Per al dibuixant Michele Rech, conegut per l’àlies Zerocalcare, Kobane no és només la ciutat kurda que va plantar cara a l’Estat Islàmic el 2014 on les dones musulmanes lluiten colze a colze amb els homes. A través dels seus vincles amb el poble kurd va descobrir que al territori de Kobane s’hi estava produint una revolució social, cultural i política. Commoguts, el Michele i un grup d’amics de diferents col·lectius socials italians van organitzar dos viatges solidaris a Kobane que ell relata al còmic Kobane calling (Reservoir Books), testimoni de la seva experiència, que ja ha venut més de 100.000 exemplars a Itàlia.
Kobane és un símbol de la lluita contra el jihadisme, però a tu t’interessen més els seus aspectes quotidians que els bèl·lics. Per què?
Perquè soc molt escèptic. Quan sento parlar d’aquesta revolució que atorga un paper central a la dona en la societat, no tan sols al camp de batalla, que creu en la redistribució de la riquesa, la convivència entre ètnies i l’ecologia, no puc evitar pensar en la distància entre el que ens pinten i la realitat. Per això era important per a mi esbrinar si la vida quotidiana del poble kurd era així o només era propaganda o el cas aïllat d’una petita elit cultural. I he descobert que sí, que la revolució és real, amb totes les contradiccions d’una societat en guerra, però real.
Què és el que no ha sabut explicar fins ara la premsa en tots els articles que s’han publicat de Kobane?
A Itàlia, els centenars d’articles publicats sobre les dones de Kobane no han fet servir mai la paraula Rojava. I és increïble, perquè elles defensen precisament els ideals de Rojava, que és la comunitat que formen els tres cantons del Kurdistan sirià. La premsa no parla mai del projecte transversal que hi ha al darrere ni de la pressió militar que està exercint sobre ells Turquia.
Què aporta el llenguatge del còmic enfront de la premsa tradicional?
Als diaris o la televisió aquestes coses semblen molt llunyanes. Parlen de llocs i gent que no coneixem, és difícil generar empatia. El còmic és menys fidel que una fotografia, però no poder dibuixar exactament el que veus et permet dibuixar el que sents. I això ajuda a generar empatia amb la història que expliques.
No amagues la fascinació pel model social dels kurds. ¿Com trobes l’equilibri entre aquest sentiment i l’objectivitat del periodisme?
Abans de res, jo no vaig anar a Kobane amb l’esperit del periodista d’explicar el que veu, sinó en el marc d’un viatge per donar suport a la resistència kurda. No tenia pretensió de ser objectiu: havia triat el meu bàndol i volia ajudar-lo. Però durant el viatge em vaig obligar a qüestionar obertament tot el que no m’agradés i a escoltar la resposta que em donessin. He intentat integrar aquests dubtes en el còmic. Però he d’admetre que si la realitat m’hagués decebut no hauria fet un còmic denunciant la falsedat de la revolució kurda. He tingut sort perquè la realitat que he trobat sí que m’ha agradat.
Al còmic planteges el problema de representar l’Estat Islàmic sense caure en estereotips malèfics.
És complicat, perquè els relats dels jihadistes que expliquen els kurds són monstruosos. Tanmateix, sabem que són persones. Un altre problema és que el que volen els jihadistes és ser vistos com a bàrbars, però no els hem de seguir el joc.
Els teus inicis en el còmic estan lligats als moviments antisistema. ¿El que fas és contrainformació?
L’altre dia vam discutir sobre això al meu col·lectiu social i vam concloure que ja ningú fa contrainformació, així que no puc fer servir aquesta paraula. Però espero haver creat un punt de partida que serveixi perquè la gent vulgui aprofundir més enllà dels mitjans tradicionals.
Assumeixes com a pròpies decisions col·lectives. ¿Com gestiones la tensió entre el jo creador i el teu compromís social col·lectiu?
Quan explico coses molt personals, com a La profecía del armadillo (Reservoir Books), no sento la necessitat de prendre decisions creatives de forma col·lectiva. Però Kobane calling és un llibre col·lectiu. Que a la portada hi posi el meu nom és una simplificació. Els viatges els hem fet un grup de gent i les preguntes les fèiem entre tots. I abans de publicar el còmic n’he fet llegir tots els passatges tant als meus companys de viatge com a la comunitat kurda de Roma, per assegurar-me d’haver-ho entès tot bé i confirmar que estem d’acord en alguns punts essencials. Jo només soc una baula de la cadena. I la meitat dels beneficis són per reconstruir un centre de Kobane.
Quina és la situació a Kobane ara?
Pitjor que quan hi vam anar. Mentre Kobane s’intenta reconstruir, l’exèrcit turc ha entrat a Síria per lluitar contra l’Estat Islàmic, però en realitat combat sobretot els kurds, que es veuen obligats a plantar cara a un dels exèrcits més forts de l’OTAN. La situació és dramàtica. Però les aliances polítiques canvien ràpidament i ara els russos ja no donen suport a Turquia. Tot està en evolució, no sabem què passarà. Ara per ara, l’únic que podem fer per ajudar-los és promoure el reconeixement internacional de Rojava perquè, quan el Daeix sigui derrotat i les grans potències divideixin Síria, els kurds siguin convidats a les conferències de pau.
