El Museu Valencià d’Etnologia ha prorrogat fins el 23 de juny Prietas las filas, una exposició que analitza els mecanismes d’adoctrinament del regim franquista. A través d’objectes i situacions de la vida quotidiana, la mostra explica la forma com es va construir l’adhesió al regim i la seua consegüent legitimació. Un dels seus apartats està específicament dedicat al paper de la dona. El regim va desplegar tot el seu aparell institucional i de propaganda, per atorgar a les dones un paper subaltern en la societat. Perquè tal com deia Pilar Primo de Rivera, fundadora de la Secció Femenina, l’any 1942, “las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles; nosotros no podemos hacer nada más que interpetar, mejor o peor lo que los hombres nos dan hecho”.
Per convencer les dones espanyoles que els convenia recuperar el model tradicional, el règim va glorificar l’àmbit domèstic i les animava a ser mares i “regines de la llar”. Manuals sobre com ser una bona mare o una esposa pacient; cursos de formació domèstica de la Secció Femenina; contes de final alliçonador, van ser alguns dels instruments a través de les quals la ideologia nacionalcatòlica va fomentar una “autèntica feminitat catòlica”.
L’exposició del Museu d’Etnologia és de bon visitar ara que alguns postulen la tornada a patrons femenins antics. El que ha succeït a Andalusia no és una anècdota, sinó el resultat d’una corrent de fons antifeminista que també s’ha manifestat a altres indrets. L’ascens de Donald Trump, quinta essència de l'home tòxic i masclista per antonomàsia, ja ens va advertir a finals de 2016 del que estava per vindre. L’estiu passat l’hongarès Viktor Orban va anunciar que deixava de subvencionar els estudis universitaris de gènere per tal d’ “afermar la identitat del país”. Fa només uns dies Jair Bolsonaro mencionava el combat contra la “ideologia de gènere” com un dels eixos de govern per als pròxims quatre anys a Brasil.
Assistim a una resposta contundent del patriarcat contra els avanços assolits pel moviment feminista el darrer lustre. No és, però, res insòlit. Cada volta que el feminisme ha aconseguit fer un pas endavant –o més ben dit: ha vist en l’horitzó la possibilitat de fer passos endavant- ha patit els embats de qui vol atrinxerar-se darrere els seus privilegis. Els empara la maquinària de qui sempre ha ostentat el poder. Com diu l’escriptora estadounidenca Ann Douglas “en la nostra cultura el progrés dels drets de la dona, al contrari que altres progresos, sempre ha sigut misteriosament reversible”. Així, mentre els homes segueixen un camí ascendent construït sobre els ciments d’una tradició heretada i legitimada, les dones han hagut d’acostumar-se a viure constantment cicles de guanys i pèrdues.
