Catalunya viu en una dinàmica revolucionària que es va iniciar amb el barroer desembarcament de l'estat a casa nostra el setembre del 2017 per tal d'evitar el referèndum d'autodeterminació. Aquesta dinàmica es va consolidar amb amb la defensa dels col·legis electorals el dia 30 de setembre i 1 d'octubre, va tenir el seu punt àlgid el dia 3 amb l'èxit de l'aturada de país, i hauria d'haver culminat el dia 10 amb la proclamació de la República catalana. Sota el focus mediàtic internacional teníem tot el necessari per a consolidar la independència: més d'un milió de persones al carrer disposades a controlar el territori, una policia que, a l'ombra del que havia succeït un escàs més i mig abans amb l'atemptat de la Rambla no semblava disposada a trencar una fins llavors desconeguda relació de confiança amb la ciutadania, i una direcció revolucionària que, per bé que responent a diverses sensibilitats polítiques, s'encarnava de manera indiscutida en la persona del president Carles Puigdemont. I malgrat tot, sota l'excusa d'una possible violència per part de l'estat i la vaga esperança d'una mediació internacional que no va arribar mai, el govern va decidir avortar la declaració d'independència.
Aquesta suspensió marca el punt d'inici d'una operació destinada a desmobilitzar l'independentisme promoguda des del propi Govern català, el qual mai no havia tingut la intenció d'arribar a la meta. La posterior reactivació del dia 27 no va passar d'un foc d'encenalls destinat a conservar la ficció que tant el PDCAT com ERC havien fet tot el possible per a exercir el dret d'autodeterminació, i l'acceptació acrítica de les eleccions del 21D imposades per Mariano Rajoy i d'un 155 al qual mai no es va oposar cap tipus de resistència en són la prova més evident.
La marxa a l'exili de Puigdemont, però, trastoca l'operació liquidacionista. Des de la perspectiva que li dóna la distància —i també la seva difícil situació personal— el president s'adona i assumeix públicament l'error que va suposar deixar en suspens la república el dia 10, alhora que enceta una estratègia a llarg termini amb la creació del Consell de la República, òrgan destinat a dirigir l'independentisme des de l'exterior. A l'interior de Catalunya, mentrestant, la directiva d'ERC es desdiu de la via unilateral i intenta generar un consens basat en falsedats, com ara la incapacitat de fer efectiva la república per manca de base social, o la necessitat de preservar la convivència ciutadana renunciant a les nostres aspiracions polítiques, etc., tot amanit amb una ridícula retòrica cristiano-gandhiana més pròpia de Paulo Coehlo que d'en Joan Tardà. Sorprèn d'un historiador culte com és Oriol Junqueres la seva falta de visió estratègica en tot l'afer del referèndum, a no ser que des del principi el que dugués al cap fos utilitzar-lo com a trampolí cap a la presidència d'una Generalitat autonòmica. Sigui com sigui, el canvi de rumb que imprimeix a ERC des de la presó l'autoinvalida com a hipotètic dirigent de la revolució que, malgrat ell, segueix dempeus.
Perquè per a les masses independentistes, la revolució no ha acabat, i mentre no apareix una direcció política capaç de dur-la a bon port —el Govern efectiu s'ha demostrat de tot menys efectiu—, actua de manera espontània i multitudinària a cada nou episodi de la lluita: la detenció de Puigdemont, la commemoració del primer aniversari del 1 d'octubre, l'oposició a peu de carrer a les manifestacions feixistes, etc. La via “legal” a la independència venuda als votants pel processisme tenia un dels seus puntals en el control dels Mossos d'Esquadra, però des de l'aplicació del 155 les actuacions de la nostrada policia colonial s'han encaminat a reprimir el moviment per a l'autodeterminació mentre donava oxigen a l'unionisme i el feixisme —conceptes que cada vegada caminen més plegats—, i el poble, que dóna per esgotada aquesta via, comença a posar-se el llaç groc sobre l'armilla groga prescindint de en quin costat decideixin posar-se finalment els Mossos.
El temps de Catalunya com a entitat política s'ha acabat. Ens queden uns mesos a tot estirar fins que les properes eleccions espanyoles permetin que l'extrema dreta condicioni el proper govern posant damunt la taula l'aplicació d'un 155 indefinit sobre el qual ja existeix un consens suficient a dreta i esquerra de l'hemicicle del Congrés dels diputats. A excepció, potser, d'un Podemos que, arribant molt tard a la seva cita amb la història degut als seus vagarejos ideològics, (ara!) li comença a veure les orelles al llop.
Quan esclati la primavera catalana s'obriran tres escenaris possibles. El primer, que Carles Puigdemont assumeixi de nou la direcció del moviment; elevaria enormement la moral que el president fes un cop d'efecte als que ens tenia acostumats travessant la frontera d'incògnit per assumir sobre el terreny el control de la situació, però també podria exercir-lo amb directrius clares des de l'exterior. El segon, que sigui Quim Torra qui es posi al capdavant de l'aixecament. I el darrer, que no hem de descartar, que la CUP assumeixi el paper històric per al qual va ser creada i fins ara no ha exercit.
