és potser l’element clau de la vida política a Catalunya des del 2017 fins ara: concretament, tres pàgines de 221. Especialment encertat és l’anàlisi de l’esperit Aranzadi de la cultura política espanyola, tan profundament deutor de la manera tradicionalment autoritària de fer les coses des de Felip V al VI: tot problema polític i social no s’aborda com a tal, sinó com a una qüestió legal i procedimental a la qual només cal aplicar la norma. A la pregunta si està vostè a favor de qualsevol cosa no segueix mai un debat sobre els pros i contres d’allò, sinó sobre si és dins o fora de la sacrosanta Constitució (concretament, de la visió restrictiva majoritària imposada a cops de mall de la Constitució): una suposada democràcia formal on el principi de legalitat, destrossa el principi democràtic a cada pas.

Però dit això, hi ha coses que saben greu, imperdonables. Més enllà de coincidències i dissensions analítiques, caldria exigir que no es fessin afirmacions directament falses per reforçar el discurs. Com ara quan, per augmentar artificialment el pes del dependentisme a Catalunya, Muñoz repica una de les dades falses més repetides per l’independentisme institucional per justificar la reculada contínua de la seva acció política de 2017 ençà: “malgrat el creixement lent però sostingut dels votants independentistes des de llavors [2013], a data d’avui encara no s’ha superat mai el 50% del vot” (p. 95); reblat més endavant amb idèntica falsa afirmació (p. 141). Prou repetir-ho. Que no. És mentida. A les eleccions europees del 26 de maig de 2019, amb una participació notable, del 64,2% del cens (15 punts més que les europees anteriors i 10 punts més que a les eleccions al Parlament de 1992, per exemple, que ningú qüestiona), deixant de banda el vot exterior, que encara apujaria la xifra, l’independentisme (és a dir, la suma de Junts per Catalunya, Esquerra i Pirates de Catalunya, candidatura que defensava explícitament l’aplicació del mandat de l’1-O) va assolir un total de 1.725.487 dels 3.440.373 vots vàlids a candidatures emesos. O sigui, un 50,1540675967%: no val, com fa Muñoz en els seus comptes, la trampa d’atribuir els vots nuls i en blanc al dependentisme! La insistència a negar que ja s’ha superat el 50% en unes eleccions amb alta participació només pot respondre a un fet: aquesta constatació incomoda molt l’independentisme institucional, perquè l’obliga a fer o fer veure que fa alguna cosa per recollir la veu de les urnes. Posar el país en el cul de sac de la pilotada endavant potser té un altre objectiu: deixar una part de l’independentisme a casa, per assegurar-se via abstenció d’una petita part dels propis, que no s’assoleix l’incòmode 50% i alhora retenir el poder autonòmic.

El final de la segona part conté un altre retret unidireccional que cal comentar: “fins i tot en la hipòtesi d’una victòria de la independència a les urnes, caldria pensar en la viabilitat i en la governabilitat de l’escenari sociopolític de l’endemà del referèndum. Amb un escenari polaritzat dins de Catalunya, amb un qüestionament de la legitimitat de les noves institucions, i un irredemptisme espanyolista convenientment alimentat, n’hi hauria prou per fer ingovernable una Catalunya sobirana”. Canvieu els protagonistes i capgireu l’escenari amb els independentistes com a protagonistes (i ja en majoria): amb un escenari polaritzat dins de Catalunya, amb un qüestionament de la legitimitat de les velles institucions del 78, un irredemptisme independentista convenientment alimentat, n’hi hauria prou per fer ingovernable una Espanya sobirana”. És a dir, el que ja tenim ara. O sigui que, pel que sembla, es veu que no, que això només funciona contra nosaltres. I de fet no funciona, perquè el règim del 78 continua governant Catalunya en minoria, atacant la seva llengua pròpia, deixant de banda les seves infraestructures, comprant armes amb els seus impostos i deixant morir les seves empreses (per dir només uns quants dels efectes de la dependència).

Les dues darreres parts del llibre constitueixen el moll de l’os de la discrepància amb el missatge fort de l’obra del nostre politòleg nacional de capçalera. D’entrada, l’afirmació que l’independentisme gaudia de “coincidència estratègica plena” fins el 3 d’octubre de 2017. Sincerament, no la sé veure. De les tres hipòtesis que el mateix autor dibuixa, en síntesi, negociació, insurrecció i desconnexió, està clar que la manca d’unitat no afectava els qui ara són a la presó i l’exili, sinó a ells amb la gent del carrer. Segons hem anat coneixent després els de baix, sembla clar que si, més no, aquesta unitat estratègica (amb algunes comptades excepcions) era prou àmplia entre els partits i organitzacions del comitè de direcció, però està clar que no incloïa la gent del carrer. Els de dalt, veien en el referèndum només una eina de pressió i buscaven molt majoritàriament un escenari de negociació amb l’Estat espanyol, que consideraven erròniament una democràcia homologable. És per això que no van preparar absolutament res per aplicar-ne el resultat el dia 3 d’octubre al vespre. El problema de la seva estratègia: fer aquella amenaça creïble, enganyar el règim del 78 fins a fer-lo seure a la taula, comportava també engalipar els teus propis votants. Molts de sota, en canvi, se’l prenien seriosament i volien que s’apliqués el resultat, si feia falta (que en faria, com era evident), a través d’una insurrecció coordinada a les institucions i al carrer.

La tercera tesi de Muñoz, segons la qual la hipòtesi de la desconnexió màgica era majoritària dins l’independentisme a l’Octubre del 17 em sembla directament inversemblant, una autèntica caricatura. No conec ningú que hi cregués: pertany només a una etiqueta, la de l’indepe volat que pensa que la independència caurà sola del cel, construïda pels seus adversaris.

La tesi segons la qual cap de les tres hipòtesis va funcionar suposa amagar l’ou per empastifar tothom: la realitat és que es va intentar aplicar des de dalt només la primera, la de la negociació. I va ser aquesta la que no va funcionar. Justament, curiosament i inversemblantment, la que ara s’intenta tornar a imposar amb calçador via diàleg. Ja és gros que els mateixos que van obligar tothom, sense explicar-ho mai, a seguir la via de la negociació amb l’Estat i van fracassar amb dos milions de persones al carrer pressionant-hi, ara proposin per al futur com a solució una altra negociació amb l’Estat espanyol amb el moviment masegat fins a límits insostenibles. Cal molt “principi de realitat” per empassar-s’ho. A més, Muñoz planteja les tres hipòtesis com a intercanviables, però el cert és que eren incompatibles sobre el terreny. O es negociava amb l’Estat o se’l intentava substituir de facto amb el suport de la gent al carrer. Negar que les organitzacions polítiques i socials van pitjar el fre per limitar-se a la primera (potser amoïnats pels condicionaments ideològics que imposaria la segona) és exonerar-les de la seva responsabilitat: no podien ser alienes a la materialització de la insurrecció perquè havien de jugar un rol essencial en la substitució des poders de l’Estat espanyol a Catalunya. I no hi eren.

La tesi de Muñoz sobre el suposat fracàs de la via insurreccional assenyala la força insuficient de les vagues i mobilitzacions durant la Revolta del 17 però no diu absolutament res sobre el rol essencial que havien de jugar els partits i les organitzacions socials en la consolidació de la insurrecció. Com ara com quan exonera els de davant afirmant que “ni els lideratges institucionals van poder preparar-ho tot” (p. 130). Tot no, res: van assegurar la logística del referèndum i absolutament res més per al dia següent, perquè no tenien cap intenció d’aplicar-ne el resultat; no parlo de les famoses i mitificades estructures d’estat, sinó de les prevencions mínimes per intentar assumir el poder: és a dir, les mesures a prendre per intentar el control del territori i l’ordre públic, i la substitució immediata del poder judicial espanyol a Catalunya.

Entre els ensenyaments de l’Octubre del 17, Muñoz insisteix (p. 125) en la feblesa de la majoria interna, expressada en el suport a les candidatures electorals independentistes. Per si de cas, ell la rebaixa. El 48,00% de vots vàlids a candidatures independentistes de les eleccions del 27-S de 2015 són novament reduïts al 47%; el 43% de participació l’1-O no té en compte els vots requisats i les condicions de violència policial que vulneraven la seguretat dels votants i que en va deixar els menys implicats a casa (la por va immobilitzar més que va mobilitzar, n’estic convençut); i el 47,70% de les eleccions del 21-D, inversemblants a qualsevol democràcia occidental, amb candidats a la presó i l’exili sense poder fer campanya, és també rebaixada al 47% ras per donar més força a l’argument. El cert és que els partidaris del règim del 78, sense complexes, compten encara amb menys suport electoral que l’independentisme i no han proposat mai passar la seva continuïtat per les urnes. Diu que l’independentisme no té prou legitimitat per implantar la independència; com ha d’existir alguna forma efectiva de govern, això vol dir que, segons es desprèn del que afirma Muñoz, el feixisme constitucional del 78 sí té legitimitat democràtica per imposar-se per la força a Catalunya. El mateix argument serveix per a la necessitat de l’assentiment dels perdedors (reivindicat per Muñoz una i altra vegada: “no pot haver-hi democràcia sense aplicació de la regla de la majoria i sense el consentiment del perdedor” (p. 211), demostrant que Espanya, a Catalunya, no és una democràcia). Però només és aplicable unidireccionalment, cap a nosaltres: ells no necessiten del nostre assentiment per imposar-se a cops de maça. No, de fet no el necessiten de cap manera.

L’argumentari de Muñoz per negar legitimitat al Primer d’Octubre és espectacular (p. 144). Hi veu tres motius. El primer, la manca d’acord previ sobre el procediment: es aquesta una idea que permetria totes les minories del món exercir un mecanisme de bloqueig efectiu per impedir que les majories poguessin votar; aquí, va fixar el procediment el Parlament de Catalunya, que se suposa que representa el poble de Catalunya, però no és prou. Casi més espectacular és analitzar el 43% de participació de l’1-O (restats els vots capturats per la policia) sense dedicar una sola línia al descomunal exercici de violència policial de l’Estat aquell dia. No me’n sé avenir: és evident que el Govern espanyol va marcar com a objectiu de la seva actuació durant la jornada que, a l’hora de l’obertura dels col·legis electorals, les imatges de violència que arribessin als mòbils i difonguessin les televisions fossin de la màxima cruesa, per assolir el nivell de dissuasió necessari per trencar una participació superior al 50%: que molts ciutadans no massa implicats van decidir quedar-se a casa és un fet que lliga perfectament amb el que assenyalaven totes les enquestes publicades durant les setmanes anteriors sobre el nivell de participació previsible, que fixaven entre el 50 i el 60%. El tercer, la manca de garanties provocada per la mateixa intervenció espanyola contra la infraestructura de votació, representa l’enèsim premi argumental del professor Muñoz a l’agressor.

El problema d’aplicar el resultat del Primer d’Octubre no era de manca de legitimitat, sinó el fet (que després s’ha fet molt evident) que, per part dels organitzadors, mai havia existit la voluntat real de fer-ho. Com a resultat, no existia cap pla per prendre el poder, ni a les institucions, ni al carrer. L’autor rebla el clau en el descrèdit de l’1-O afirmant que ningú fora de l’independetisme reconeix avui el mandat democràtic que se’n deriva. És una afirmació molt naïf: els mandats democràtics s’apliquen primer i són reconeguts després: és la seva efectivitat que produeix el reconeixement dels altres; quan els qui els reben no els apliquen, és del tot impossible que siguin reconeguts per tercers.

Quan Muñoz nega legitimitat democràtica a les decisions del Parlament de Catalunya del setembre i l’octubre de 2017 avala de facto l’antipolítica (que ell mateix retrata de manera brillant) que ha estat el veritable buc insígnia del feixisme constitucional espanyol des de l’inici de la reforma estatutària en 2003: primer, mai reconèixer legitimitat a les demandes de la majoria social i política catalana i, per tant, rebutjar tot tipus de diàleg ni negociació política sobre les qüestions de fons plantejades; després, alinear totes les institucions de l’Estat amb una repressió basada en el lawfare, del Tribunal constitucional al darrer jutjat de primera instància, passant pels cossos policials i els serveis d’intel·ligència. La frase de recurs de Muñoz, emprada en diferents moments “però no legitima automàticament l’alternativa” (p. 144) és un sofisma: la manté efectiva i real, vigent, que és allò que justament l’interessa a l’Estat i el motiu pel qual ha desplegat la guerra bruta i la repressió a tots els nivells.

En diversos moments, l’autor valencià apunta al tic-tac demogràfic com a un element que fa pensar que el 50% se superarà properament. No té en compte fins a quin punt l’estratègia de auto-negació de la pròpia legitimitat pot contribuir decisivament a, finalment sí, aconseguir una davallada apreciable del suport a les forces independentistes a les urnes. Havent assolit ja el mandat democràtic més sòlid dels disponibles (2015-2017) i fins i tot superat el 50% (2019), l’independentisme corre ara el risc cert de recular electoralment, en haver abandonat de manera evident el seu objectiu: el negoci de l’eixamplament “autonomista” pot deixar milers d’independentistes a casa. Que els partits independentistes compareguin davant dels seus electors afirmant taxativament que la independència és ara mateix il·legítima i impossible, per molt coixí emocional que els presos i exiliats aportin, probablement, no pot acabar sinó amb un afebliment electoral. Desencisar els teus, però alhora “mantenir el nivell de mobilització cívica i electoral” (p. 179). Ho comprovarem en les properes eleccions al Parlament: tant debò m’equivoqui.

Un altre dels grans tòtems de l’obra, la proposta de congriar un acord superior que apel·li a sectors no independentistes però partidaris de l’autodeterminació ja sabem que no té cap mena de recorregut: l’hem viscut no una vegada, sinó dues. Recordeu el 9-N i la famosa pregunta arbre. Aquest segment polític, bàsicament alineat amb els Comuns, mai ha tingut gaires incentius per afegir-se a un acord d’aquesta mena (se sap minoria en el conglomerat sobiranista) i ara que l’Estat espanyol ha demostrat empíricament que amb la repressió atura sense problemes les passes desobedients del moviment encara més. El mateix Muñoz acaba dient-ho (p. 153). Reconèixer a la minoria la capacitat de blocar un referèndum convocat per la majoria del Parlament de Catalunya, a banda de traure la legitimitat a la màxima institució de representació política del país (cosa que en sí ja és greu i impròpia en un sobiranista) comporta això: que reforces encara més els incentius perquè aquesta minoria no accepti mai posar en risc l’statu quo que el beneficia.

Muñoz proposa reiteradament com a solució de futur la quadratura del cercle: rebaixar terminis, plantejaments i objectius ad infinitum per convèncer els qui durant tres anys han validat, naturalitzat o mirat cap a una altra banda davant l’anihilament dels teus drets fonamentals; alhora, mantenir el crèdit dels teus propis i assegurar que es manté viu el conflicte democràtic, “amb resistència i mobilització contra la imposició coercitiva de l’statu quo” (p. 156), en la que tu mateix participes a través de les acusacions particulars del Govern i l’actuació descontrolada dels mossos d’esquadra. Desescalada institucional al preu que sigui, evitant riscos, però que algú tingui algun incentiu a l’altra banda per fer-te cas. És una estratègia que fa tota la pinta que serà guanyadora.

El tram final de l’obra dedicat a postular la idea d’una suposada ”inevitabilitat d’un referèndum” com a solució del conflicte és directament kafkiana. Abans de parlar-ne, necessito introduir un retret sobre l’ús de l’etiquetatge traïdors i hiperventilats, d’una superficialitat impròpia; l’anàlisi ideològica i geogràfico-social que s’empesca per categoritzar-los és plena de tòpics i fa caure l’ànima als peus. Segons Muñoz suposo que un servidor seria un hiperventilat de dretes procedent de la ruralia. No massa lluny d’aquesta finezza interpretativa, en Coscubiela en (em) diria que sóc un carlí (em presento breument: soc un fill d’aragonesos criat a la Verneda que avui viu a Sabadell, exmilitant d’Esquerra i afiliat a la Intersindical). En el terreny del surrealisme es mou també la idea de futur que l’independentisme obtindrà nous suports, per superar el 50%, a base de gestionar bé una gestoria limitada, retallada, assetjada i intervinguda permanentment pel mateix Estat maltractador que s’ha proposat esborrar la comunitat política catalana de la història: això sí que es basar-se en el principi de realitat!

Com a mínim, tres veritats incòmodes

Tanta insistència en l’empatia (o, en sentit contrari, la idea constant en el llibre i prou enervant d’una suposada alienació per fases de determinats espais socials del país, que en realitat no s’han alienat de res com a conseqüència del procés, perquè de fet històricament mai han estat alineats amb els interessos del país) amb el dependentisme amaga la primera de les veritats incòmodes que es desprenen de la Revolta d’Octubre, que l’independentisme institucional majoritari ha decidit no entomar de manera realista: que més d’un terç dels nostres conciutadans estan disposats, per mantenir el deslegitimitat statu quo del 78 (sense majoria democràtica a Catalunya), a donar suport explícit/beneficiar-se de facto del lawfare i a posar el respecte a la democràcia, les institucions del país on viuen i els drets fonamentals dels seus adversaris polítics en un rol secundari, quan no directament inexistent. Creuen que per guanyar val tot, cosa que fa molt mancat de realitat pensar que acceptaran cap majoria democràtica, sigui quina sigui. Més encara perquè, com reconeix el mateix Muñoz, aquesta complicitat amb l’acció feixistoide de l’Estat té molt més a veure amb la identitat (molt estable), amb la manca d’integració en les xarxes i espais transversals de lleure, socials, culturals i fins i tot reivindicatius (de tota mena de reivindicacions) del país i al consum massiu de mitjans espanyols, que amb qualsevol altre factor ideològic, econòmic o de classe més reversible. És gent que viu aquí talment com si hi fos allà.

La segona realitat incòmoda: que la reculada constant propiciada per l’independentisme institucional majoritari des de la Revolta d’Octubre (amb el diàleg, la negociació i fins i tot el govern d’institucions compartit amb els partits del 155, és a dir, amb els mal tractadors) no només ha deixat la majoria política del país inerme davant dels seus enemics, sinó que a la pràctica ha avalat i legitimitat la repressió i ha generat nous incentius perquè la Bèstia la continuï aplicant sense cap por de trobar resposta a l’altra banda. Al contrari del que afirma Muñoz (p. 81), no és que l’Estat espanyol cregui que no pot respondre de cap altra manera, és que ha comprovat que la manera de fer-ho ha estat altament eficient, perquè la majoria política catalana s’hi ha resignat, ha renunciat al mandat democràtic rebut de la majoria dels electors i ha desescalat el conflicte. Ha demostrat empíricament que la repressió (del 155, als CDR del 23S) serveix per a aturar la voluntat de majories polítiques. És aquest un tret al peu que podem pagar durant generacions. Resulta difícil, a la vista de l’abandonament massiu de posicions que avalen obres com la de Muñoz afirmar que l’alternativa repressiva “no ha fet desaparèixer el problema català” i que “al contrari: l’ha aguditzat”. Costa de veure ara mateix cap mena de preocupació en les estructures de l’Estat, convençudes que hem estat derrotats en tots els fronts.

La tercera realitat incòmoda: que la reacció feixistoide de la immensa majoria del cos electoral espanyol i dels poders de l’Estat que en són l’expressió imperfecta, davant la Revolta d’Octubre, demostra que mai serà possible un referèndum acordat i que la independència només arribarà per la via insurreccional i amb costos molt alts (que, naturalment, són tot i amb això molt inferiors als de la dependència, que és igual a la nostra liquidació de la història com a comunitat política). Després del que hem viscut aquests tres anys de negació de la democràcia i els drets i de repressió sorda i constant, la ingenuïtat de frases com ara “és raonable pensar que la lògica democràtica, quan sigui incontestable i es demostri duradora en el temps, farà esquerdes en l’estratègia de l’estat” (p. 127), fan que el títol de l’obra soni a veritable sarcasme. I què dir, després del que hem vist al Suprem, al Constitucional i a totes i cadascuna de les instàncies de poder del règim, de frases com ara “la impossibilitat de realitzar el projecte polític independentista, per molt que aquest compti amb un suport majoritari, implica una vulneració dels drets polítics d’una porció molt significativa de la ciutadania catalana, que no té cabuda en aquest marc constitucional”; o què em dieu de: “els estats democràtics tenen l’obligació de respondre i d’acomodar d’una manera o altra les demandes de sectors importants de la seva societat”. Ho trobo senzillament espectacular: on ha estat ficat Muñoz durant els darrers tres anys? Res del que han fet tenia cabuda en el marc constitucional i els ha importat (i els continuarà important) exactament un rave. Concretament, perquè som una minoria estructural, violentar els drets de la qual no posa en cap risc la seva posició dominant.

L’esclat final del “principi d’ingenuïtat” de Muñoz es concreta en la idea que la millor solució de futur del conflicte polític, per a totes les parts, és un referèndum. És evidentment falsa: només ho és per nosaltres. La resposta repressiva del feixisme constitucional del 78 ha estat totalment eficient per a l’assoliment del seu objectiu: la perpetuació de l’statu quo de la seva minoria política a Catalunya, que, ara mateix, ja no impugna de facto cap de les forces independentistes amb representació parlamentària. Ells ja tenen la seva solució final: collar-nos des de la Constitució fins a la nostra completa liquidació. Cal reaccionar de manera urgent i sortir de l’autoengany sobre els fruits de tractar civilitzadament amb els mal tractadors. Llibres com aquest no ens ajudaran a fer-ho.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid