Vora un centenar de ciutats de l’Estat han estat la seu de protestes de molts jubilats que es queixen de la falta d’equiparació entre la pujada de les pensions i de l’IPC. Al rerefons, però, hi ha tot un debat polític.
“Un increment de merda”. Així va qualificar la UGT la pujada de les pensions un 0,25% mentre a l’Estat l’IPC creix un 3%. Una descompensació evident que afecta plenament el poder adquisitiu dels jubilats. Un fet que se suma a molts altres. Per exemple, a l’increment de l’edat de jubilació de 65 a 67 anys, que va entrar en vigor el 2013, quan l’edat mitjana de jubilació a Europa és de 63 anys. Des del Govern espanyol s’ha insistit a expandir el missatge d’un futur insostenible. Els grans viuran més i el nombre de jubilats s’anirà equiparant al de treballadors. Una fórmula que, suggereixen, és insostenible. És ben bé així?
Girem la mirada enrere. L’any 2004, el llavors nou secretari d’Estat d’Economia i Comerç, Miguel Ángel Fernández Ordóñez (PSOE) es preguntava per què els fons de pensions gaudien d’avantatges fiscals. La reflexió el va col·locar al centre del linxament mediàtic. La sensibilitat de l’afer no era menor. En aquell moment, l’economista espanyol Juan Francisco Martín Seco ja advertia dels seus dubtes que el sistema privat de pensions fora només una alternativa complementària al sistema públic. De fet, el temps li dona la raó, atès que cada cop hi ha més propaganda governamental per qüestionar la viabilitat de les pensions públiques. Els fons privats, recordem-ho, consisteixen a estalviar personalment durant l’etapa laboral per poder assegurar la futura jubilació.
En aquella mateixa reflexió, Martín Seco alertava de l’intervencionisme neoliberal en aquest àmbit. “Resulta estrany que damunt vulguen indicar-nos a quin tipus d’inversions hem de canalitzar els nostres estalvis: per què en fons i no en Borsa, habitatge, negoci, obres d’art o qualsevol altra manera?”. La seua conclusió passada coincideix amb l’actual de molts altres: “els fons de pensions només beneficien les entitats financeres”. I sense els beneficis fiscals amb què compten aquestes entitats per poder operar-hi, no funcionarien. Quan la selva del lliure mercat entrebanca el camí de les grans elits, l’intervencionisme neoliberal entra en escena. Una paradoxa ben consolidada.
El Govern espanyol ja va declarar que, des de 2030, les pensions, tal com estan configurades, seran insostenibles. Ho va fer el 2011 amb Octavio Granado (PP) com a secretari d’Estat, que va fer aquella declaració textual. Tot i que la intensitat del discurs es rebaixa, l’actual ministre espanyol d’Hisenda, Cristóbal Montoro, considera “antiquat” revalorar les pensions en funció de l’IPC. Precisament, una de les coses que exigeixen els que s’han manifestat.
La demografia, diuen els catastrofistes, camina cap a l’equiparació en el nombre de treballadors i pensionistes. Un pronòstic ben exagerat i, alhora, qüestionat. El sotsdirector del Centre d’Estudis Demogràfics de Catalunya, Andreu Domingo, indicava que entre els països més envellits del món hi ha el Japó i Alemanya. I són, alhora, dels que més iniciativa empresarial garanteixen. També recordava que els vells d’ara no són els d’abans, i els del futur no seran com els d’ara en termes de despesa i de productivitat. Tot, explicava a aquest setmanari, obeïa a una clara estratègia de privatització.
Hi ha solucions? Sí. Però tenen un preu. Per exemple, l’increment de la pressió fiscal. Segons dades de l’economista Ernesto Sales rescatades per Infolibre, amb un increment de l’1% s’aconseguiria cobrir l’augment previsible de les pensions. La lluita contra el frau, mesures per acabar amb la precarietat, apropar els ingressos a la mitjana europea, la revaloració de l’IPC paral·lelament a les pensions... Són mesures defensades pels sindicats convocants de les manifestacions de dissabte.
A hores d’ara, a l’Estat, un de cada tres jubilats cobra una pensió que està per sota del llindar de la pobresa, ubicat en els 8.200 euros anuals. Més de tres milions de jubilats es troben en aquesta situació. La pregunta que es feia Martín Seco fa 14 anys té ara el mateix sentit. Per què un Estat que afirma mancar de recursos per fer front a les pensions públiques dedica importants fons a subvencionar –o alleugereix de càrregues fiscals, per la qual cosa perd diners– les entitats privades que les volen gestionar?
El sistema públic de pensions sempre ha estat un dret elemental que, com a tal, ara es troba discutit, com tants altres, des de certs sectors que ho controlen tot per crear un discurs que els afavoreix només a ells. I que, cal dir-ho, els funciona. Com en tota gran reforma, sempre hi ha interessos al darrere. I aquesta és l’enèsima batalla plantejada per l’establishment per mantenir la seua omnipotència. A costa, com sempre, dels qui els mantenen. Amb gust o sense.
