Heu llegit bé, no parlaré del coronavirus. Sabeu que és el tema d’aquests dies, que ho serà en els que vénen... M’estim més reflexionar de l’altre, del mal que es diu corona espanyola.
Una monarquia hereva del franquisme, en el seu origen. Recuperaren la família Borbó, és cert, d’aquella dinastia francesa que va guanyar la guerra de Secessió, però a l’hora de presentar-la bé es varen cuidar i insistir que era una Instauració, no restauració de la continuïtat del darrer rei Alfons XIII. Per això es botaren l’hereu directe don Juan...
Un mal de naixement, instaurats pel dictador Franco. Recordeu que a més, li féu jurar els Principios del Movimiento, un bon exemple del valor que li donà Joan Carles a la paraula jurament. Aquest ciutadà que començà la seva carrera política en una família que s’havia quedat sense béns confiscats per l’estat republicà. Ho comentaren aquells que assistiren a les seves noces, a Grècia. Ambdues famílies es consideraven les més pobres de les monarquies europees de mitjan segle XX.
Poc a poc, tira tira, a més dels ingressos públics pel manteniment del Cap d’Estat, la família Borbó apareix gaudint d’una gran fortuna. Comissions per la venda de barrils de petroli? Venda de solars pròxims a palaus? Regals en efectiu, per gestions fetes...? No ho sabem, se’n parla, es diu... el que és segur i contrastat és que la família del ciutadà Joan Carles de Borbó ara és molt rica.
Ho sabíem, ara ens ho diuen els mitjans de comunicació. Tant que es permet regalar milions d’euros a les seves amigues. I a més, tenint els milions a bancs fora de l’Estat, a Suïssa, o a paradisos fiscals... recordau que la seva germana Pilar va sortir a la investigació dels papers de Panamà? Recordeu el gendre Urdargarín condemnat per haver furtat doblers públics en nom d’una Fundació per a persones amb diversitat funcional,fundació inexistent? Qui s’atreveix si no té un bon mestre a prop?
Fins i tot antics amics, ara asseguts als tribunals com el Sr. Correa del cas Gürtel diu que tenia els seus doblers a Suïssa, com el rei Joan Carles. I ho diu en seu judicial. No motiva cap investigació, els jutges no senten, no veuen, no parlen. I direu, què passa si tenen els euros a fora? Idò que no paguen els impostos aquí, doblers públics que sí volen pel manteniment de la família, dels espais...A més, si no són als bancs del seu Estat, qui pot saber la seva fortuna?
Els nostres representants, nostres perquè són de partits d’esquerres sobiranistes, al Congrés demanen una comissió parlamentària per conèixer aquests regals, aquestes comissions, aquests euros ... el PSOE i el PP ho impedeixen. Apel·len a la «inviolabilitat» del monarca, quan aquest senyor ja no exerceix i a més la Constitució no recull aquesta nova situació del pare del rei.
No creieu que podem qualificar de mal, de virus, tenir una família dinàstica que s’enriqueix sense conèixer l’origen dels seus euros? A més, representant un Estat que ha viscut casos i casos de corrupció, de furts de doblers públics per part de representants polítics, i fins i tot, per membres de la família reial amb sentència ferma. Una corrupció que han viscut a diversos territoris, com el nostre, com el País Valencià, Catalunya, Madrid, i que tant de mal ha fet a la salut democràtica de la nostra societat. Si no, com s’entén la desafecció cap al món de la política?
En una societat on les xarxes socials informen ràpidament del que passa aquí i al món, no es poden silenciar les notícies aparegudes a mitjans europeus sobre la fortuna del Borbó. Seria molt més democràtic que poguéssim conèixer la fortuna del cap d’Estat i del seu pare, com fan a Gran Bretanya. En cas contrari, ja ho sabem, més i més republicanisme dins la mentalitat de la ciutadania.
En aquests dies de contenció i reclusió a casa, hem conegut la decisió del Cap d’Estat de renunciar a l’herència i retirar l’assignació al rei emèrit, son pare. Notícia que respon a la indignació ciutadana, en podeu estar segurs.
És així, com el Sr. Rajoy amb la seva política va fer més i més independentistes a Catalunya, ara les notícies sobre la corona, fan més i més persones republicanes. No ho veieu com un desastre, sinó com un símptoma de més democràcia.
Un President de la República tindria una assignació estatal pel seu càrrec. Seria elegit cada període d’anys que se n’establís cinc, o set com els francesos... Hauria de donar compte del seu patrimoni abans de començar el mandat i al final, per controlar si s’havia enriquit o no... En una paraula, un control com tots els Presidents del Govern democràtics. Potser podríem tenir una Presidenta, com ara tenen els grecs...
Més prest que tard, ho veurem.
