Ada Colau va arribar a la política des de l’activisme social, amb un perfil que era fàcil de comprar per algú d’esquerres compromès amb els drets i les llibertats de les persones. Va arribar amb un projecte de canvi que -he d’admetre- em vaig arribar a creure, però que després d’un temps em va començar a fer pudor de socarrim. Hi ha moltes coses de les quals han fet els comuns a Catalunya que van anar fent que cada cop se’m fes més difícil defensar-los davant els que es van adonar abans que jo que hi havia alguna cosa que no rutllava: la negativa a posar tota la carn a la graella l’1-O, la manca de democràcia interna i l’arraconament del discrepant, etc.
I ara ha arribat un altre moment d’aquests que et fan entendre coses, la decisió entre acceptar o no els vots de Manuel Valls per a assegurar la cadira d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona. La cúpula de la formació ho tenia clar des de feia temps, que farien el necessari per a mantenir-la al càrrec, però la meva confiança mai ha estat en les cúpules de cap partit. Pensava que les bases hi posarien seny, que tocarien el crostó a Colau per dir-li que per aquest camí no anava bé i que, com fa temps que vaig fer, reaccionarien davant una ferum que ja és difícil d’amagar. Però no ha estat així. Les bases han donat avui via lliure a Colau en una consulta i no sé com sentir-me. És cert que -com he llegit en una piulada de Jordi Borràs- la participació ha estat només d’un 40% i amb un 30% en contra de la decisió guanyadora, però el tema és que la decisió ha estat aquesta i que les bases no s’han mobilitzat massivament contra el que estava cantat que volien els dirigents dels comuns. Digueu-me ingènua, però de veritat que en les bases sí que hi confiava.
