Com que no he trobat la manera d’adreçar-te un missatge personal, doctor Oriol Mitjà, t’escric a través d’aquesta columna, tampoc és que t’hagi de dir cap secret coent. Ben mirat, els secrets no ens fan gens de bé, ni com a societat ni com a persones davant de la pandèmia que avui ens devora. Imagino que no et molestarà que et tutegi ni que opini sobre el teu article a El Periódico, un rotatiu que, avui, té el prestigi informatiu que té. Dit d’una altra manera, que haver ajuntat, damunt del paper, el nom de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol amb el d’aquest diari partidista, que parlar de ciència i d’informació precisament en aquest mitjà no deixa de ser un contrast i una sorpresa, una severa prova per a la lògica. La teva irrupció en el clos del panorama informatiu, amb el teus arguments sòlids i verificables, amb el teu currículum científic envejable, amb la teva actitud seriosa, civilitzada i constructiva ha estat molt mal rebuda per alguns. Ha causat irritació perquè pensen que de política, de ciència, de pandèmies, del sistema mètric decimal i, fins i tot, de la microbiologia de la societat etrusca només poden parlar ells. Ells, els hooligans de la política, els privilegiats dels mitjans de comunicació, els fatxes espanyolistes que van disfressats de persones d’esquerra i catalanistes, dels poderosos que ho són, precisament, perquè no deixen parlar als altres.
De la mateixa manera que, amb èxit, has lluitat a l’illa de Lihir, a Papua Nova Guinea, amb l’azitromicina i no pas amb el remei tradicional de la penicil·lina, per combatre la greu epidèmia del pian, ara et suggereixo que no pretenguis dir res, ni mitja paraula, contra el desastre humanitari protagonitzat pel govern d’esquerra del PSOE-Podemos sense ser durament difamat. Als de l’esquerra demagògica, als de la superioritat moral, la ciència no els importa gens i les vides humanes, diuen ells, els preocupen molt, moltíssim, segons ens asseguren, però, en comparació, els preocupen força menys que la passió immoderada que tenen per mantenir-se en el poder. El poder és l’única preocupació que els motiva. Tu en saps molt d’epidèmies i de medicina i, potser, ara no et recordaves d’un dels gran tresors de la literatura de tots els temps. Estic segur que coneixes l’obra, està clar, perquè el text té molta informació antropològica i etològica, força útil en aquests casos, perquè mai no podem oblidar el factor humà, els instints simiescos que ens arrosseguen, el cervell reptilià que continua condicionant les decisions dels éssers humans, dels éssers que ens auto qualifiquem alegrament de sàpiens. L’obra és Un enemic del poble d’Henrik Ibsen i demostra amb la rotunditat que només té la literatura, que tu tens raó i no pas els que et difamen amb arguments polítics. El cas que presenta Ibsen és pertinent. Un metge, el doctor Stockmann denuncia que les aigües d’un famós balneari, un balneari que és la font d’ingressos, vital, d’un poble de Noruega, estan contaminades i són un greu risc per a la salut públic. El científic veu, espantat, que tota la població en lloc d’agrair-li el descobriment, l’odia. Els habitants de la ciutat balneari intenten ocular la realitat de les aigües emmetzinades, convertint el doctor en l’enemic públic de la societat perquè ha revelat una veritat incòmoda. No, doctor Mitjà, una part de la societat no vol sentir la veritat si això li afecta la butxaca. Una part de la societat no vol ni pot mirar més enllà del seu nas.
