Ja fa anys que #OnSónLesDones evidencia que falten dones als mitjans de comunicació. Una feina tristament necessària, la seva, que ens deixa dades escandaloses, amb uns percentatges de presència femenina que massa sovint es mouen entre el 20 i el 35%. Tal i com diuen elles, #OnSónLesDones demostra “com els mitjans catalans silencien, sistemàticament, l’opinió de les dones”. Falten especialistes, opinadores, columnistes, tertulianes, dones que ocupin la cadira durant l’entrevista principal del dia, que entrin per telèfon per fer un apunt clarificador o que siguin la veu experta de l’article que llegirem al diari mentre prenem el sol a la platja, ara que estem de vacances.
Sigui el que sigui que busquis, parlo en primera persona quan dic que costa, que a primer cop d’ull sembla que no n’hi hagi. Que si remenes en la teva agenda de contactes, segurament el primer que trobis és un home. Que si truques on sigui per trobar el perfil que necessites, el més probable és que et proposin un home. És el pa de cada dia preparar una “taula d’actualitat” –o del que sigui– i adonar-te que t’ha sortit un camp de naps, o fer una reunió per construir una àgora d’experts pel proper programa i que la gran majoria de noms que ens vinguin al cap siguin, altre cop, homes. Fins i tot pensant com tractaràs un tema que afecta principalment les dones, és fàcil que el primer nom amb el que et topis sigui masculí. I així una infinitat d’exemples més que no cal seguir enumerant.
Falten dones, de fet, en tot tipus de formats. En programes informatius i d’actualitat, però també en l’entreteniment, falten dones quan expliquem una realitat i nosaltres quedem sistemàticament infrarepresentades. Sempre que he tingut la sort de trepitjar territori per motius laborals diversos he comprovat, en tantíssimes ocasions, que les dones són el motor del poble o ciutat, però els homes les cares visibles, el president de l’associació, el portaveu de l’entitat, o simplement “el que acostuma a parlar”. “Ja veig que si tracteu aquest tema em tocarà sortir a mi” (a la tele), diu ell. “Tampoc en sé tant, jo, no sé què et podria explicar”, diu ella. En parlar amb ajuntaments de totes mides i colors sobre la gent més rellevant del municipi o al demanar-los persones que tinguin alguna cosa interessant a aportar, la gran (molt gran, creieu-me) majoria de noms que surten acostumen a ser (repic de tambors): homes! Un capítol a part es mereixerien les dones racialitzades: en aquest cas la quantitat de preguntes i indagacions que has de fer per arribar-hi és, directament, surrealista.
Parlo en primera persona també quan reconec que a vegades ho deixes estar, no hi vols dedicar més temps, estàs cansada de voltar o de passar hores davant la pantalla, no saps on més preguntar, tens una pila de feina a fer a banda d’això i vols tancar el tema. Buscar una dona amagada entre una pila de noms masculins que tens molt més a l’abast requereix un esforç extra. Ja sabem que no vol dir que no n’hi hagi, de dones, vol dir que estan invisibilitzades. També sabem que quan investigues una mica i vas més enllà, sovint apareixen donasses potents, amb discurs, capacitat comunicativa i que saben molt bé del que parlen. Treuen el cap grans històries protagonitzades per dones que havien quedat arraconades.
Que falten dones? Busquem-les!
