Ja tenim Govern. Finalment i com era d'esperar, malgrat els esforços —banyats, a parer meu, d'una sobreactuació totalment prescindible— ni s'ha pogut restituir el president Puigdemont ni cap dels consellers de l'anterior mandat. Semblava de calaix que no es podia jugar el partit quan l'àrbitre, el que dicta les normes del joc, és un hooligan declarat de l'equip rival. Però vaja, ja sabem que la Terra és plana i qui dia passa any empeny.
El cas és que partim de nou d'una legislatura estranya amb el 155 presumptament aixecat i el gir de guió inesperat: Mariano Rajoy és expresident del Govern espanyol i Pedro Sánchez, quan ningú donava ni un ral per ell, és el nou timoner de la Moncloa. Deixant de banda l'escenari interessant que pot produir-se amb aquesta situació —no pas per allò del talante sinó pel canvi d'actors i els seus interessos— el tema de fons no ha canviat gaire. Ni tenim República ni cap pla per aconseguir-la i encara menys un Estat disposat a negociar un Referèndum.
Certament ens n'hem fet un fart de seguir fulls de ruta que han esdevingut paper mullat. Però quin era el problema? El fet de seguir un rumb o que l'estratègia anava errada de bon començament? Recordeu el mantra «de la llei a la llei»? Jo sí, i ja sabeu on ens ha portat, i no era pas per manca d'evidències per entendre d'una vegada per totes que l'aparell judicial espanyol és qualsevol cosa menys un ens independent, sinó una baula imprescindible del Deep State on totes les peces estan connectades.
És per això que ens urgeix com mai —ara que ja no hi ha excuses restituents pel mig— el fet de tornar a teixir una estratègia que ens porti l'anhelada República. És ara que caldrà fer balanç dels mesos passats i els errors i encerts comesos i discutir a fons sobre quin és el millor mètode per assolir l'objectiu. Cal preveure, amb l'estratègia a la mà, quin escenari ens obre cada tàctica i de quina manera podem esquivar els imprevistos. Ens falta saber el com i el quan perquè el què —allà on volem arribar— ja el sabem sobradament.
Hem de ser conscients que els independentistes portem mesos amb uns nivells de mobilització elevadíssims però que per esgotament i manca de rumb, aquestes també van a la baixa. No hi ha estratègia i l'Estat, a base de garrotades i canonades judicials, ha aconseguit convertit el sòlid moviment independentista en un moviment antirepressiu a gran escala. Quasi sense ni adonar-nos-en hem deixat de pensar en la millor manera per connectar carrer i Parlament per a construir la República, per dedicar esforços ingents a fabricar, penjar i lluir artefactes de color groc arreu. I que ningú em malinterpreti: en cap moment estic dient que la lluita per alliberar els presos no sigui imprescindible, sinó que estic convençut que la millor manera d'alliberar-los no serà pas invertint totes les energies en la batalla simbòlica —als carrers i al Parlament— sinó treballar per fer efectiva la República amb una estratègia clara. Alhora, evidentment, que es fa tot el possible per treure els nostres representants de la presó i l'exili. No tinc cap dubte que el millor servei que podem fer a tots aquells que estan privats de llibertat, és, precisament, no perdre el nord ni per un segon.
