A la sala de professors, vaguistes i no vaguistes xerrem entre classe i classe. Parlem dels darrers esdeveniments a Perpinyà. Un tiroteig davant d’una de les escoles públiques de Perpinyà ens ha colpit. Sembla que ha estat un conflicte entre traficants o bandes amb interessos rivals. I ha acabat amb una persecució i un tiroteig en un barri popular de la vila, i un dels implicats amagant-se a l’escola Duruy. Els entrenaments que fan a les escoles maternals, amb nens amagats sota les taules fent de ratolins per amagar-se d’un gat imaginari i organitzats per preparar-se contra atemptats terroristes s’han aplicat realment. Marques de bales a les parets de fora de l’escola. Al Baix Vernet, un barri de Perpinyà on ja no queda cap altre servei públic que no sigui l’escola. Gener 2020.
Mentre comentem la jugada, sobre com ens preocupa el que ha passat, segurament ens preguntem interiorment si ens podria passar a nosaltres, a la nostra escola i sobretot si podria passar a les escoles dels nostres fills. I aleshores, es pronuncia la frase que me deixa astorada. La diu una companya. “Això no pot ser, la República ens ha de garantir uns mínims” diu, fent referència a les mancances creixents dels serveis públics diversos. M’aturo a pensar per quina raó m’ha sorprès el que ha dit, jo que també sóc el fruit de l’école de la République.
I el primer que penso és en el que ensenyo als meus alumnes com a professora d’Història, Geografia i per consegüent també de l’assignatura “Ensenyament Moral i Cívic”. “La nacionalitat francesa ens dóna drets: drets cívics, polítics, drets econòmics i socials. La República té uns grans principis: és laica, democràtica, indivisible i social.” Això és el que, seguint el programa, explico als meus alumnes. Certament, el programa deixa ben clara la diferència entre democràcia i república. Sobre el paper no sembla que hi pugui haver confusió entre una cosa i l’altra. Però la repetició, la ritualització, el discurs uniforme que fa l’escola i complementen les institucions i els mitjans en aquest àmbit, ens acaben portant a una sèrie de confusions que no demostren una salut democràtica gaire bona.
En la transformació del terme de “República”, el concepte original, universal, acaba reduït al del mateix territori concernit i acaba confonent valors i conceptes. La República pateix un procés de “sacralització” que la buida de contingut.
Aquesta sacralització, aquest “seguidisme republicà” encegat, ens porta als residents a l’Estat francès (i als que en sem ciutadans, sobretot) a seguir una sèrie de camins com si ens fossin predeterminats per aquesta “mare república”.
Hi ha una confusió permanent entre els valors humans i democràtics i els valors de la República. Com si aquesta portés intrínsecament els altres valors, sense que existís el risc més remot que aquests valors puguin perillar al si de la República, com si la Constitució o les lleis mai poguessin canviar i qüestionar valors. I així els drets humans, valors universals esdevenen valors que són gairebé exclusius, en el relat, de la República.
Però aquest relat republicà va més enllà i el vocabulari pren significats diferents. Cada cop que hi ha eleccions, per exemple. Si a la segona volta dels comicis l’extrema dreta aconsegueix mantenir-se, els altres partits acorden retirar-se per deixar un únic oposant al RN i que aquest últim tingui més difícil guanyar. I d’això se’n diu Front Republicà. Què té de republicà, això? Per quina raó no se parla de lluita contra l’extrema dreta o d’antifeixisme? Per quins set sous no s’entén que seguir aquesta estratègia electoral ha portat les idees de l’extrema dreta a ser centrals i que aquest fet és el que posa en perill, de forma estrepitosa, la protecció del bé comú, de la que és de tots, de la cosa pública.
El més preocupant, segurament, és que aquesta confusió de valors fa que la República sigui alguns cops entesa com la guardiana de certs drets, la garantia que algunes són intocables. Com la pena de mort. I certament ho haurien de ser. Però atorgant-li un poder de garantir els drets adquirits, es perd de vista que s’ha de lluitar cada dia pels drets. Que justament cap cau del cel i que tots poden ser qüestionats per una part de la població o pel poder en qualsevol moment si no sem vigilants.
Tant pels que creuen que deixant enrere una monarquia en ple segle XXI, la salvació serà una República sense concretar-ne la idiosincràsia, com pels que viuen còmodes seguint un camí traçat per una república que ha esdevingut inqüestionable faci el que faci. Podria ser que qualsevol forma de seguidisme, d’emmirallament o d’obediència, encara que fos a un model idíl·lic, fos l’enemiga més perillosa de les transformacions socials?
