Alguna que altra vegada ens han dit, hem sabut, que aquell amic de militància de fa 30, 20 anys enrera pateix d’una malaltia que l’ha deixat clavat a la cadira, o que sofreix una disminució de la mobilitat o la visió, que està delicat de salut. El pas del temps va erosionant el funcionament de la màquina humana, els anys es cobren el seu tribut.
Sovint parlem de la solidaritat internacionalista entre els pobles en lluita, actualment l’exemple dels kurds, dels palestins, dels sirians ens omple d’emoció i admiració. Per contra, el record d’aquell amic/ga, amb qui compartírem lluita, militància i risc, potser presó, exili o estada a la Comisaria de Via Laietana, ha queda desdibuixat, s’ha allunyat en la boira del temps i la proximitat.
Si nosaltres no som capaços d’exercir la tendresa del revolucionari vers l’amic que es troba en una situació difícil, si el nostre braç no és per a ell un ajut i consol en aquesta situació complicada, en aquest mal pas, vol dir, que dificilment serem capaços de construir una nova societat, on els vells valors hipòcrites com la caritat, propis de la societat capitalista, siguin substituïts pel respecte i la consideració de les persones com a valor suprem.
Es tracta de valorar el que han escrit els clàssics del pensament polític, i en aquest aspecte AP. Kropotkin en el seu estudi L’ajut mutu com a factor d’evolució (1892) ens confirma la importància de la solidaritat en la construcció d’una societat amb una escala de valors centrada en les necessitats de les persones, més que en l’obtenció del benefici econòmic per damunt de qualsevol altra consideració.
Quan llegeixo de les pugnes sagnants de moltes organitzacions polítiques a l’hora d’establir les llistes electorals, per decidir qui anirà de cap de llista i quins seran els següents, tinc la sensació que no anem bé, que el sistema ens ha engolit i hem perdut el Nord, que perdem el temps, que se’ns pot aplicar la dita que els arbres no deixen veure el bosc.
Els antropòlegs expliquen que els pobles primitius honoren els vells i els guerrers, als primers per la saviesa dels seus coneixements fruit de l’experiència, i als segons perquè s’han sacrificat defensant la col·lectivitat, fent possible la pervivència d’aquesta.
Sense menystenir el debat teòric, l’estratègia i la tàctica, la valoració de les condicions objectives i subjectives i l’anàlisi de conjuntura, de tant en tant, encara que sé que les reunions no ens deixen temps, caldria fer una mirada enrere de record als amics, els vells combatents i amb un gest transmetre’ls la nostra estima, afecció, en darrer terme, la tendresa de la revolució.
