Ni dues setmanes laborables els ha costat al Partit Popular, Ciutadans i Vox posar-se d'acord per iniciar la reconquesta a Andalusia. Amb l'aturada nadalenca pel mig, han desmuntat amb la facilitat que es desarma un joc de construcció infantil aquest aparent embolic d'avisos innegociables, ultimàtums i línies vermelles que havien anat teixint uns i altres durant la campanya, la nit de les eleccions i els dies següents. Estava clar que la dreta espanyola tenia un pla. Però a més, ara, queda encara més clar que maneja una posada en escena assajada i elaborada per executar-lo.
El pla s'ha plasmat per escrit en els acords firmats per PP i Cs, d'una banda, i PP i Vox, per una altra, fent com que no es coneixen de res i tot el que acorden es deu a una mera coincidència. Es pot resumir en tres punts. En l'econòmic, el veritable ciment que arma la Santa Aliança i del qual eviten parlar tant com poden, es tracta d'abaixar-se els impostos a ells mateixos i que financem amb els diners de tots les seves eleccions privades en sanitat, en educació o en pensions. En matèria d'igualtat, retorn a un patriarcat ben entès on l'home ja ha après com ha de tractar la dona; així que, noies, és hora que torneu a casa que ja ens n'ocupem nosaltres. En matèria de sobirania i organització territorial, recentralització tant sí com no i un Estat central que sabrà ser bo i generós amb els territoris que es portin bé, però ferm i contundent amb els territoris que es portin malament; com faria un pare pacient i responsable.
La mateixa escenificació de les negociacions polítiques entre els tres partits, centralitzades a Madrid i liderades per les seves direccions estatals, constitueix el millor exemple visual i pràctic de la concepció de l'Estat que impulsen i defensen. La transcripció en dos acords diferents afegeix, a més, el plus d'oferir la coartada perfecta per passar-se la responsabilitat els uns als altres per les seves decisions i polítiques més impopulars o polèmiques; deixant el ciutadà en mans d'una administració pública buida i buidada on ningú no és responsable de res i la culpa sempre recau en les exigències i decisions d'altres, mentre les responsabilitats polítiques es dilueixen en aquest mateix buit.
La posada en escena, cal reconèixer-lo, resulta bastant més elaborada que el pla. Els tres socis s'ho han fet venir bé per repartir-se amb intel·ligència els papers i representar-los amb pulcritud. Vox encarna aquest soci dolent i provocador que diu el que els altres pensen però no s'atreveixen i que, en dir-ho en veu alta, els permet posar-ho a l'agenda. El PP ofereix l'experiència d'aquest degà de la societat que sap com apaivagar l'exaltat i donar-li bola a l'altre soci, perquè l'important és governar. Ciutadans interpreta el paper d'aquest accionista moderat escandalitzat permanentment per les coses que fa i diu la seva empresa, però que no deixa de gaudir puntualment de les seves bonificacions i beneficis societaris.
L'espectacle continuarà fins a les eleccions de maig perquè permet a Vox alimentar el seu espai, al PP intentar retenir el votant conservador i a Cs continuar aspirant a captar vots en el centre i centre esquerra. Poseu-vos còmodes a les butaques i gaudiu del xou mentre es multiplica per mil la pressió perquè Pedro Sánchez dissolgui i convoqui eleccions abans que acabi la funció i es perdi l'oportunitat.
