Deien els clàssics, en formulacions diverses, que la superació de les contradiccions ha estat sempre el motor de la història. Contradiccions de classe, de sexe/gènere, nacionals... Així les coses, fugir de les societats amorfes o adormides, que accepten les diferències imposades sense rebel·lar-se, sembla una necessitat de la pròpia vida social. El País Valencià sembla però, que ha estat durant llargs períodes de la seua història recent, excessivament letàrgic, quasi anestesiat.
Davant una greu situació d'espoli directe, les hegemonies polítiques havien imposat una pau social que no es corresponia amb les condicions de vida i treball de la majoria de les persones. Per a possibilitar aquesta falsa pau,?calia mantindre?el país desvertebrat socialment i?desestructurat?territorialment i econòmicament.
Açò no és nou. Durant tot el segle XX hi ha constància documental que al País Valencià varen haver unes inversions estatals molt per?sota?de la mitjana. Hom recorda com a les acaballes del franquisme una capital com València només disposava de dos instituts d'ensenyament públics; o com ciutats com Torrent, que comptava aleshores amb prop de 50.000 habitants, no disposava encara de cap ambulància.
La constitució del 78 i el règim autonòmic, no va servir, en el nostre cas almenys, per a millorar el finançament. L'autonomia valenciana tan esperada i necessària, va nàixer amb uns serveis públics molt deficients i endarrerits i amb unes transferències autonòmiques que traspassaven totes les funcions de gestió però infrafinançades des del primer moment i sense cap capacitat real de gestionar els recursos econòmics per a fer-les front. D'altra banda les inversions de l'estat al nostre territori, extranyament han arribat a un terç d'allò que ens toca per població i a més patim un espoli continuat de més del 6% del PIB anual. Tot plegat ens ha empobrit com a país i a la majoria de ciutadanes i ciutadans també de forma individual. I mentre, les nostres elits polítiques, sindicals i socials –llevat d'escasses excepcions– miren cap a un altre costat?quan?no ajuden o justifiquen l'amnèsia col·lectiva.
Ara però, sembla que el cicle canvia i tothom o la majoria s'apunten a reivindicar la superació d'aquestes xacres en tot, o almenys en part. Així, després que el ministre espanyol Montoro presentara els PGE?el passat 4 d'abril, després del rebuig unànime de les Corts i de les respostes socials i polítiques amb la concentració davant les Corts el 25 d'abril i després de la manifestació del 10 de juny, encapçalada per la Crida pel finançament, per fi tenim una convocatòria en clau de país per al vinent dissabte 18 de novembre. Benvinguda siga. Ha costat, però ja és ací. Continuarem treballant perquè només siga el principi.
Una convocatòria no exempta de contradiccions. Contradiccions entre entitats que com el PP no convoquen, evidenciant d'aquesta manera el seu fals paper de defensors dels interessos valencians. De fet, la cúpula del PP mai s'ha comportat com un partit valencià. La seua valenciania acabava en el mateix moment i lloc que acabaven els seus interessos d'elits al servei de les polítiques extractives i empobridores del País Valencià. Eixa ha?estat,?i és, la raó última de la seua malvolença a tot allò que suposarà redreçar la cultura d'aquest país. Saben que sense cultura pròpia difícilment podrem redreçar el territori i l'economia.
Contradiccions entre uns altres, com C's, que s'han apuntat a la manifestació malgrat que els seus dirigents continuen participant en manifestacions per a ofrenar "noves?glòries?a Espanya", com la del dissabte 11 de novembre, convocada i dirigida per?la ultradreta?coenta?i feixista.
Contradiccions també entre els qui convoquen amb la por al cos, després d'allargar fer la convocatòria tot el temps possible. Una por?indissimulada?per si el poble valencià es desperta tot d'una i descobreix que algunes de les raons fonamentals de la seua pobresa tenen l'origen en les polítiques exercides des de Madrid i les exercides contra el País Valencià.
Tanmateix però, la contradicció més important i la que al final situarà a cadascú o cadascuna davant l'espill de la història, és la que confronta els interessos de la majoria dels valencians i valencianes enfront, radicalment enfront, dels interessos de les 400 famílies que controlen la política i l'economia a l'estat espanyol i s'aprofiten del nostre espoli.
Per això, per la contradicció fonamental que supera la resta: per què els interessos de la majoria del poble valencià no poden estar sotmesos als interessos de 400 famílies immensament riques i poderoses, per això, cal anar a la manifestació del?18N.?Perquè?si el poble participa i s'empodera eixa contradicció fonamental tindrà possibilitats reals de resoldre's a favor dels interessos de la majoria social.
Antoni Infante @InfanteAntoni
Coordinador de Decidim! @DaDPV
