Com era el camp on vas estar?
Era un camp militar. Hi havia organitzacions humanitàries, però era dirigit per militars. Els militars el gestionaven i decidien què podíem fer i què no.
Com funcionava aquesta gestió?
Una de les coses que més em va ofuscar va ser la corrupció que hi ha dins el camp. Parlo d'aquell camp (de Gevgelija) concret perquè és el que conec. La corrupció va arribar al punt que nosaltres, per poder portar roba i sabates cap a dins, vam haver d'oferir un televisor al director del camp. Ells sabien que hi havia un grup de portuguesos que volien participar en una missió.
Vas tenir altres problemes?
Suposadament, les nostres credencials per entrar al camp haurien d'haver estat preparades el dia que arribàvem, però la realitat és que cada dia les havíem d'anar a buscar al despatx de recepció. Sentíem que era una mica per intimidar-nos, perquè cada cop que entràvem allà ens feien preguntes; vivíem situacions molt surrealistes. Al principi, el senyor que ens atenia ens va dir que no sabia anglès, que no ens entenia, i teníem una persona que traduïa amb nosaltres. Però, gairebé al final de l'estada, ens vam adonar que sí que l'entenia i que el parlava molt bé.
Com et sents quan ets en un camp de refugiades?
Era una mica com si ja ho hagués viscut. Vaig néixer a Angola i vaig anar cap a Portugal el 1966. Guardo algunes memòries del que van passar els meus pares –i que jo també vaig passar– durant el viatge. Tot el que té a veure amb persones i injustícies, ho sento molt lligat a mi. Plorava cada dia. Però era ràbia. Ràbia pel que veia que estava passant. Era impotència de no poder fer més del que estava fent perquè no em deixaven. Vam viure una nit molt complicada. Van arribar a haver-hi 2.000 persones dins un camp, que és de transició. En aquest tipus de camps, normalment, les persones només s'hi haurien d'estar tres hores, com a molt, per esperar un tren que les porti cap a Sèrbia.
Per què passa això?
Hi ha molta gent que guanya diners amb els refugiats. Per exemple, els taxistes. Els viatges en taxi costen cinc euros, però, als refugiats, els en cobren 25. Com que allò ja s'estava documentant, quan vam arribar, el govern de Macedònia ens va enviar una nota que deia que, a partir de llavors, no hi hauria més viatges en taxi. Com a resposta, aquella nit, els taxistes van decidir tallar la línia del tren. Les persones continuaven entrant al camp i la primera cosa que vaig pensar va ser que no tenia sentit que ningú no hagués sortit a solucionar el tema, tenint en compte que els taxistes havien tallat la línia a només 100 metres del camp, un recinte ple de policies. El resultat va ser que les persones es van haver de quedar una nit sencera allà.
Què suposa una situació així?
Aquell dia, al camp, hi havia sirians i afganesos. Els sirians entenien perfectament l'anglès i sabien que havien de fer files per agafar el bitllet. Els afganesos no l'entenien tan bé i no hi havia traductors al camp. Els ensenyaven a fer files amb les porres de la policia. Aquella nit, hi havia un grup de sirians fent fila, saturats, no hi havia menjar i estaven cansats d'estar-hi. Els afganesos van tallar la fila i va haver-hi conflicte entre uns i altres. Després, els militars se'ls van emportar dins una tenda i els van colpejar a tots. No vam aconseguir entrar a la tenda, però els crits ens permetien entendre perfectament què estava passant. Després, passades dues hores, vam veure les marques del que hi havia passat. També vaig veure criatures sagnant dins d'una tenda. La policia colpejava tothom.
Teniu imatges d'això?
Nosaltres no podíem fer fotografies ni filmar, vam ser abordats. Un guàrdia retirava el mòbil constantment a un amic meu per veure què hi tenia. No podíem entrar amb aparells per fer fotos dins el camp. Les gravacions i les fotografies que vam fer, les vam fer d'amagat.
Era sempre així?
Hi va haver un dia que, curiosament, hi havia persones pujant a autobusos i taxis; els policies eren super simpàtics, els militars també. Llavors vam recordar que es commemorava el Dia dels drets humans. Van entrar els periodistes al camp. Mai no vaig veure tants funcionaris de totes les organitzacions treballant al camp. Aquell dia, es van servir moltes racions de menjar. La resta del temps que vam estar allà, Càritas només servia un plat de sopa al dia. A la nit, no tenies ni te ni sopa ni res. El dia que van entrar els visitants, entre els quals hi havia el president de Càritas de Macedònia i gent de les Nacions Unides, va ser un dia perfecte. És una pena que les coses no funcionessin així la resta dels dies. Tot plegat va ser una pallassada.
Com és l'entrada de les refugiades al camp?
Quan arribaven els combois –i només la policia sabia quan arribaven–, els refugiats eren abordats amb les porres per passar per les portes de les tendes més petites, on hi havia nens petits dormint. Com podeu imaginar, el despertar d'un nadó a les quatre de la matinada no és molt agradable; es posaven a plorar. El plor dels bebès m'incomodava molt i em feria. Estic farta de dir això, però la sensació que tenia és d'estar dins d'un camp de concentració, on només hi faltaven les cambres de gas.
A més, les persones no estaven informades. Ells anaven cap a Grècia i l'únic que els deien és que els països on els podien acollir eren Àustria i Alemanya. No diuen, per exemple, que Portugal té quotes i pot assumir gent. No parlen d'Espanya, no parlen de cap altre país. Llavors, els refugiats surten d'allà amb la idea fixa que han d'anar cap a Alemanya. També ens vam adonar que molts d'ells diuen que tenen família (tiets, cosins...) que ja és a Alemanya i és normal que vulguin anar amb la família. Però les altres persones no.
I vosaltres què els explicàveu?
Nosaltres, quan vam marxar d'aquí, ens vam endur un mapa d'Europa amb el nostre país assenyalat i un document que ens van traduir a l'àrab on explicàvem com arribar a Portugal i quins eren els procediments que s'havien de fer per demanar asil i poder-hi anar. Vam aconseguir caminar amb ells dos dies. Al final del segon dia, jo els estava ensenyant el mapa i el text i la persona que estava amb mi em va dir que ho guardés perquè, si els militars veien que els ho estava ensenyant, podia ser retinguda i em podien prohibir entrar al camp. Conec dues persones que van estar al mateix camp on jo vaig estar que van poder donar diners a un noi perquè agafés el comboi i els van prohibir entrar i treballar a Macedònia amb els refugiats durant sis mesos.
Com es pot solucionar tot això?
Crec que és una qüestió de voluntat general per fer coses... perquè hi ha coses que es continuen fent des de grups de voluntaris. Això ens fa tenir molta informació, que nosaltres fem arribar al govern, però no interessa. Hi ha molts interessos per allà. Hi ha organitzacions humanitàries que reben fons per fer aquest tipus d'ajudes, però no fan res. Tens persones d'aquestes organitzacions treballant dins del camp –que puc acreditar que estan saturades perquè no és una situació fàcil–, però sé que les organitzacions tenen moltes més persones per treballar i podrien fer rotació de treballadors si volguessin. No hi ha voluntat. La UE té la solució a la mà. És tan fàcil... No cal empènyer una persona fer tota la ruta dels Balcans quan Portugal els podria recollir a Grècia. Hi ha voluntaris disposats a fer això.
Però no tothom...
El que més em molesta són les persones que s'aixequen i diuen: "Per què no ajuden els nostres?". Els nostres ja fa anys que estan dormint als carrers. Com és que només ara alguna gent recorda que existeixen aquestes persones que ho estan passant malament a Portugal? I diuen molt, però tampoc no fan res. Perquè, ara, no es veu pas més voluntariat per treballar amb la gent que dorm al carrer, no. És un argument per camuflar l'egoisme. No em cap al cap com és que s'aconsegueix ser tant fred, tan inhumà... com és que no entenen les dificultats que passen aquestes persones. No cal anar a un camp per veure que allò és un infern.
*Aquesta entrevista ha estat feta conjuntament amb els mitjans portuguesos Guilhotina.info i Jornal Mapa
