L'escenari polític espanyol, altament inestable, torna a alterar-se de manera trepidant amb l'entrada de Vox a les institucions. La següent prova de foc seran les eleccions municipals i les europees, uns comicis que poden marcar l'avantsala del panorama polític d'unes eventuals eleccions espanyoles. Tot amb tot ara el tauler del joc canvia sobtadament: un cop dins de les institucions, Vox passa a cobrar de l'erari públic i a garantir un espai mediàtic que fins ara només ha estat concedit per obra i gràcia d'una colla d'irresponsables.
La irrupció de l'extrema dreta de Vox al parlament andalús ha estat gràcies a qui l'ha votat: sí, certament. Però seria tenir una mirada molt curta quedar-se només aquí per entendre què ha passat amb Vox, un partit que fins ara ha estat extraparlamentari i numèricament poc significatiu —fins i tot a la majoria d'enquestes— però que ha irromput amb força a les institucions andaluses amb 12 diputats. Qui ha fet créixer la bèstia?
Com explicava fa unes setmanes en aquest mateix espai, Vox no és un partit nou. Va ser inscrit al registre de partits polítics tot just fa cinc anys, el desembre de 2013. Precisament va ser en acabar de sortir de l'ou, l'any 2014, quan ja va tenir un paper sorprenentment destacat en algunes plataformes polítiques que en aquell moment s'estaven gestant per tal de combatre l'independentisme català. Una de les primeres organitzacions que va avalar la presència politicomediàtica de Vox als seus actes va ser Societat Civil Catalana, quan el seu màxim dirigent, Santiago Abascal i la que llavors era la seva representant a la demarcació de Barcelona, Ariadna Hernández, van fer acte de presència al xou fundacional de SCC al Teatre Victòria de Barcelona, un 23 d'abril de 2014, només un mes abans que aquest partit d'extrema dreta esgarrapés vora 250.000 vots a les eleccions europees.
Un primer avís que pel que es veu, no va ser suficient perquè els que avui ploren li veiessin les orelletes al llop. La presència d'Abascal a l'acte de SCC no era en cap cas casual, ja que marcava un camí teixit pels autoanomenats constitucionalistes des de llavors: contra Catalunya, tot s'hi val. Així va ser com en acabar l'acte, tots els cofundadors de SCC van pujar a l'escenari per a donar-se les mans i banyar-se en confeti. Entre aquells salvapàtries que festejaven dalt de l'escenari n'hi havia del PP, Cs, PSC i també de l'extrema dreta més desacomplexada, com el senyor Jorge Buixadé, excandidat falangista a mitjans dels anys 90 i que acabaria sent el número 3 a la llista que Vox- Família y Vida, va presentar per a l'Ajuntament de Barcelona a les eleccions municipals que tindrien lloc un any després d'aquell acte de SCC. La fotografia que il·lustra aquest article no és casual, és "la prova del delicte": recordo com si fos ara els aplaudiments d'Abascal des del seu destacat lloc a les butaques del Teatre Victòria en sentir els discursos dels tres homes forts que van gestar i liderar SCC: Josep Ramon Bosch, José Domingo i el socialista Joaquim Coll. Tot un quadre que alguns ens vam espavilar d'alertar i que entre el menyspreu, la ignorància i el menfotisme de tants progres, analistes i politòlegs, ha acabat esdevenint una realitat.
La irrupció de Vox a les institucions no és deu a una gran campanya electoral, ni tampoc pot responsabilitzar-se un cert percentatge de vot provinent de l'esquerra, és senzillament el resultat d'uns comicis on l'abstenció ha estat la gran guanyadora i on PP, Cs i fins i tot en part també el PSOE, han avalat les tesis i el marc mental de l'extrema dreta, ja sigui pel que respecta a Catalunya o senzillament dedicant-se a atiar una xenofòbia fabricada a cop de titular sobre la tanca de Melilla. Si Vox s'ha situat al centre polític de l'Estat, no només ha sigut gràcies a les querelles que ha posat contra els activistes i polítics independentistes que han aconseguit empresonar, sinó per la centralitat política que dirigents com Rivera, Arrimadas o Casado han atorgat a Vox manifestant-se al seu costat dia sí i dia també, sota el crit d'¡A por ellos!, retirant llaços grocs o fent actes guerracivilistes a Altsasu. És responsabilitat també d'aquells mitjans de comunicació que han col·locat acríticament l'altaveu a l'organització d'Abascal, deixant-lo al mateix nivell que els partits parlamentaris, malgrat tenir menys intenció de vot que el PACMA. I evidentment és responsabilitat d'aquells que ja sigui des dels mitjans o des de la seva butaca de diputat, s'han dedicat a blanquejar l'extrema dreta i fins i tot a negar-ne la seva naturalesa antidemocràtica.
