Aquesta setmana ha començat el judici als nostres presos independentistes. Davant del que és, amb moltes evidències, un judici polític pensat per escarmentar, el més intel·ligent és oposar-hi una defensa política que es reafirmi en allò fet i negui la major a l’Estat. És a dir, una defensa basada en la idea que posar els mitjans perquè un poble exerceixi la seva autodeterminació és un acte legítim, i que continua sent així malgrat que l’Estat espanyol no vulgui establir canals legals per a aquest dret. Dels escrits de defensa dels nostres presos, el de Jordi Cuixart és el més explícit en aquest sentit, ja que afirma que Òmnium Cultural i el seu president “no renunciaran a exercir i protegir els drets humans. El seu compromís sòlid és de totes totes amb la cohesió social, els grans consensos de país, els drets socials, civils i polítics, fins i tot per sobre de legalitats que pretenguin restringir-los, amb la predisposició, si cal, a desobeir-les pacíficament per aconseguir transformar-les”. I concreta que entre aquests consensos de país es compta “la defensa d’una solució política que ha de passar necessàriament per l’expressió de la ciutadania de Catalunya decidint el seu futur polític, exercint el dret a l’autodeterminació”.
Aquesta defensa política es podria concretar amb el lema “ho tornaríem a fer”. És una línia argumental que dins de la sala del Suprem pot ser, aparentment, més arriscada. Però pensant en la societat catalana, en la del conjunt de l’Estat espanyol i en la comunitat internacional, és la més clara i la que planteja una contradicció inassimilable per l’Estat. Perquè l’aparell judicial no tindrà davant seu uns acusats que esquiven responsabilitats, sinó uns representants que afirmen que les seves accions han estat plenament legítimes, i que si són condemnats, seran altres els que els agafin el testimoni per tornar-hi.
Però voldria anar més enllà i donar un nou argument a aquesta defensa política. I és que ells, és a dir, els sectors socials i polítics dominants a l’Estat espanyol, també ho tornarien a fer. Tornarien a optar per la solució repressiva. S’esvaeix qualsevol tercera via com la fantasmagòrica del moviment Parlem/Hablemos, que no tornarà a aparèixer fins que no s’aguditzi el nostre procés d’alliberament. Ha quedat clar que a tot el que aspira el PSOE en el conflicte català és a ser el “poli bo”, “poli” tanmateix. Llavors no té cap sentit voler rectificar respecte de les accions unilaterals —l’única manera que ens van deixar per donar la veu al poble en el referèndum de l’1-O—, perquè tot apunta que les haurem de reprendre.
És just preguntar-nos quin futur ens espera amb aquest encastellament de l’Estat. Un tancament que s’expressa amb la competició entre els tres partits de dreta espanyols per veure qui executaria abans i més profundament el 155. O amb la plantada que sectors del PSOE i propers han fet al Govern Sánchez en relació al diàleg amb Catalunya i a la figura del relator. Plantada de gent, aparentment referent d’una hipotètica tercera via, com podrien ser Iñaki Gabilondo o Àngels Barceló (sí, la mateixa que va promoure el lema del Parlem/Hablemos). Algú podria pensar que davant d’un monstre que rugeix, és millor refugiar-se a la cova i esperar temps millors, apel·lant a un diàleg sense cap garantia que es produeixi.
Penso, per contra, que l’Estat està en un moment delicat i que el rugit espanyolista n’és un símptoma. Per això també ha engegat la campanya España Global i es preocupa de rentar-se la cara com a Estat democràtic, en un exemple de manual del refrany llatí excusatio non petita, accusatio manifesta. L’Estat sap que en el judici s’hi juga molt, perquè el suport a l’independentisme pot créixer com més inversemblant sigui la sentència.
I aquí és on ens hem de posar una sèrie d’objectius polítics que serveixin per sortir del judici més forts que no pas hi hem entrat. El primer és involucrar en la solidaritat aquells sectors socials i polítics que, tot i que estan en contra de la repressió, no estan actuant en conseqüència. Hem de saber explicar que la repressió és consubstancial en un Estat que té com a prioritat mantenir, al preu que sigui, la seva integritat territorial, si cal, atropellant els drets fonamentals i recentralitzant. Això només s’aconsegueix acompanyant els judicis de mobilitzacions com la manifestació del dia 16 i la vaga del 21.
L’objectiu més complex, però necessari, és tenir una proposta política per exercir l’autodeterminació, sobretot, coneixent les febleses i fortaleses nostres i de l’Estat, a la llum dels fets d’octubre de 2017. Perquè no hem de dir tan sols que ho tornaríem a fer, sinó que ho tornarem a fer i que ho farem millor.
