De totes les qüestions polítiques i socials que han suscitat debat els últims anys i mesos n’hi ha una que em preocupa especialment: el futur del català. Amb aquesta sola frase, ja hi hauria algunes veus que s’inflamarien per, per exemple, no haver dit una qüestió de sensibilitat social com la pobresa, la precarietat laboral (i valgui la redundància), l’habitatge o el canvi climàtic. I aquest és, per començar, el primer error: el de considerar que una preocupació inhabilita l’altra. No, i menys amb la llengua. Però aquestes primeres veus que em dirien que abans que el català hi ha les beques menjador o l’augment de les pensions acostumen a provenir d’un entorn en què la seva llengua habitual està ben consolidada i sense risc a desaparèixer a mig o llarg termini.
És des de la seguretat que dóna que tota la teva vida (quotidiana o no) es pugui desenvolupar en la teva llengua que pots criticar que aquesta sigui una prioritat social, que sigui un requisit per l’administració pública o convertir-ho tot plegat en un motiu de burla. Efectivament, quan l’atac a la defensa del català (no m’he equivocat; quan s’ataca la defensa del català) no pren forma de text al parlament, de demanda judicial o d’article periodístic, llavors es cau en la mofa tipus ‘La Torradora’ d’Albert Hinojo.
A aquests que tenen la pell tan fina quan es defensa el català i ho enfronten amb una prioritat social no els he sentit mai demanar que els 31 milions d’euros de pressupost de la Biblioteca Nacional de España o que els 191 milions d’euros de l’Instituto Cervantes es dediquin a la construcció de pisos socials o la prestació d’ajudes per a persones amb dependència.
No obstant això, el futur del català només depèn dels catalanoparlants. Si no som nosaltres els qui la considerem una llengua a preservar des de tots els punts de vista, de res servirà queixar-se de les anomalies que pateix. I això inclou fer-la útil però no només això: subordinar-la exclusivament a una qüestió d’utilitat la transforma en una eina, que ja està bé, però això la limita a un ús mecànic. És com quan es diu que la immigració és necessària com a mà de treball i per tant es fa decaure el dret universal de les persones a viure on vulguin.
El català té el mateix dret que qualsevol altra a que els seus parlants la puguin fer servir en exclusiva durant les 24 hores del dia. Igual que els castellanoparlants que, en qualsevol punt del planeta on el castellà és llengua oficial, així ho poden fer. El català ho és a Catalunya i aquesta possibilitat no és completa. I una part de la responsabilitat és de l’administració estatal (prenem exemple amb la justícia). Però una altra part també és nostra, com a catalanoparlants, quan es renuncia a fer-la servir en qualsevol altre àmbit en què –per exemple el castellà- sí que hi és present.
