El poeta mallorquí Carles Rebassa ha publicat un escrit al seu Facebook en què denuncia un cas greu d’agressió per haver parlat en català en una pizzeria de Ciutadella. Els fets ocorregueren el passat 20 d'agost a la pizzeria Oristano situada a l'avinguda Francesc de Borja Moll, de Ciutadella, i varen consistir en amenaces greus, insults i intimidacions segons informa Diari de Balears.
Aquest és el text de denuncia que ha fet públic avui Carles Rebassa:
Prou d’agressions per parlar català
Fa bastants anys que vaig a Ciutadella més o menys regularment. Des de les primeres vegades sempre havia anat a sopar, un o dos cops a cada visita, a la pizzeria Oristano, a l’avinguda Francesc de Borja Moll, núm. 1. Dijous, 20 d’agost, hi vam anar com cada any. Ens van asseure a la terrassa de dalt, on servien tres cambreres. A l’hora de demanar les postres va venir la que ens havia fet la comanda i, mentre li dèiem el que volíem, va dir: «Háblame en español y te voy a entender». Amb força sorpresa li vam demanar si no entenia el català, que és la llengua pròpia i oficial de Menorca. La cambrera, visiblement molesta, ens va dir, amb una certa violència i un volum elevat, «¡Estamos en España y aquí se habla español!», i se’n va anar cap a dins. Al cap de no res va venir una altra cambrera, que es va identificar com a andalusa i que ens va fer saber que ella no parla català però l’entén. Ens va dir que la seva companya no havia reaccionat bé, però que era culpa nostra, que havíem comès un greuge, que som uns radicals i mal educats, que la companya no parla català, que si tothom sap castellà per què hem de parlar en català, etc. Nosaltres ens hi vam tornar i la discussió va durar fins que ens vam aixecar per a anar a pagar a baix. Quan ens vam posar davant el tasser per a pagar, tots els treballadors del restaurant estaven assabentats que hi havia hagut un conflicte. Vam demanar per l’encarregat i, amb males maneres, ens van dir que ja no hi era. Vam intentar explicar el que havia passat, que no havíem pogut sopar bé, i que nosaltres no pretenem «imposar» cap llengua a ningú, però no volem que ens diguin en quina llengua hem de parlar, precisament perquè nosaltres no ho fem ni ho hem fet mai. Els treballadors de la casa, que tenen de vint a trenta anys i són majoritàriament catalanoparlants, ens van començar a insultar, a dir-nos radicals, que si això no és Catalunya, que som uns mal educats, que estam sonats. Enmig dels crits, vam saber que aquesta cambrera és de Granada i que fa quatre anys que treballa a l’Oristano. Quan els vam dir que qualsevol anglès, francès, italià, etc., és atès en la seva llengua i que a la gent d’aquí se’ls ordena que canviïn la seva, la indignació va pujar de to. Ens van dir que què ens pensàvem, que no tothom havia de saber totes les llengües perquè nosaltres ens trobéssim com a casa (i som a casa!), que si sabem castellà hem de parlar castellà, i va començar una arenga d’improperis, tòpics, prejudicis i insults diversos. En aquest moment, va sortir un home de la cuina que, després d’espolsar-se la farina de la roba damunt nosaltres, a crits i en castellà, ens va començar a dir que ens mereixíem una pallissa, que nosaltres parlam en català per a tocar els collons, que ens fotria un esplet d’hòsties, que som uns desgraciats i que avisarien a la policia. En resum, un linxament per haver parlat en català en un restaurant de Ciutadella. Ens van dir que paguéssim i ens n’anéssim, i que no hi tornéssim més. Ens van treure, i quan ja érem fora, el cambrer que ens havia insultat més i que du rastes als cabells ens va enviar a prendre pel cul, que ens feia falta. Nosaltres l’hi vam enviar a ell, perquè francament, vam pensar que era el que més li convenia. Crits, xenofòbia i, de darreria, homofòbia.
És ben clar que no hi tornarem mai més. La impotència que sents després d’una situació així no és pel fet que passi en un lloc o en un context determinat, sinó pel fet que passi, perquè és absolutament inacceptable, i socialment no se’n té consciència. El fet que al teu país t’insultin per parlar la teva llengua és un comportament impositiu, xenòfob, colonitzador, supremacista i té una voluntat clara d’empetitir la teva cultura perquè la canviïs per una altra. Això ens demostra que, mal que pesi als constitucionalistes acèrrims, el nacionalisme franquista no ha acabat ni de bon tros i es continua regenerant a cada generació. És necessari que no ens arronsem i ens mantinguem ferms en la defensa del que som i del que tenim dret a ser. No hi ha cap institució governamental que ho faci. Fins ara cap govern no ha fet res per a posar fi a aquestes actituds. No som un poble de segona, no tenim una llengua per a parlar per casa. Com a súbdits espanyols, tenim el dret constitucional de parlar la nostra llengua en tots els territoris dels Països Catalans que fan part d’aquest estat, i no el podem exercir. No a la xenofòbia, no a la catalanofòbia, no a la intolerància, no al racisme. Visca la llibertat.
