El futur podria ser a les nostres mans. Tan sols caldria aprendre dels encerts i les mancances, i desplegar les eines necessàries; i encarar amb garanties d’èxit la inevitable confrontació democràtica amb un Estat espanyol com més va, més corrupte i reaccionari.
El momentum ja apareixerà donada la crisi estructural del règim monàrquic espanyol (el GAL, els Borbons, la judicatura franquista, les oligarquies extractives), crisi que s’agreujarà per les dramàtiques conseqüències del nou impasse social, sanitari i econòmic. Però, mentre a empentes i rodolons, l’independentisme popular ha anat fent el seu camí, bona part dels lideratges polítics ens han abocat a un mar de confusió, on l’oportunisme i el curtterminisme han trobat la seva coartada ideològica, l’excusa d’una visió postmoderna i líquida de la societat. Els alumnes avançats d’aquesta escola han vingut tradicionalment del món d’Iniciativa-Comuns: convertint els sindicats en gestories, rebutjant la lluita de classes, practicant la concertació social i la gestió d’almoines, degradant l’ecologisme al simple postureig, i instrumentalitzant els moviments populars per acabar ocupant quotes de poder sota el guiatge del PSOE.
I així s’ha passat d’impulsar la lluita per la llengua, basant-se en els principis de la sociolingüística, a assumir la colonització mental que diria Frantz Fannon per acabar renunciant a la plena normalització lingüística per un hipotètic grapat de vots. S’ha passat de la immersió a les propostes pepero-ciutadanes d’un suposat multilingüisme que no fa sinó minoritzar el català a l’escola; s’ha anat dels joves que vam fer el pas al català a l’eternització de la diglòssia, i del “em dic Josep-Lluís aquí i a la Xina popular” al “llámame como quieras pero vótame, porfa!”.
La darrera setmana sembla que la novetat pel que fa a ideologies líquides (o liquidació de la ideologia) vingui del concepte de la multiplicitat de sobiranies. I dic sembla perquè aquesta desviació estratègica fa anys que es va covant, tant en determinats despatxos universitaris com en certs sectors de l’inframon alternatiu; i, de fet, es troba bastant a l’arrel del paper en general galdós jugat per la CUP respecte a l’independentisme popular en els darrers deu anys. Davant les dificultats en què hom es pot trobar per desplegar eines de contrapoder i encarar una confrontació amb l’Estat espanyol i l’oligarquia, se’ns proposa, des d’alguns àmbits, substituir la lluita per la Sobirania (amb majúscules) per la reivindicació de “les sobiranies”, la qual cosa significa, de facto, renunciar d’entrada a tota transformació significativa. Significa pervertir la lluita per un model alternatiu de país desviant-la vers objectius parcials, estèrils, descafeïnats i que es puguin reivindicar sense haver de canviar el marc actual de dominació.
I què hi podem fer, els i les independentistes de les consultes, de l’1 d’octubre, de les marxes, de l’aeroport i d’Urquinaona davant els cants de sirena de les diferents formes d’autonomisme liberal, de seny, o alternatiu? Doncs el de sempre: anar fent camí tot preparant la ruptura; reforçar el teixit social de l’independentisme popular i el moviment republicà de base, construir eines de país, i tornar a posar el poble mobilitzat davant d’unes institucions buides de continguts i lideratges. I això sí, quan toqui votar, vendre tan cara com puguem la nostra petita parcel·la de sobirania individual. Ens hi va la supervivència com a col·lectivitat.
