No, ministre

La setmana passada el ministre espanyol de Cultura va fer unes declaracions provocatives, segurament pertapar el munt de contradiccions de la seva curta gestió en l’actual govern. Però no deixarem que ens utilitzi de pantalla de distracció, i menys amb un tema tan important. Lluny d’ajudar a plantejar bé els problemes que pateix la llengua i la cultura catalanes contribueix a pervertir-ne tot plantejament racional sobre les causes que provoquen el retrocés de la normalització del català. El ministre Urtasun ens ha sorprès en plena ofensiva salvatge del PP i Vox contra la nostra llengua al País Valencià i a les Balears. Resulta que qui perjudica la nostra llengua i i la nostra cultura són uns suposats talibans del català, que ni gosa esmentar. En el món actual el predomini d’unes cultures i d’unes llengües van més enllà dels estats i, com passa amb d’altres àmbits, per exemple l’ecològic, les dinàmiques econòmiques també hi tenen un fort impacte. Sembla clar per als espanyols que el català no es espanyol, però resulta que el territori on es parla català si que és espanyol, i que els que parlem català també som espanyols. Es veu, segons ells, que som espanyols parcialment, la nostra llengua no ho és. El mateix ens passa a França. El ministre espanyol de la Presidència, Fèlix Bolaños, fa pocs mesos defensava que el català era patrimoni espanyol, però resulta que ni Bolaños ni Ortasun no obren mai cap expedient als agents que l’impedeixen parlar. Quan una llengua i una cultura no tenen estat i tenen estats contra aquesta llengua i aquesta cultura, resulta irritant que des de les poltrones d’aquests estats ens vulguin alliçonar convertint els defensors de la llengua i la cultura pròpia en els seus principals enemics.