De la complexitat del conflicte ucraïnès –en el que hi intervenen factors geopolítics, però també històrics, econòmics i culturals–, freqüentment ignorada a la versió maniquea i interessada dels mitjans de comunicació i alguns “especialistes” que invariablement el redueix a un enfrontament entre “milicians prorrussos” (atiats i recolzats militarment per Moscou) i l'exèrcit ucraïnès (amb el suport moral de la UE i els EUA), n'és mostra la varietat d'actors implicats i les seves motivacions. Un article recent del Cap de l'Estat Major de les Forces Armades de la Federació Russa, Valeri Gueràssimov, publicat al Correu militar-industrial i traduït a l'anglès pel periodista Rob Coalson, ens ajuda a esclarir un dels trets característics d'aquesta guerra que alguns han qualificat ja com a “nova Guerra Freda”, guerra “no lineal” i fins i tot “híbrida”.
Segons Gueràssimov, al segle XXI les fronteres entre els estats de guerra i pau tendeixen a difuminar-se. Les guerres “ja no es declaren” i segueixen normalment el patró descrit pel teòric militar soviètic Georgui Isserson: “la mobilització i concentració [de forces] no és posterior a l'inici de l'estat de guerra [...], sinó que s'esdevé de manera desapercebuda”. “Fins i tot les 'normes de la guerra' han canviat”, escriu Gueràssimov: els enfrontaments directes entre grans exèrcits són, cada cop més, una cosa del passat, la guerra asimètrica i el suport en factors externs a l'acció militar –com els mitjans de comunicació i una oposició civil interna– són determinants per anul·lar l'avantatge estratègic de l'enemic en un conflicte. “L'ús de les forces armades –freqüentment sota l'aparença de forces de pau–“ es limita a un moment clau, “especialment a l'hora d'assolir la victòria en un conflicte.” D'aquesta manera s'evita també una confrontació directa amb l'OTAN.
En realitat, “la doctrina Gueràssimov”, com l'han batejada ja alguns comentaristes, no és nova. El mateix Gueràssimov cita diversos exemples històrics d'ús de tropes irregulars, com els partisans a la Segona Guerra Mundial i les forces especials (spetsnaz) a la guerra de l'Afganistan i al Caucas nord. Tot i que no se l'esmenta, la doctrina Gueràssimov coincideix en alguns aspectes amb la teoria del partisà de Carl Schmitt, el jurista conservador alemany proper al nacionalsocialisme. Segons el dret militar clàssic, el qual distingeix entre guerra i pau i entre combatents i no-combatents, escrivia Schmitt, “la guerra serà una guerra regular, d'estat a estat amb exèrcits estatals, entre sobirans portadors d'un ius belli que, fins i tot en guerra, es respecten com a enemics, en lloc de discriminar-se com a delinqüents”. El problema, segons Schmitt, era una figura que cada cop guanyava més importància en l'estratègia militar, concretament la del partisà. Aquest es caracteritza per la seva “irregularitat, màxima mobilitat [...] i màxima intensitat de compromís polític”. A la seva Teoria del partisà, Schmitt recalca que el partisà que lluita amb les armes “depèn sempre de la col·laboració amb una organització regular” i que el partisà compta amb el suport en moltes ocasions d'una “tercera part interessada” que “no només proporciona armes i municions, diners, recursos materials i medicines de tot tipus”, sinó que “també aconsegueix la mena de reconeixement polític que el combatent irregular necessita per evitar caure, com els lladres i els pirates, en l'apolítica, i això vol dir en la criminalitat. A la llarga, la irregularitat s'ha de legitimar i convertir-se en regularitat; i per aconseguir-ho només hi ha dues possibilitats: ser reconegut per una institució regular o assolir una nova regularitat amb la pròpia força”.
El conflicte a Ucraïna s'ajusta prou bé la teoria militar abans descrita. Així, molts dels militants de formacions d'ultradreta com Sector Dret, que van ser decisius a l'hora de derrocar el govern de Víktor Yanukòvitx, han acabat bé integrant-se a la Guàrdia Nacional –legitimant la irregularitat i convertint-la en regularitat–, bé formant batallons propis i reconeguts pel Ministeri de l'Interior. Per la seva banda, les milícies de la República Popular de Donetsk (RPD) i la República Popular de Lugansk (RPL) –que s'han federat per crear, basant-se en precedents històrics, l'Estat de Novorrosia– busquen el reconeixement oficial de Moscou –que també funciona com a “tercera part interessada”– i compten igualment amb el suport de voluntaris russos i internacionals.
Irregulars a Ucraïna oriental: Novorrosia
De tots els cosacs russos que combaten a Ucraïna oriental, el més famós ha estat, sens dubte, Alexander Mozhaev, també conegut com a Babay. La fotografia d'aquest cosac del Kuban va servir per il·lustrar molts dels articles sobre la presència de combatents irregulars russos a territori ucraïnès. La majoria d'ells –també n'hi ha del Don i Beloretxensk– s'han agrupat en una 'sotnia' (centúria) anomenada els Llops de Terek (el nom prové d'una unitat militar de cosacs blancs que va combatre amb l'Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial). Una mostra de les contradiccions al camp pro-rus l'ofereix Edvard Pitersky, un cosac originari de Khàrkiv que és al mateix temps membre de les pàgines de Vkontakte –una popular xarxa social russa– de “República lliure” (on conviuen el nacionalisme rus i l'antifeixisme) i “Legió blanca”, una agrupació supremacista i antisemita. Els cosacs actuals, que poc tenen a veure amb els històrics, funcionen sovint com agrupacions paramilitars de tendència nacionalista i ultraortodoxa, ja que les úniques condicions per formar-hi part són, en principi, defendre els interessos nacionals de Rússia i tenir com a única religió el cristianisme ortodox.
Els cosacs, emperò, no són els únics voluntaris a les forces de l'Estat de Novorrosia, el qual, com a entitat no reconeguda, agrupa lògicament a la majoria d'irregulars a Ucraïna oriental. L'Altra Rússia, el partit d'Eduard Limónov, hereu del prohibit Partit Nacional-Bolxevic, ha encoratjat als seus afiliats i simpatitzants a unir-se a les files de les milícies del Donbass. Molt de rebombori ha causat la presència de txetxens a un batalló anomenat “Vostok” (el mateix nom que una unitat militar que va participar en la guerra contra Geòrgia el 2008). No obstant això, el President de la República de Txetxènia, Ramzan Kadírov, ha negat qualsevol vinculació. També se sospita de suport rus en forma d'armament i tropes. Fins ara el Kremlin només ha reconegut la presència dels deu paracaigudistes que van ser capturats a finals de l'agost passat. Segons els serveis secrets ucraïnesos (SBU), Igor Girkin, més conegut com a Igor Strelkov, l'excomandant de les tropes de la República Popular de Donetsk, pertanyia als serveis secrets militars russos (GRU). Tot i això, cal tenir present que molts dels combatents que s'han sumat a les milícies no tenen una ideologia definida, sinó que ho han fet sobretot com a resposta als bombardejos de l'exèrcit ucraïnès.
A les files de les forces de Novorrosia hi ha diversos voluntaris internacionals, des de militants del partit d'extrema dreta Bloc identitari-Moviment Social Europeu, russos-alemanys i txètniks serbis fins a un grup d'antifeixistes espanyols propers al partit comunista, amb els ja coneguts Rafael Muñoz i Ángel Davilla-Rivas, que han format la Brigada Internacional Carlos Palomino. Tot i que el president del parlament de la RPD, Boris Litvinov, és un antic membre del Partit Comunista Ucraïnès (PCU), el pes de l'esquerra a Novorrosia és poc significatiu.
Govern ucraïnès
Segons la majoria de notícies que arriben del terreny, tant les Forces Armades d'Ucraïna com la Guàrdia Nacional estan mal equipades. Aquest fet, juntament amb la desorganització de l'Estat ucraïnès després del canvi de règim a Kíev, ha propiciat l'aparició de tota mena de milícies que recolzen les forces regulars (la pàgina de Wikipèdia en registra fins a 42) i que, tot i dependre del Ministeri de l'Interior i de Defensa, funcionen amb un marge d'autonomia relativament gran. La més coneguda és sens dubte el Batalló Azov, compost per neonazis ucraïnesos –principalment del Sector Dret– i hooligans d'equips de futbol com el Dinamo de Kíev amb experiència a enfrontaments urbans.
El Batalló Azov va ser creat el 13 d'abril de 2014 per Arsen Avakov, membre del partit de Iúlia Timoixenko, quan dirigia el Ministeri de l'Interior –del qual depèn el batalló en última instància– i fa servir com a distintiu una combinació de simbologia esotèrica pagana pròpia de la ultradreta (el sol negre) i una runa germànica (el Wolfsangel). Segons algunes fonts, el Batalló Azov rep finançament de l'oligarca pro-Kíev Ihor Kolomoiskii. D'acord amb un dels seus comandants, a les seves files també combaten un nombre indeterminat de voluntaris internacionals procedents de Rússia, França, Alemanya, Bielorrússia, Canadà, Eslovènia, Suècia i Itàlia – amb membres de CasaPound- alguns d'ells amb experiència militar. Aquest és el cas dels neonazis francesos Michel Faci i Gaston Besson, que van combatre a la guerra de Bòsnia (1991-1995) amb els ústaixes i del suec Mikael Skillt, membre de la formació ultradretana Partit dels Suecs (SvP) i antic franctirador de l'exèrcit suec.
El Batalló Donbass, comandat per un misteriós personatge que es fa dir Semen Sementxenko, ha estat protagonista de moltes notícies per la seva participació en combats contra les forces de Novorrosia. Subordinat al Ministeri de l'Interior, compta amb 900 soldats, molts d'ells procedents de l'extrema dreta. Kolomoiskii és el patrocinador del Batalló Dnipro, amb base a Dnipropetrovsk i assessors militars georgians i romanesos i, com en els casos anteriors, amb presència d'ultradretans. A Odessa hi ha dos batallons formats pel governador Igor Palitsa, un aliat de Kolomoiskii. “Pàtria”, el partit neoliberal de Timoixenko, compta amb un batalló propi amb base a Kirohvograd. El partit neofeixista Svoboda també compta amb un batalló propi, el qual, irònicament, es recolza en la història i simbologia dels cosacs, en aquest cas dels zaporoges. A banda dels anomenats “batallons de defensa territorial” –els combatents dels quals no sempre estan ben equipats ni reben l'entrenament adient– al maig el diari Bild informà de la presència de 400 mercenaris nord-americans de l'empresa Academi (antigament coneguda com a Blackwater).
