Dimecres van passar dues coses a la mateixa hora en 15 quilòmetres de distància. Al centre de Badalona, un grup de regidors va obrir el seu ajuntament i es va posar a atendre els ciutadans que així ho volguessin. A Montjuïc, un grup de feixistes van amenaçar de mort diversos col·lectius polítics i religiosos. L’endemà, els que van haver de passar pels jutjats a donar explicacions van ser els primers, els regidors de Badalona.
A ulls de la justícia, “Artur Mas, cámara de gas” és menys greu que estripar una interlocutòria. Obrir la porta d’un ajuntament malgrat ser un festiu és més perseguible que dir-li a un periodista que li arrencarien el cap. Dit d’una altra manera, als regidors de Badalona els hi hauria sortit millor anar amb banderes franquistes que no pas assistir els seus veïns. I a la inversa, els feixistes només haurien tingut problemes si se’ls hagués ocorregut treballar en ple 12-O.
Aquesta és la darrera evidència que tot plegat ja no es tracta d’una qüestió -només- del debat Catalunya/Espanya, el que està en crisi és la democràcia. És el sistema el que permet que es pugui perseguir penalment uns i ni tan sols advertir els altres. A un jutge li irrita més que un polític electe estripi un paper signat per ell que no pas que una organització legal defensi el genocidi d’una comunitat.
Però n’hi ha més: després de prometre que volia arribar fins el fons de la qüestió, aquesta setmana el PP ha intentat que el cas Gürtel quedi arxivat per raons de procediment. Uns dies després, com cada divendres, el govern espanyol ha portat al constitucional alguna cosa de Catalunya. En aquesta ocasió, impugnar la resolució del Parlament que demana un referèndum pel setembre vinent. Intentar enterrar Gürtel i prohibir –un altre cop- una votació. És evident que hi ha més voluntat, diligència i velocitat en perseguir idees que no pas la corrupció.
El jutge Santi Vidal va ser expulsat de la carrera judicial per, al seu temps lliure, participar en la redacció d’un esborrany de constitució catalana. Un text que, evidentment, mai tenia pretensió de ser aplicat immediatament sinó que era una contribució més a imaginar-se com podria ser un nou país. A un altre jutge, Daniel de Alfonso, se’l va enxampar orquestrant una campanya judicial, política i mediàtica contra l’independentisme. De Alfonso va ser cessat com a director de l’oficina antifrau però ha recuperat la seva plaça com a jutge. A Vidal l’expulsen per escriure, entre altres coses, que en un estat català la sanitat ha de ser un bé públic i a De Alfonso el readmeten després d’haver presumit que havia destrossat el sistema sanitari vigent.
I tot plegat passa, entre altres coses, per aquesta situació: La política espanyola està enquistada, dividida i desconcertada. No sap com actuar amb Catalunya. A Catalunya bona part de la ciutadania ja ha desconnectat mentalment d’Espanya: no amb odi, sinó amb indiferència. I en aquest context, el timó de l’estat ha quedat en mans de la justícia, l’únic estament que a hores d’ara és l’únic que fa de garant real de la unitat d’Espanya. I també és un dels estaments que no ha completat la transició. No la transició cap a la democràcia sinó cap a la normalitat: només un 3% dels procediments judicials fets a Catalunya es fan en català. De jutjat de guàrdia.
