La notícia de la italiana de 31 anys, T.C. que s’ha suïcidat després de patir un any d’assetjament a les xarxes socials –però a través dels mitjans de comunicació tradicionals i al carrer- ha commocionat Itàlia i ha arribat també aquí.
La història, com gairebé totes, té moltes arestes i també dades poc clares o contradictòries i segons la versió els vídeos els va enviar ella –per diferents motius- o ho va fer la seva exparella. Però és obvi que el masclisme i la cultura patriarcal i han jugat un pes molt fort. Realment s’haurien fet les mateixes burles i insults si la persona identificada en el vídeo sexual fos un home? T.C. va ser víctima d’uns coneguts als quals ella va confiar unes imatges privades i que ells van decidir fer públiques sense el seu consentiment. En canvi, les amenaces, els atacs i les vexacions les va patir ella i no els homes responsables.
Aquesta culpabilització de la víctima continua avui en algunes –no totes- de les notícies que expliquen el tràgic final. Un dels exemples més crus pot llegir-se a El Español. El titular de la notícia assegura que «Una jove italiana se suïcida després de gravar un vídeo eròtic que va convertir-se en viral», un enfocament que amaga que el que va fer a T.C. suïcidar-se va ser una campanya d’assetjament i humiliació de més d’un any de durada. I tot i que al primer paràgraf del text recorda que ella va autoritzar la gravació del vídeo no s’explicita en cap moment que mai va autoritzar-ne la difusió.
També ABC segueix aquesta lògica quan assegura que «un vídeo sexual» és qui provoca el suïcidi. A pesar de la brevetat del text es recorda que T.C. «va deixar-se gravar», però no que mai va autoritzar la seva difusió.
Un altre exemple de culpabilització de la víctima el podem trobar a El Mundo. La notícia explica que «el tràgic final de la jove va iniciar-se com un joc, un joc perillós del qual T.C. va adonar-se’n tard. El joc consistia a gravar les relacions sexuals i després enviar-les a altres homes amb els qui tenia algun tipus de relació. Ella no sabia que la seva intimitat podria ser vulnerada i aquells vídeos acabarien publicats a Internet». Així doncs, l’única culpable de tot és la mateixa víctima per fer «un joc perillós» i no els qui van trair-li la confiança. De fet, a la redacció els vídeos «acabarien publicats a Internet» per ningú, ja que el redactat empra un verb indirecte i evita el subjecte de l’acció.
En una altra línia, i encara que la notícia de La Vanguardia és més correcta, aquesta es troba sota l’avanttítol «Assassinada per la web», el que ve a dir que el problema és la desregulació d’Internet. Si bé és cert que l’assetjament digital i la dificultat d’aturar unes imatges quan es converteixen en virals són elements centrals de tota la història, l’article oblida mencionar que T.C. també va patir insults i amenaces al carrer, que va ser mencionada per humoristes televisius o van fer-hi al·lusions cantants o esportistes. El problema sembla, doncs, més ampli i profund que una «web assassina», però titular que va ser «assassinada pel masclisme» potser obligaria a fer-se massa preguntes.
