Estem acabant el 2016, l’any que la Generalitat Valenciana s’havia marcat com el de la represa de les emissions del refundat Canal Nou. Tampoc ha arribat la reciprocitat. Ni tan sols, mentrestant, l’entrada de canals televisius i emissores de ràdio en la llengua pròpia.
El Pacte del Botànic, firmat per PSPV i Compromís per compartir govern i que compta amb el suport a les Corts de Podem, s’ha trobat amb tot d’esculls per fer que el País Valencià puguin tenir uns mitjans públics en la seua llengua. Topen diferents marcs referencials, projectes… i la voluntat de tenir certes quotes de poder, també cal dir-ho, i de reivindicacions laborals de l’antiga Radiotelevisió Valenciana. El darrer escull, aquesta setmana. Per l’aposta del mandat-marc del Consell Rector de la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC) per «promoure l’espai comunicatiu comú propi de l’àmbit lingüístic». PP i Ciutadans s’hi neguen. Els mateixos que al Parlament de Catalunya van votar en contra d’instar a fixar un calendari concret perquè es faci efectiva la recepció de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià. Tot plegat els fa olor de Països Catalans i això, per a ells, és pitjor que el tuf de les calderes del Pere Botero.
Els és igual que hi hagi un desequilibri lingüístic descomunal a les pantalles, els és igual contravenir la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries [més aviat hi hauria de dir minoritzades] aprovada fa, ni més ni menys que, 24 anys pel Consell d’Europa. El document exigeix als firmants «el respecte de l’àrea geogràfica de cada llengua regional o minoritària, de manera que assegurin que les divisions administratives ja existents o noves no constitueixen cap obstacle de promoció d’aquesta llengua regional o minoritària».
La Carta Europea té un apartat dedicat als mitjans de comunicació en què deixa ben clar que cal garantir la creació d’almenys una ràdio i una cadena de televisió i «fomentar i/o facilitar la creació i/o manteniment d’almenys un mitjà de premsa» en la llengua pròpia. I va més enllà, segella el compromís de «garantir la llibertat de recepció directa de les emissions de ràdio i de televisió dels països veïns en una llengua usada en una forma idèntica i pròxima d’una llengua regional o minoritària, i a no oposar-se a la retransmissió d’emissions de ràdio i de televisió de països veïns en aquesta llengua».
«Lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig, / que ens poseu la cova en casa / i des d’ella governeu. / Governeu de lladrocini / i rapinyeu governant;/ sou fartons de vida llarga / que mai voleu acabar». Fa tres anys que Al Tall s’acomiadava dels escenaris però lletres seues encara són presents. Per sort, «hi ha un licor en la resina / dels antics oliverars / que fa tendra la memòria / i aclareix la veritat».
Qui té ganes que s’activi la CVMC té clar que ha de nàixer per perdurar. I que no sigui flor d’un dia demana que tots els passos s’hagin fet amb el màxim consens possible. I l’aritmètica parlamentària no ho deixa fàcil. Cal no oblidar que el PP es manté com el principal grup, amb 30 escons; que els 23 diputats del PSPV i els 19 de Compromís sumen 42, que el pacte de govern se sosté amb els 12 vots de Podem i que, amb tot, fan falta els 13 de Ciutadans per superar els dos terços de la cambra. Per arribar als 99 hi ha els dos diputats no adscrits: Miguel Domínguez Pérez, provinent de la llista del PP i sota sospita de blanqueig de capitals, i Covadonga Peremarch, suspesa de militància de Podem per irregularitats en les primàries.
La reciprocitat és clau. Aposta de mínims. De mínims, sí. Amb aspiracions –necessàries– a molt, moltíssim, més. Per això cal deixar la porta oberta.
PS: Justament, un expresident de la Generalitat de Catalunya hauria pogut aplanar el camí cap a la reciprocitat de canals. Sí, José Montilla, el ministre espanyol d’Indústria que va posar en marxa la TDT.
