Deu milions, segur?

Encara no hem paït la xifra dels vuit milions d’habitants que ja hi ha qui parla amb entusiasme de la Catalunya dels deu milions. No sé si aquest entusiasme és compartit per tothom, però crec que abans d’abonar-nos a un creixement accelerat hauríem de posar-nos algunes qüestions prèvies. Comencem per la llengua catalana. Quants d’aquests dos milions de més que alguns vaticinen seran catalanoparlants o hauran adoptat el català com a llengua activa a les seves vides? I no, no és només qüestió de l’escola o de les autoritats públiques; cal un entorn social que ho afavoreixi i això, ara per ara, no es dona. Continuem per l’habitatge: exactament quants habitatges ens faran falta i a quin ritme s’hauran de construir, si ara mateix ja no cobrim la demanda i l’accés a l’habitatge de lloguer és cada dia més difícil – i ja no parlem de comprar-lo. Parlem d’aigua? O de transports? I amb quina energia haurem de viure, amb la que comprem als aragonesos, o als francesos, nuclear per descomptat? No crec que el decreixement pel decreixement sigui positiu, però sí el creixement sostenible. Però sovint, per fer-lo sostenible s’ha de moderar; el ritme de creixement accelerat demana una reflexió i un rendiment de comptes abans d’abraçar la idea d’una Catalunya sobrepoblada.