Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La imatge que volien
21/04/2019 Hemeroteca

És ja un costum. Cada cop que algun partit polític de dretes, o d’ultradreta, organitza un esdeveniment ―un acte del PP a l’Autònoma; una passejada de Ciutadans per un poble d’Euskal Herria; una manifestació on hi participa Vox―, apareixen un seguit de persones demanant, si us plau dels si us plaus, ignorar-los. Sobretot, sobretot, que no se’ls increpi o agredeixi. Si es fa això, alerten les veus, aquests partits tindran la imatge que volien i estarem censurant-los i limitant el dret a la llibertat d’expressió.

Com he escrit altres vegades, l’extrema dreta floreix, entre altres raons, perquè els partits polítics, els mitjans de comunicació i la resta de la societat no s’han deslliurat de dinàmiques i discursos basats en jerarquies de raça, gènere o classe. Aspectes que faciliten, en un moment donat, l’emergència política de les posicions més extremes. Tampoc és que hagin acabat de marxar del tot, com bé demostren els estralls de l’extrema dreta al País Valencià de la Transició ençà. Per tant, prefereixo que l’ideari de l’extrema dreta, així com aquells discursos amb pòsit discriminatori de la resta de partits, siguin ben visibles. Així és molt més fàcil estudiar-los i combatre’ls. I és precisament per tot això que considero que l’argument del “no feu res que els pugui incomodar perquè si no, tindran la imatge que volien” és tan absurd com perillós.

El contingut d’un discurs transmet sentiments i en genera perquè apel·la a la forma que tenim de veure el món. Una visió que justifica, naturalitza o combat formes de relacionar-nos amb la resta de persones. El “tenen la imatge que volien” és contrari a tot això: desconnecta el discurs de la realitat material a la qual fa referència i redueix la valoració del que es diu a una qüestió de forma. Així, un discurs masclista, xenòfob o anti-independentista es converteix en una provocació, fer la salutació nazi és un mal càlcul d’imatge i donar veu a un violador o un maltractador representa un acte d’imparcialitat comunicativa. Desconnectant els discursos de les realitats socials que legitimen, posem al mateix nivell les paraules ―i per tant la visió del ― d’un feixista i un antifeixista, i equiparem el malestar que genera la lluita contra el teu privilegi amb el malestar que genera ser discriminat, oprimit o agredit en base al privilegi d’un altre.

A més a més, perdem de vista la dimensió de la repressió material. La realitat és que qui s’enfronta a penes de presó i multes a Espanya són activistes feministes, antifeixistes i líders independentistes. La realitat és que els humoristes són més castigats quan es mofen de l’extrema dreta, els militars o la bandera espanyola que quan es mofen dels gitanos o els refugiats que moren a Lesbos. La realitat és que arreu d’Europa s’ataquen mesquites, barris on hi viuen gitanos o centres de refugiats. La realitat és que els atacs a jueus a països com França s’han disparat en els últims anys. La realitat és que les periodistes patim més assetjament que els periodistes homes. La realitat és que a l’Estat espanyol no li fa falta que hi hagi imatges de violència per acusar-te de rebel·lió. “La imatge que volen” implica que, si no els hi dones, se la inventen. Coronant la realitat digital i mediàtica, la material no importa.

Així doncs, la passivitat mai no és la solució. Les conseqüències del racisme, del sexisme, de la catalanofòbia o la LGTBI-fòbia no en són, de passives. Cal deixar constància de la nocivitat d’aquests discursos, del malestar i la indignació que generen, i mostrar amb contundència que s’ha acabat la tolerància envers ells. Fiscalitzant els portaveus als mitjans, combatent la desinformació, impulsant polítiques més igualitàries i (contra)manifestant-nos a qualsevol espai.

La llibertat d’expressió és fonamental no només perquè és un dret humà, sinó perquè el que diem té uns efectes importantíssims en la societat que l’empara. Prendre consciència d’aquests efectes implica ser contundents davant els discursos d’odi i treballar per fer que tot relat estigui lliure de representacions discriminatòries. Segurament, en la immensa majoria de casos no cal la violència. Debatre els arguments pot ser una via. Potser no cal intentar aturar actes. A vegades, en lloc d’escridassar, podem fer com a la sèrie Dear White People, en què l’associació d’estudiants negres d’una universitat dels Estats Units compra totes les entrades d’un acte d’una representant de l’alt-right i s’hi presenten. O potser cal una cancel·lació, per dir que l’odi no hi és benvingut. En tot cas, la valoració d’una acció, o la decisió de fer-la, no s’ha de basar en la imatge que pot donar o en la defensa acrítica de drets que floten en l’èter. Sempre s’han de tenir presents les conseqüències del discurs i la seva gravetat, i els beneficis tangibles que genera una acció contra ell.

El que no podem fer, però, és reduir el debat a la dicotomia censura-llibertat. Sobretot si no el fem acompanyat del binomi opressió-emancipació. Mentre ens preocupem per la imatge, qui defensa l’extrema dreta i les ideologies d’odi fa una passa més al carrer, a les institucions i a les xarxes. Això sí que, sempre, sempre, deriva en censura massiva i vulneració de drets i llibertats.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid