Quan analitzen Catalunya, les enquestes o projeccions de les últimes setmanes semblen coincidir en una tendència: Ciutadans cau, i cau en picat. En menor o major mesura, tots els càlculs van aquesta direcció. La fotografia, a més, es complementa amb un ascens important del PSC, que ofereix un espanyolisme més moderat (si tu vols) que el de la formació taronja, i un resultat global més 'amable' per a l'independentisme.
En conèixer la probable desfeta del llegat d'Arrimadas, molta gent s'ha felicitat i n'hi ha que ja pràcticament donen per abatuda no només la bèstia negra de l'independentisme, sinó també la de la convivència entre catalans. Estan convençuts que, de sobte, ha mort el gos i bona part de la ràbia. Tenen la sensació que el clima social i polític a Catalunya ha canviat i que s'ha aconseguit que l'espanyolisme abraci posicions més tranquil·les i raonades.
No acabo de compartir aquesta teoria. Ciutadans va desapareixent, però no ho han fet ni ho faran el milió llarg de votants que en el moment clau van triar sense remordiments la dreta de l'odi i l'acarnissament per assegurar la venjança. Aquests catalans hi continuen sent ara i hi continuaran sent quan arribin les properes eleccions. L'única diferència és que llavors no els caldrà jugar la carta més dura de totes, no els farà falta. En tindran prou amb Iceta.
Si mai les coses tornen a posar-se intenses, però, si mai tornem a situar-nos en un escenari de caixa o faixa, aquest milió llarg tornarà a l'opció més autoritària i deixarà abandonat una altra vegada un PSOE que els semblarà massa tou per escapçar amb tota la fúria possible la ideologia de la veïna del quart. Sortiran novament al carrer per aixafar l'adversari. I llavors Ciutadans, o el partit polític que en aquell moment representi l'espanyolisme més reaccionari, ressorgirà amb tanta o més força que abans.
De cara als mesos que venen, crec que serà intel·ligent per part de l'independentisme plantejar els següents passos comptant-los a taula. Hi són i hi continuaran sent, encara que ara estiguin mudant la pell. No menystinguem políticament aquesta Catalunya, no l'oblidem. Perquè ells una vegada ja van menystenir l'independentisme, i des de llavors no obliden.
