El 19 de gener de 1867 neix el pintor i escriptor Prudenci Bertrana. Fill de Josep Bertrana, un propietari rural d'ideologia carlina, va passar una infantesa itinerant seguint les aventures bèl·liques, durant la Tercera guerra carlina, del seu pare juntament amb la seva mare.
Va estudiar el batxillerat a Girona i, seguint la voluntat paterna, va començar els estudis d'enginyeria industrial. Però el primer any fracassà i el segon ja no va arribar ni a matricular-s'hi. En canvi, es va decantar per la pintura i es va matricular a la Llotja. Va ser en aquell període que es va casar amb Neus Salazar, amb qui va tenir quatre fills (una de les seves filles, Aurora Bertrana, també esdevingué escriptora).
El 1899 Prudenci Bertrana va escriure la seva primera novel·la, Violeta, que va restar inèdita fins a l'any 2013. Va abandonar la pintura i el 1902 va entrar a la redacció de la revista Vida. Bertrana hi va publicar comentaris sobre art, proses poètiques i contes, com La guineu, un relat rural. Va participar en la renovació de la vida cultural gironina, especialment en l'organització dels Jocs Florals en col·laborar amb el setmanari Lo Geronés. El 1903 va publicar Tard. Una part de l'obra primerenca va ser recollida a Crisàlides (1907). El 1906 publicà Josafat, la novel·la que el consagrà com a escriptor.
Amb Nàufrags (1907) Prudenci Bertrana va guanyar el primer premi del concurs de novel·la de la Biblioteca del Poble Català.
La publicació de la novel·la Josafat i les seves activitats polítiques al costat del nacionalisme republicà van ser motius d'escàndol.
El 1908 van demandar-lo a Barcelona per pronunciar una conferència a l'Associació Nacionalista Catalana: "De les belleses de la Natura i el meu goig", amb la qual va proposar una actitud antiintel·lectual totalment enfrontada amb el Noucentisme. D'aquesta conferència van sortir les Proses bàrbares (1910) (Premi extraordinari del Jocs Florals de Barcelona).
Va anar a viure a Barcelona, on va dirigir, amb un sou miserable i en condicions de treball precàries, L'Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia,[6] i va col·laborar esporàdicament a El Poble Català i a Iberia.[7] Visqué un període de marginació, desplaçat, com molts altres modernistes, per la intel·lectualitat noucentista. Malgrat tot, Bertrana va publicar en aquest període força reculls de contes: La lloca vídua i altres contes (1905), Els herois (1920, premi Concepció Rabell el 1922), El meu amic Pellini i altres contes (1923), La bassa roja (1923), El desig de pecar (1924) i L'òrgan del diputat (1924). A partir de 1923 publicaria a La Novel·la d'Ara diverses narracions curtes.
Va col·laborar assíduament a La Veu de Catalunya. Va compaginar aquestes activitats amb la plaça de professor de dibuix i pintura de l'Escola del Bosc, de l'Ajuntament de Barcelona. Quan, després d'una llarga polèmica entorn de la novel·la, va reprendre aquest gènere, ho va fer amb Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925). En aquest llibre, el personatge de Daniel Pérez havia estat inspirat pel doctor Diego Ruiz, amb qui Bertrana havia publicat el 1910 el pamflet La locura de Ávarez Castro.
El 1929 va publicar Tieta Claudina, però la veritable revisió de la seva pròpia trajectòria biogràfica vindrà amb la trilogia Entre la terra i els núvols, integrada per L'hereu (1931), amb el qual va guanyar el premi Crexells, El vagabund (1933) i L'impenitent (1948). El 1933 va guanyar el Premi Fastenrath per l'obra El Comiat de Teresa.
Va morir el 1941 a Barcelona. A partir del 1968, per subscripció popular, es va organitzar a Girona el repartiment del premi de novel·la que porta el seu nom i que s'ha convertit en un dels més prestigiosos del gènere.
