Puig Antich i Roquetes

Puig Antich continua sent incòmode. Fins i tot quan se li ha dedicat un monument recordatori, sembla que s’hagi fet amb recança. L’homenatge a l’últim català executat per Franco s’ha traslladat a la part més alta de Nou Barris, una plaça de poc pas i que costa de trobar si no ets del barri. Una plaça presidida per un pàrquing, al damunt del qual hi ha un mirador on s’ha instal·lat el monument al jove anarquista. 

De fet, Puig Antich i el seu barri pòstum, Roquetes –ell no n’era, d’allà-, comparteixen aquesta incomoditat; tots dos se surten del discurs oficial. L’un era un activista que preconitzava l’acció directa i que defensava una ideologia que se sortia dels canals coneguts de navegació, també de la navegació de l’oposició clandestina al franquisme. I Roquetes és una zona que no ha comptat mai gaire per a la Barcelona benpensant. Li va esquitxar poc l’onada olímpica. El que ha aconseguit Roquetes s’ho han hagut de guanyar els veïns, els darrers dels darrers de la immigració del segle passat; encara ara podem detectar en els seus carrers els edificis d’autoconstrucció dignificats, resseguint carrers on fins i tot un cotxe en primera té problemes per pujar. Fins al 2001 no hi va haver un ascensor per salvar els desnivells més importants.

Esperem que ara, quan el monument ja és a lloc, Puig Antich i Roquetes puguin beneficiar-se mútuament. El diumenge posterior a la inauguració d’Ada Colau, el carrer de la Cantera era un seguit de persones pujant a veure l’obra. Un seguit discret, però continuat. Molts d’ells visitaven Roquetes per primer cop, i anaven preguntant a l’un i l’altre la direcció: no hi ha gaire cartells indicatius. Esperem que això també canviï.