Reproducció de la intervenció d'Antoni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir) a la Universitat Catalana d'Estiu, el passat 21 d'agost.
Sota el títol “Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori” l’ANC va organitzar un debat dins la 51a edició de l’UCE. Des del País Valencià i en representació de la Plataforma pel Dret a Decidir, vaig realitzar la meua intervenció sobre quatre eixos:
1a - Revertir el marc cognitiu que ha convertit els PPCC en una simple extensió de Catalunya.
2a - Explicar les nostres singularitats.
3a - Construir un projecte il·lusionant de País Valencià.
4a - El concepte de factibilitat. Dir menys, fer més.
Des del País Valencià (PV) fa més de 50 anys que en espais com aquest de l’UCE anem comptant que l’ampolla de la realitat nacional dels Països Catalans (PPCC) està mig plena. Reiterem una vegada i una altra vegada la catalanitat del PV. Ens basem en la llengua i cultura, en la història comuna, en els lligams socioeconòmics, en la lluita comuna i en el fet de compartir el mateix enemic... però no sembla que avancem gaire. Si Joan Fuster va recollir el nom de Països Catalans, en plural, fent referència a allò que ens uneix, però també a les nostres singularitats, nosaltres, especialment des dels anys 80, hem simplificat tant la seua definició que hem ajudat l’estat a construir un marc conceptual tal que, quan la gent escolta PPCC, només entén expansionisme català. George Lakoff ja ens va ensenyar que els valors morals pesen més que qualsevol tema concret i Frank Luntz ens recorda que el fet important no és què dius, sinó el que la gent entén.
Al PV, l’estat i els seus mitjans, a més de moltes estratègies desnacionalitzadores semblants o idèntiques a les emprades a Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses, han aconseguit resignificar per a la majoria el concepte de PPCC i convertir-lo en una cosa pejorativa, negativa, aliena i enemiga. La resposta majoritària per banda dels defensors/es del concepte ha estat la majoria de les vegades simple i reactiva, acceptant el marc conceptual imposat, sent incapaços d’oferir-lo al conjunt de la societat com un projecte il·lusionant, caient una vegada i altra en la traveta de la problematització. Avui el concepte és no només minoritari: és marginal. És tan marginal que, fins i tot, està arrossegant un altre concepte que ens és vital, si volem tindre alguna possibilitat de revertir la situació a mitjà termini: el concepte de PV.
Lluny de mirar de revertir aquest marc cognitiu, fa dècades que anem aplaudint entre nosaltres cada afirmació de catalanitat als nostres espais de confort en què aquests postulats sonen com la veritat revelada, però cada vegada més allunyada de la realitat social. Però això em sembla que no passa només al PV. Josep Barberà, president d’ERPV, el 17 de juliol va escriure al Nacional.Cat: “Ara mateix hi ha, és cert, més independentistes que mai a Catalunya; però, també, el percentatge d’independentistes fusterians ha caigut en picat i els mapes dels Països Catalans a les webs d’associacions sobiranistes no deixen de ser una reminiscència romàntica.”
Mentre continuem embolcallats en un concepte que se’ns ha girat contra nosaltres, al nostre voltant van passant coses de gran importància social. En les darreres dècades hem viscut diverses revolucions o canvis en profunditat que han modificat les condicions socials i tècniques de la comunicació i la intervenció política: La involució neoliberal, la revolució digital, la Tv per cable, el desenvolupament d’internet, l’eclosió de les xarxes socials, les fake news...
Hem de tenir en compte tots aquests canvis i com afecten la vida i la percepció de les persones, si no volem intentar construir la República Confederal dels PPCC del segle XXI amb eines polítiques i conceptuals del segle XX. També, però, hem tingut la revolució democràtica i independentista a Catalunya. Una revolució que, entre d’altres moltes qüestions, ha deixat clar que no només portem ritmes polítics propis, sinó que som subjectes polítics diferenciats. Verbalitzar aquestes diferències són el primer pas per a poder construir un futur compartit.
Això vol dir que no podem seguir actuant com si els PPCC foren la realitat des de la qual partim, sinó que més aviat són un objectiu al qual arribar. Si Catalunya ha avançat cap a la seua independència, no ha sigut per enarborar constantment la bandera dels PPCC, sinó per oferir com a projecte la República Catalana, plena de contingut social. Creguem que almenys des del PV hem de fer el mateix: un projecte del PV, des del PV i des de la globalitat del PV, amb les seues 34 comarques i els seus 5 milions d’habitants.
2a. Explicar les nostres singularitats.
El PV no ha sigut mai una simple extensió de Catalunya. És cert que el prestigi del català com a llengua de l’elit va estar capaç d’homogeneïtzar l’allau de les onades repobladores i que, des d’aquest punt de vista, podem afirmar la catalanitat del país, però el model social acabaria imposant unes singularitats que avui és absurd amagar, quan, a més, ben gestionades, podrien ser ben enriquidores.
Seguint l’historiador i catedràtic Antoni Furió, podem dir que la complexitat de la conquesta, amb un conflicte de més de 100 anys entre la corona del casal de Barcelona i la noblesa aragonesa, va donar lloc a un regne valencià culturalment i lingüísticament català i socialment híbrid, amb una major preeminència del règim feudal i del poder nobiliari. En aquest model està la gènesi de bona part dels nostres problemes lingüístics i del nostre singularisme. Una major excisió de les classes socials, que faria que la classe dirigent fos, des del quatre-cents, i molt especialment des de les Germanies, menys fidel a la llengua i cultura pròpia, a les formes pactistes de fer i molt més procliu a l’acceptació de les monarquies castellanes primer, de l’estat centralista Borbó després i del procés constitutiu de l’espanya actual des del segle XIX.
A més a més, fa 312 anys vam patir un esdeveniment negatiu importantíssim i qualitativament diferent de la resta dels PPCC.Al PV, la guerra de successió i entre potències europees va tindre característiques de guerra civil i la vam perdre com a poble valencià. Destacaré tres conseqüències de gran abast que formen part del que podem anomenar la nostra anomalia nacional: la definitiva escissió nacional, cultural, lingüística, a més del model social entre l’oligarquia i el poble; la imposició més prussiana que jacobina del model castellà i protoespanyol (centralista, militaritzat i reaccionari); i l’impossibilitat de poder modular a casa nostra el capitalismecom a sistema econòmic emergent en l’àmbit mundial. Com que el capitalisme espanyol és sobretot extractiu, la nostra economia sempre ha sigut dissenyada des de l’estat/capitals, com a territori d’on obtenir transvasaments de rendes.
El professor Josep Fontana al seu llibre “La formació d’una identitat, una història de Catalunya” ens va explicar l’arrel primordial d’allò que constitueix un poble. Arguments semblants utilitza l’historiador Vicent Baydal referits al PV al seu llibre “Els Valencians, des de quan són valencians?
El mateix Fontana, i altres historiadors com Jaume Vicens, ens parlen sobre la diferència de desenvolupament polític entre els diversos components de la Corona d’Aragó i com la unitat lingüística i cultural amb València no es corresponia tampoc amb un grau equivalent de similitud respecte del progrés polític al Principat.
Fent un gran salt en el temps, podem comprovar com, amb polítiques estatals molt semblants, els efectes de la seua aplicació continua generant particularismes. Una dada que ho reflecteix prou bé: el PIB el 2018 dels diversos territoris: Catalunya 30.769€ Illes 26.764€ PV 22.659€.
Pel que respecta a la situació de la llengua, podem dir que en aquests 50 anys el valencià, com la resta del català ha estat despenalitzat, però nosaltres no hem gaudit de cap llei de normalització lingüística. Ara continua reculant en nombre de parlants i sobretot l’ús casolà de la llengua. Hem passat del 61% de parlants l’any 95 al 50%. I la reculada de l’ús casolà ha caigut durant el mateix període en 20 punts... després de 35 anys de la LUEV, només un 30% de l’estudiant preuniversitari estudia en valencià... Afortunadament, al món cultural es manté vigent l’unitarisme de tot l’àmbit lingüístic com a única possibilitat de continuar conreant qualsevol disciplina cultural més enllà del provincianisme d’una cultura sotmesa
3a. Construir un projecte il·lusionant de PV
Nosaltres anem treballant des del 2013 amb una sèrie d’idees que creiem que poden ajudar a anar construint un imaginari col·lectiu del PV com a subjecte polític que siga il·lusionant i que ajude a potenciar l’orgull de ser valencià/na:
Una veritable llei dels drets lingüístics.
Potenciant la societat civil.
Assumir la realitat política, social i psicològica del nostre poble i deixar progressivament d’operar només des de la ideologia. Assumir eixa realitat per a poder operar sobre aquesta.
Assumir el PV en la seua totalitat i diferenciació. Que és el PV i la totalitat dels seus 5 milions d’habitants qui han de decidir en cada moment què som i què volem ser. També hem de decidir com relacionar-nos amb l’estat espanyol i amb Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses.
Treballar i desenvolupar iniciatives com la Crida pel finançament i poder acabar amb l’infrafinançament, deute, espoli fiscal i social i poder desenvolupar un nou model econòmic, social i territorial. Avançar cap a la sobirania alimentaria, hídrica i energètica del PV.
Treballar per avançar en els drets de les persones i els col·lectius, aprofundint el model de democràcia cap a una més participava.
Potenciar la cultura de la responsabilitat i de la fidelitat al PV
Des del Dret a Decidir i la radicalitat democràtica es pot bastir un potent moviment d’intervenció popular basat en els valors, republicans, antifeixistes i solidaris, i en la defensa dels drets socials, civils i polítics i dels drets nacionals del País Valencià.
4a. El concepte de factibilitat. Dir menys, fer més.
Trobe molt suggerent per al nostre cas, el concepte de factibilitat de l’historiador, filòsof i teòleg Enrique Dussel. Es tracta primer d’avaluar el grau de factibilitat d’un projecte i posteriorment dotar-nos d’un pla, d’una estratègia amb possibilitats de reeixir. Pel que fa al PV, no sóc capaç de veure cap factibilitat del projecte dels PPCC, sinó és a partir del mateix apoderament social, polític, econòmic i psicològic del PV. Obviar aquesta etapa prèvia no només està condemnat a no ser factible, sinó que és clarament una quimera.
El resultat de la confrontació amb l’estat, el moviment blaver-feixista, les proclames excessivament avantguardistes, el simplisme, les renúncies, algunes intervencions polítiques principatines i un llarg etc, ens han portat a una situació on el concepte de PPCC, al PV, no suma. Cal renunciar, doncs, als PPCC? Evidentment que no, però, manllevant el títol d’un llibre del gran estratega de la revolució soviètica Lenin, crec que cal fer dos passos enrere per a poder fer un pas endavant: parlar menys de PPCC, fer més a favor de la interrelació dels territoris i fer més PV.
Respecte a fer més, crec que podríem treballar en diverses línies d’intervenció que segurament donarien resultat a mitjà termini.
- Continuar treballant els lligams lingüístics i culturals. Aconseguir un espai comunicatiu i una indústria audiovisual integrada.
- Potenciar els lligams institucionals a partir de l’agermanament dels municipis de tots els territoris.
- Potenciar el turisme cultural interterritorial.
- Estendre el moviment de consum estratègic al conjunt dels territoris.
- Potenciar les relacions de l’economia social, cooperativa i del Bé comú.
- Potenciar les relacions del moviment sindical, feminista i ecologista del conjunt.
- Potenciar el paper de la CES com a motor d’aquestes iniciatives.
UCE. Prada de Conflent, 21 d’agost de 2019.
