Integrar la situació “excepcional” en la quotidianitat. Costa molt, perdre la calma dels dies. Ja ens va passar a final de setembre del 2017: ens crispava el soroll dels helicòpters tothora damunt dels nostres caps, vivíem amb tensió extrema la incertesa, què deu estar passant ara, on hem d’anar, què han dit, què podem fer just ara. Tot podia canviar en qüestió de segons, per això vivíem a Twitter, que treia fum, addictes a la immediatesa (des)informativa com si fos l’únic que pogués calmar-nos l’ansietat. Va tornar a passar el 14 d’octubre d’aquest any, el dia de la sentència, i els que vingueren immediatament després. El cos es preparava, es posava en alerta, la quotidianitat saltava pels aires i ho trampejàvem com podíem. Assumíem que el ritme era un altre, que vivíem en la interrupció necessària i volguda. Ens vam abocar a la finestra de les pors, vam buscar la xarxa, se’ns amuntegaven al pensament les persones que estimem, on són, deuen estar bé, ets a l’aeroport, has baixat a la mani, cuida’t. Ens va tocar fer la feina personal i intransferible d’assumir el que podíem aportar; d’assumir, sobretot, el que no podíem aportar. I es feia costa amunt intentar estimar-ho també. Ho escrivia @kerrature en el seu Instagram el 17 d’octubre: “Porto tres dies sent valenta. Intentant-ho. Però sempre sento que mai ho sóc prou.”
I després dels primers dies, l’alerta disminueix (tot i que s’estanca als músculs, i feina tindrem a desllorigar-la), l’onada recula una mica (només per, com lo taur d’Ausiàs March, tornar amb renovada força), sembla que la quotidianitat torna a ser possible. I ens alleuja, i ens fa por també, perquè, d’on, sinó del nervi col·lectiu, trobarem la força per no defallir? I en el lado de Allá, ves per on, Chile, marea germana contra les violències de l’Estat (econòmiques, patriarcals, policials, corporals), mentre en el lado de Acá ens inquieta aquesta quotidianitat que respira a mig gas, en equilibri crispant entre el retorn al punt zero (i en acabat l’oblit de les agressions, dels mutilats, de la connivència dels mitjans amb la repressió) i el salt endavant per tornar a combatre.
I llavors arriben ells. Els que no havien marxat mai i sotjaven amagats entre les files conservadores a l’empar dels mitjans i els partits que els han blanquejat els darrers anys. Poques hores després de trepitjar el poder i vociferar impunement les seves amenaces, passen a l’acció directa atacant espais feministes i preparant l’artilleria per impugnar lleis que defensen els drets d’aquests “ellos” que de fet són molt més “elles”: les dones (totes), les migrants, les refugiades, les persones LGTBIQ+. I hi responem, és clar, recuperem embranzida, recolzem l’#APorTodas d’Irantzu Varela a les xarxes, alertem del perill de donar altaveu i tribuna als feixistes. Però, sabeu què ens passa, a nosaltres, els “ellos”? Que la resposta a aquestes agressions no ens fa saltar pels aires la quotidianitat, perquè és en la quotidianitat que les tenim inserides des del mateix moment que naixem, pel sol fet de ser. Sabem que en qualsevol moment ens poden violar, assetjar, insultar, excloure, invisibilitzar, assassinar. I aquesta violència global que és un sac de violències diàries se’ns ha impregnat de tal manera en el dia a dia que ens pren massa sovint la força per a la lluita. I jo, amant recalcitrant de la zona de confort i de la calma, em trobo més que mai desitjant que saltin pels aires els dies tranquils i que la lluita contra el feixisme sigui una revolta que faci trontollar el món sencer. Em faig meves les paraules de Txus Garcia: “¡Cuidado! / Que va ser que ahora no tememos a tus perros, / a tus porras, a tus palabras, a tus condenas / o a estar presas. / Porque ya hemos estado ahí mucho tiempo, / generaciones de exilios, condenas, cárceles, campos, / palizas, sangre, dolor, lágrimas, ¡travesti de mierda! / maricón, bollera, contranatura, vergüenza ajena”. Perquè som aquí (som), mal que us pesi. I no volem ni voldrem mai la calma dels dies si ens fa esclaves.
