Hi ha les raons de l’intel·lecte i les raons de la vida. Hi ha explicacions molt convincents sobre les coses i els fets, però després hi ha les certeses inexorables d’allò que és per naturalesa i per instint, i que sempre són més properes a la “veritat”.
La política dels sistemes, de les lleis i de les constitucions, en l’època contemporània, pertanyen a aquest món de conceptes racionals i morals... però aquests sempre amaguen o dissimulen la realitat fàctica de les coses. La guerra és la gran creadora de dominis i dependències. Mai la situació política varia sense violència. Mai una descolonització sense derrota, mai una revolució sense rius de sang, mai una confederació sense defensar la llibertat respectiva amb les armes a la mà... o a l’armari. És dur però és així. Catalunya i Espanya no són Txecoslovàquia. Espanya no és la URSS en descomposició. Catalunya sempre ha estat un botí molt preuat que els catalans no hem sabut defensar. Bé per la força dels contraris, bé per les nostres pròpies divisions internes a causa de les manies de classe, de disgregació social o per l’acció nefasta d’ambicions personals. I així seguim.
Malgrat que l’agnosticisme i l’ateisme formen la majoria de les consciències, els catalans provenim d’un poble religiós: tan sols cal que ens posin davant una bona causa moral i ens abonem en massa: una marató caritativa; l’acolliment del poble africà a l’engròs, si ve en pastera i surt per la tele; la causa feminista malgrat que aquí són les dones les mestresses de les llars i del caràcter del marit i dels fills... Ens fem animalistes de la nit al dia i blasmem de la indústria alimentària, però excloem puces, polls, mosques i mosquits. Amb els vegetals, però, no tenim pietat, tot i que són igual que els animals i es belluguen; i paguem per una bossa de plàstic al súper, però tot el que comprem és envasat ...
No som massa intel·ligents, excepte per fer diners, treballar i pagar impostos. O bé no unim la intel·ligència al valor heroic, i així mai es conquereix cap poder, cap llibertat col·lectiva. Volem que ens reconeguin la independència a punta de manifestacions. Els hem sorprès amb un referèndum organitzat en secret. O potser ens van deixar fer-lo? (el CNI és pertot) i així van poder justificar els cops que van descarregar sobre la gent i sobre els polítics. Ens coneixen, en el passat vam ser un poble guerrer i temut, però ara ja no. Som massa civilitzats. Permetries que el teu fill participés en una lluita d’alliberament? Estaries disposat/da a integrar-te voluntàriament en escamots de resistència? Posaries, per això, en perill el teu patrimoni, la teva llibertat, la teva comoditat o la teva vida o la dels teus? Doncs ja estem al cap del carrer. El mur és de pedra i molts pensaven que era de toves. Ells poden enviar gent a estomacar-te, a detenir-te, a regirar-te i tu no pots pujar dalt d’un cotxe per calmar una manifestació multitudinària. Ells poden enviar els seus escamots de malfactors uniformats... o de fatxendes, xoriços i violadors emparats per la justícia, que fan mal sense comprometre l’Estat.
Tu no tens cap poder perquè la teva nació no en té cap, tan sols serveis administratius delegats. És l’enganyifa de la constitució i els estatuts a un poble derrotat i ignorant. Ni tu ni jo tindrem mai la dignitat de ciutadans d’un país lliure si no estem disposats, ara, a jugar fort, el tot pel tot, rics i pobres, assalariats i patrons. No obtindrem res si no fem de la política una arma militar, i del poble la principal força de defensa i d’alliberament. Pe això és precís configurar un Estat major coordinat, no sectari, per tal de pensar, organitzar i decidir les millors estratègies i mitjans contra un rival que no s’està de retòrcer les lleis per anihilar-nos com a corrent majoritari i insubmís. Ara han despertat el vell papu del feixisme per fer-nos por. I tots els partits espanyols corren a adaptar-se a la nova realitat creada: a recórrer als principis del franquisme. Contra la por que volen escampar, i que és feta de mòmies mortes, cal decisió, saber quan i com cal descarregar el cop contra els centres neuràlgics del poder imperialista.
