Avui ens hem llevat descansades i tranquil·les confiant que, per una vegada, no hauríem de córrer per arribar a la nostra cita. Res a veure. Ens tocava caminar durant gairebé una hora pels carrers encara desconeguts de Ramallah. Evidentment, ens hem ben perdut. Sort de l’amabilitat de la gent palestina! Un botiguer ens ha deixat trucar al telèfon dels Health Work Committees (HWC) i, en despenjar el telèfon, ha reconegut l’associació i ens ha indicat ell mateix com anar-hi.
Ens ha rebut la Nida, la responsable de relacions públiques de l’entitat. Hem començat la reunió amb una breu explicació sobre la fundació dels HWC. Aquests van néixer al 1985 de la necessitat de suplir les carències en l’atenció sanitària de la població palestina. Per aquells temps, encara no s’havia establert l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), i es van formar diversos comitès nòmades integrats per personal mèdic i d’infermeria que recorrien el territori, especialment aquelles zones on es donaven les pitjors condicions de vida. Des de la creació de l’ANP, però, aquests comitès es van unificar per poder adquirir una millor coordinació i arribar, tan sols, a aquelles zones on la institució no oferís els serveis de salut necessaris.
Hi ha moltes especialitats o alguns tipus de cirurgies, però, que no poden abastar, i que tampoc les oferereix l’ANP. En aquest context, aquesta darrera institució té l’oportunitat d’enviar a pacients concretes a Israel, a canvi d’un elevat cost a pagar a l’estat jueu. Per aquest motiu, és difícil que t’hi enviïn, i en cas que ho facin, cal tenir el permís de l’estat d’Israel per entrar al país. Aquest simple fet és un obstacle immesurable per a l’accés a la sanitat israeliana, doncs hi ha molts d’aquests permisos que es deneguen o senzillament ni tan sols són atesos i no se n’obté resposta.
D’entre els diversos programes que duen a terme els HWC, parem especial atenció en el que consideren més important: el de dones- com era d’esperar! Hi treballa un equip multidisciplinar format majoritàriament per dones Expliquen que tots els seus programes, però, es troben integrats en l’atenció que ofereixen en tots els àmbits de la salut de la persona, per la qual cosa es desenvolupen a tots els centres i clíniques mòbils, independentment que no siguin específics per a l’atenció a les dones. Per aquest motiu, totes les professionals del programa reben formació específica en gènere, lleis i psicologia sobre l’entorn de les dones. Esperem poder-ne conèixer més durant els pròxims dies.
Ara fa ja cinc anys que començaren a treballar per fer front a la violència masclista, que sempre ha estat un tema tabú. Es dediquen a fer una tasca de conscienciació, i fan formacions als professionals per a la detecció de víctimes durant qualsevol contacte de la pacient amb el sistema sanitari. En cas que es detecti un cas, se’ls dóna a omplir un formulari de risc, que forma part del protocol a seguir. En cas que en aquest la pacient entri dins la classificació d’”alt risc”, qualsevol professional de la salut té l’obligació d’informar a la policia, independentment que aquesta no ho vulgui. Si per contra, es troben en una situació de mitjà o baix risc, hi parlen per convèncer-les que acudeixin a una altra organització perquè en faci un seguiment i acompanyament més especialitzat: hi ha una àmplia xarxa d’entitats a què poden acudir, a més de les que ofereixen els HWC.
La majoria de dones víctimes de violència masclista a Palestina només ho diuen a les seves famílies, i tan sols un 2% acudeix a la policia, segons les dades oficials. Volem afegir que també els cossos policials reben formació específica en gènere i disposen d’una unitat especial de protecció familiar que faciliten els processos d’acompanyament a les víctimes. La baixa taxa de denúncia l’associen al fet que la socialització de la dona provoca que aquesta analitzi molt les conseqüències dels seus actes abans de fer qualsevol cosa, i no vulguin fer res que pugui repercutir negativament a les seves famílies, i en especial a les seves criatures. Normalment, però, volen parlar amb algú, sentir-se acompanyades i saber quines opcions tenen, i és això el que segons els HWC el sistema sanitari hauria de garantir.
D’entre aquestes possibilitats es troba la d’assistir al centre Sunshine dels HWC, situat a una ciutat envoltada pel mur, Qalqilya. Es diu que és un centre de “desenvolupament personal” per tal d’evitar l’estigma que d’altra manera es podria generar. En aquest, les dones víctimes de violència masclista poden rebre sessions de conscienciació sobre diversos aspectes de la salut, com ara càncer de mama i nutrició, altres sobre consell legal i altres més lúdiques com ara de ioga o aeròbic.
A part del programa de dones, també es dediquen a oferir educació als infants que es troben en situacions desafavorides, un altre d’específic per les malalties cròniques i disposen de centres per a persones grans, per a joves i per a persones amb diversitat funcional.
Hem acabat realment sorpreses, i molt emocionades, tot sigui dit, després de veure l’àmplia activitat dels HWC amb la salut de la dona palestina com a eix principal. En volem aprendre. N’hem d’aprendre. I portar-ho a casa nostra i desenvolupar projectes i iniciatives similars per poder oferir a les dones l’atenció que mereixen.
Després d’aquesta visió general tan encoratjadora, ens hem dirigit al Dunya Women’s Centre of Cancer, un dels tants centres mèdics que formen la xarxa dels HWC, per reunir-nos amb la seva directora. Dunya, fundat al 2011, és l’únic centre a Palestina especialitzat en la detecció precoç del càncer de mama i ginecològic, que té una mortalitat especialment alta en aquesta zona. Això és degut al diagnòstic en fases avançades i a l’ampli interval de temps que s’esdevé fins al tractament, que pot ser de fins a sis mesos. El càncer és en general a Palestina un tema tabú, en particular el de mama per tot el que suposa en la vida de la dona palestina: la por a ser rebutjada i abandonada pel marit, a la mort, a deixar soles les criatures.
És per tot això que gran part de la seva activitat es basa en la conscienciació de la comunitat, tant per fomentar el coneixement com per combatre l’estigma; es fan grans campanyes al carrer, sobretot a l’octubre que és el mes del càncer de mama: classes i teatres per als infants i el jovent, feina a través de les universitats, i també activitats individualitzades per les dones afectades. El centre disposa d’atenció psicològica especialitzada que permet ajudar la dona a entendre que no és menys dona per tenir només un pit.
D’altra banda, pel que fa al diagnòstic, a Dunya disposen d’eines i serveis de molt difícil accés per a les dones palestines. També és clau en tot aquest procés l’educació de les dones en el coneixement del propi cos i la realització d’autoexploracions per detectar qualsevol anomalia i poder acudir ràpidament a les especialistes.
També tenen servei de fisioteràpia ja que, “per raons de seguretat i per tal d’evitar la guerra nuclear”, l’estat d’Israel no proporciona les quantitats ínfimes de contrast radiològic necessari per identificar els ganglis que cal treure. Així, a Palestina, a cada mastectomia, l’ocupació extirpa ganglis sans i infla braços innecessàriament. I és aquí on, conseqüentment, el Dunya Centre proporciona rehabilitació davant d’aquests casos.
Per últim, i acabant de mostrar-nos el centre, la directora ens ha encoratjat a treballar per millorar l’atenció a les dones i sempre amb perspectiva de gènere. També ens ha dit, però, que no oblidem que per a la població palestina “el càncer més gran és l’ocupació”. Que aquesta afecta les seves vides en tots els aspectes; des de l’empitjorament evident de l’estat de salut i la limitació en l’atenció sanitària, a activitats tan quotidianes com anar a la feina. Ens ha explicat que, tot i que de casa seva a la feina té només uns deu minuts, cada dia triga entre hora i hora i mitja per arribar-hi perquè ha de travessar un punt de control israelià, havent d’esperar el temps que calgui fins que els soldats vulguin obrir suportant al mateix temps les seves rialles, burles i humiliacions.
Arribem a la seu d’Addameer esgotades i amb el dinar encara a la gola. Ens fan entrar a una sala on ens reben les mirades de les fotografies de dones preses i les seves famílies que tenen penjades a les parets.
Anem seient mentre la Sahar Francis, presidenta de l’organització, ens explica els objectius d’aquesta. Addameer és una ONG que treballa per donar suport polític i legal a les preses polítiques a conseqüència de la seva lluita per l’alliberament de Palestina.
Ens presenta quatre dades principals que ens posen els pèls de punta. Actualment, sent conscients de la continua i diària variabilitat de les dades, hi ha aproximadament 6.200 persones empresonades. Entre elles, 63 dones i 320 menors d’edat. Fins i tot ens explica que s’efectuen detencions a persones amb càrrecs polítics del consell administratiu palestí.De la mateixa manera, assenyala que les condicions són tan denigrants pels homes com per les dones. Malgrat el reduït percentatge de dones preses -focalitzant el discurs en el tema que ens ocupa-, ens explica que les diferències responen a la manca de presons per a dones amb les que compta l’estat d’Israel.
La Sahar ens aproxima a la situació de les preses des de dues vessants. Per una banda, entenem com el rol de sustentadores de la família que tenen les dones implica l’agreujament de l’impacte de les seves detencions a l’àmbit familiar, comunitari i social. Per altra banda, allò referent a les condicions de salut. L’accés als serveis de salut es troba restringit i la negligència mèdica és una de les principals causes de mort de les preses palestines. No obstant això, destaca l’embaràs i la criança com una de les vivències més traumàtiques viscudes a les presons sionistes.
Ens impressiona especialment la història del Nur, un nen nascut a la presó que va rebre agressions per part dels soldats durant una de les múltiples inspeccions a les cel·les. Arrel d’això va desenvolupar una fòbia cap a tots els homes, fins i tot al seu propi pare, al que no va poder conèixer fins els 2 anys com a conseqüència dels règims restringits de visita.
Arribades a aquest punt, aprofundim en la situació de les detencions a menors. La Sahar ens explica que les criatures estan al punt de mira de la persecució policial en els actes de resistència, ja que s’aprofiten de la seva innocència per aconseguir informació confidencial de les mobilitzacions. No podem evitar recordar les paraules de l’Ali Jadah: “les noves generacions són l’esperança de l’alliberament del poble palestí”. Sembla que l’estat d’Israel n’és ben conscient.
Finalment, destaca el paper dels mitjans de comunicació israelians i internacionals en la construcció d’un imaginari al voltant de les preses polítiques palestines fortament condicionat pels discursos islamofòbics. L’hegemonia occidental necessita de la construcció d’un enemic comú. Sota aquesta premissa, les violacions de drets humans que es cometen a les presons israelianes també passen a un pla secundari. És més important alimentar el règim de la por.
Amb tot això hem acabat. I ens hem quedat amb ganes de més, però el temps aquí corre tan ràpid com els núvols del cel de Ramallah que en arribar el vespre s’afanyen per deixar enrere la ciutat. Tan ràpid com corren les sensacions abans que puguem posar-li paraules.
Finalment, ens reafirmem en la necessitat de no oblidar tot el que hem après. És a les nostres mans desenmascarar les mentides de l’estat sionista.
Abraçades internacionalistes des de Palestina!!
