Sense por, però sabent d’entrada la naturalesa política repressiva i venjativa dels aparells de l’Estat i la seva voluntat d’escarmentar el poble català ara i per al futur, estem vivint el procés a tota una nació i al mateix temps una crisi d’estat que ens està convertint en el laboratori polític més important d’Europa.
No s’ha acabat el judici, però de tot plegat ja en podem extreure algunes lliçons: la principal, constatar la força democratitzadora i, per tant, desestabilitzadora del règim del 78, que exerceix l’independentisme combatiu i la insubmissió civil no violenta com a forma de protesta política; una força que està fent trontollar tot l’Estat des del seu sistema judicial aberrant i corrupte, fins a una monarquia d’orígens indignes, fins a un sistema de partits totalment desacreditat i unes lleis socials clarament antipopulars i antidemocràtiques; i no es tracta únicament d’estar demostrant una capacitat de mobilització i d’acció constants, sinó que hi ha la percepció que s’ha plantat una llavor que va madurant en la consciència de la gent honesta en el sentit que aquesta Constitució tan intocable és un frau, que aquest judici és una farsa i que hem d’exigir la seva nul·litat i la fi de tota la repressió que afecta tanta gent i que treballar per ser independents d’uns estats que ens tenen sotmesos a una depredació constant, humiliats i reprimits en els drets socials i emmudits en la llengua i cultura és una qüestió que interessa avui dia tots els europeus. Estem superant amb nota la síndrome de la por i de la sensació d’impotència induïda que ens diu per tots els mitjans que fracassarem i que és millor refugiar-se de nou al corral autonomista.
La segona lliçó ens ha d’abocar a una autocrítica ineludible: no hem sabut aprofitar aquesta enorme força per a dirigir-la en un sentit d’estat i en un exercici del poder propi: i tampoc no es tracta únicament d’haver fallat en la famosa unitat en l’acció electoral, sinó d’estar fallant en la construcció d’una estratègia conjunta per a desmuntar el sistema autonòmic i plantejar el nostre plet segons el dret internacional com a catalans i no segons el dret espanyol com uns súbdits rebels del Regne d’Espanya. El judici contra l’independentisme ens està dient que no hem d’esperar que de les estructures de la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), que són peces de l’arquitectura política espanyola, en puguin sortir unes estructures lliures que ens encaminin cap a la República Catalana Independent.
Aquestes lliçons ens han de portar a treballar per una concepció d’unitat i de lluita des de la base, a promoure una estratègia de lluites socials compartides. Ara hem tingut un 8 de març de revolta pels drets de les dones en un món dominat pel patriarcat; ara ve un 1 de maig pels drets del món del treball i el sindicalisme de classe català; i cada dia és moment de lluita per l’habitatge, per la defensa de la terra en un planeta amenaçat de mort, pel dret a una sanitat i una educació per a tothom... Que ens diuen que serem ingovernables? Doncs sí, siguem-ho per als que ens volen sotmetre i alcem-nos amb dignitat i orgull. Sense por.
