Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’espai independentista i una Europa que es belluga (1989-1992)

En aquest escrit s'exposa el procés de desplegament i de procés d'articulació política d'un espai polític independentista en el marc d'una Europa amb noves nacions que proclamen la seva independència

17/05/2014 Memòria històrica

En aquest marc apareix ERC com a força amb indentitat independentista al Parlament de la CAC, l'AMEI i nombroses CUP's arrelen en la política municipal, i a partir de 1991 es comença a bastir el que serà l'Assemblea d'Unitat Popular ("L'Assemblea")

                                                            --------------------

La situació política als Països Catalans a partir sobretot de 1989 ve marcada d'una manera important per una nova conjuntura internacional i més concretament pels grans canvis que tenen lloc a Europa a partir d'aquesta data.

Les conseqüències d'aquests canvis poden ser examinades des d'una doble perspectiva:

  • D'una banda, la caiguda dels règims polítics de l'Europa de l'Est incideix, d'una manera general, en el reforçament de les tesis polítiques i econòmiques neoliberals, segons les quals l'únic sistema econòmic possible seria el capitalisme i l'únic règim polític fóra el parlamentarisme tal com s'ha desenvolupat al món occidental. Els efectes del reforçament d'aquestes tesis tenen un abast internacional i es fan sentir a diferents nivells. L'existència d'una hegemonia indiscutida dels EUA (1) ha comportant de manera immediata l'increment de l'intervencionisme militar del bloc aliat (Guerra del Golf Pèrsic, Somàlia a partir de 1991).
  • I en segon lloc, ha reforçat les ideologies liberals i reformistes pel fet de situar com a implantejable qualsevol proposta de canvi social o econòmic radical. No hi fa res que les tesis liberals hagin estat magistralment discutides per diferents intel·lectuals de pes, com el teòric socialista Samir Amin en la seu treball "El futur del socialisme" (2) i que les seves derivacions ideològiques en el camp de les ciències socials (com les més divulgades de Fukuyama (1989) hagin estat també rebatudes a bastament. Assenyalem que fins i tot al nostre país les tesis neoliberals han trobat bons detractors: "Modernitat i Podstmodernitat", Sergi Mas (1991), "La Història després de la fi de la història", Fontana (1992), "Fukuyama per a tots" M. Costa-Pau (1992) tal com recorda Enric Pujol (1993). El resultat inapel·lable ha estat de manera generalitzada una reculada ostensible de la influència social de les teories defensores dels canvis socials, polítics i econòmics.

Però tal com ens recorda d'altra banda, el mateix Haro Tecglen, a nivell europeu les conseqüències dels canvis recents tenen d'altres conseqüències directament polítiques: Les desestabilitzacions dels Estats socialistes de l'Est, començant pel macro-estat soviètic, han posat a la llum conflictes latents que s'havien mantingut ofegats anteriorment, i molt particularment les reivindicacions nacionals.

Les nacions anteriorment sotmeses reclamen els seus drets i diferents nacions avancen cap a la seva independència. Aquest és el cas de les nacions bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània, independents a partir de referèndums realitzats entre febrer i març de 1991), les del Caucas (com Geòrgia i Armènia, independents de facto a partir del rebuig al referèndum de la CEI del març del 91) i les dels Balcans (Eslovènia i Croàcia, els parlaments de les quals proclamen la independència el juny de 1991) com a àrees més destacades. Són aquests fets juntament amb el procés d'unificació alemanya els que han fet plantejar novament a Europa la vigència del Dret a l'Autodeterminació, dret que s'havia mantingut sense aplicació al continent després del Pacte de Ialta de 1945 que havia estabilitzat les fronteres al si del continent europeu.

La repercussió d'aquest canvi profund en la perspectiva de les lluites d'alliberament nacional a Europa, té conseqüències immediates importants en dos sentits contradictoris per al nostre cas:

En un sentit, ens trobem amb el fet que entre el poble català augmenta la sensibilitat nacional i molt concretament entorn del dret a l'Autodeterminació. Les enquestes —realitzades l'any 1988— situen, per exemple, en prop d'un 60% les persones favorables a la independència, dins el marc del Principat.

L'expressió més genuïna de l'avanç d'aquesta consciència en el camp de les mobilitzacions és, segurament, la manifestació popular per l'exercici del dret a l'autodeterminació que té lloc a Barcelona l'11 de febrer de 1990 que aplegà més de 10.000 persones. D'altres repercussions han tingut un reflex sobretot electoral i les analitzarem als capítols següents. Es tracta, en general, d'un avanç que és paral·lel al d'altres nacions de l'Estat espanyol, com ho és especialment a Euskadi, on es produeixen també en aquesta mateixa època manifestacions molt importants de centenars de milers de persones.

D'altres repercussions són de signe contrari i es manifesten en el fet que l'Estat espanyol davant l'onada de noves independències a l'Est d'Europa i la reivindicació creixent del dret a l'autodeterminació, es llança a una ofensiva repressiva encara més intensa contra l'independentisme català. L'any 1989 veu l'aplicació de nous mètodes de repressió, des de les pallisses d'agents sense uniformar infiltrats a l'interior de les manifestacions, fins a les bombes parapolicials als locals independentistes i la persecució de la militància independentista.

També hem comentat l'ofensiva de criminalització de l'independentisme i de persecució ideològica desplegades al nostre país a partir sobretot de l'atemptat d'Hipercor a Barcelona.

La repressió s'accentua, encara en els anys posteriors i de manera espectacular al llarg de 1992, amb una amplitud que fa pensar en una voluntat explícita d'acabar de soca-rel amb tot rastre d'independentisme en una conjuntura que és realment percebuda pel poder com a extremament perillosa. Els comentaris dels portaveus oficials deixen veure aquest nerviosime imperant en els cercles del poder.

Aquest augment general de la consciència d'una banda, i l'increment de la repressió per l'altra, han continuat però, més enllà de la data simbòlica del 1992 com ho proven les mobilitzacions independentistes al llarg de 1993 i 1994 (mobilitzacons antirepressives, antifeixistes, ecologistes, antimilitaristes, en defensa de la llengua, jornada de protesta del 23 d'abril de 1994...) i les ofensives repressives representades per un enduriment de l'aparell judicial (nova detenció de Núria Cadenas, nous rebrots del Cas Batista i Roca, objeccions a la Normalització Lingüística etc.).

La repressió ideològica contra l'independentisme pren també, a partir de 1992 una expressió específica de tergiversació i confusió aprofitant la guerra dels Balcans (amb l'agressió sèrbia) o al Caucas (entre àzeris i armenis) presentant qualsevol intent d'accés a la Independència com un procés altament conflictiu i associat a enfrontaments interètnics i a guerres (si no, ras i curt, a posicions racistes de "neteja ètnica").

L'avanç de l'independentisme polític se centrarà en bona part en el combat per a estendre la consciència independentista vencent totes aquestes pressions contràries. El discurs entorn de la solidaritat internacional i antiracista ocupa un lloc important en els projectes independentistes que es van gestant en aquesta època, mostrant el caràcter bàsicament solidari de l'independentisme català.

El nou espai polític independentista

El nou espai polític independentista es va obrint camí de manera contradictòria però innegable, tal com s'ha posat de manifest a diferents nivells:

L'expressió més significativa des del punt de vista electoral d'aquest avanç de la sensibilitat independentista ha estat sens dubte l'experiència protagonitzada per ERC els darrers anys, a la qual dediquem un capítol específic més endavant. La presència electoral d'ERC declarada explícitament com a independentista a partir de 1991 és el reflex clar de l'existència d'un espai polític independentista, amb una certa penetració social i amb potencialitats de futur.

Una altra experiència electoral a tenir en compte en l'àmbit de l'independentisme, però d'abast local, és la de l'AMEI (Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista) que ha incidit, des de fa més anys, en un cert nombre d'Ajuntaments (amb les alcaldies d'Arbúcies i Sant Pere de Ribes) a partir sobretot de les eleccions municipals de 1986 i 1990. L'AMEI compta amb un arrelament important en política municipal i s'ha incorporat a partir de 1991 al procés de construcció de l'Assemblea d'Unitat Popular ("L'Assemblea").

En el terreny electoral, cal també assenyalar l'existència del BEI (Bloc d'Estudiants Independentistes) a les universitats del Principat, especialment a partir dels anys 1989 i 1990. En alguns campus, aquesta candidatura estudiantil ha arribat a ser majoritària.

En un context força diferent a causa de l'evolució específica de la consciència nacional que hi té lloc, també a la Catalunya Nord s'ha anat produint un cert avanç en la consciència nacional, encara que no formulada en termes independentistes. D'ençà de finals de la dècada dels seixanta, han tingut lloc diferents experiències com la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) i les mobilitzacions entorn de la commemoració del Tractat dels Pirineus –el 7 de novembre–, que han desenvolupat la sensibilitat nacional, fet que s'ha reflectit en l'àmbit electoral de manera sensible en algunes ocasions. Aquest és el cas de la candidatura d'estudiants a la Universitat de Perpinyà –Associació Catalana d'Estudiants (ACE)–, l'any 1987; i el de la candidatura municipal a l'Ajuntament de Perpinyà l'any 1993.Com a experiències més limitades dels darrers anys cal considerar també les de les candidatures d'HB als Països Catalans i la de Catalunya Lliure (3), que encara que hagin arribat tan sols a vorejar el límit dels 50.000 vots l'any 1987 han reflectit l'existència d'un vot militant i força polititzat.

Tot plegat mostra que l'espai electoral independentista, tot i que s'ha anat estenent, encara es troba a l'espera d'un possible eixamplament i d'una configuració definitiva.

L'existència d'un espai polític independentista s'ha mostrat també de manera massiva fora de l'àmbit electoral com en el cas de la manifestació ja esmentada per l'exercici del dret a l'autodeterminació convocada l' 11 de febrer de 1990 (convocada i amb una gran participació sense comptar amb el suport de les forces parlamentàries). Això vol dir que la sensibilització política independentista va molt més enllà de les organitzacions independentistes estrictes i també més enllà dels reflexos que se'n poguessin produir a nivell parlamentari i abasta tot un conjunt de forces socials que encara no compten amb una expressió política electoral consolidada.

Un altre fenomen a assenyalar com a propi d'aquesta època, i com a reflex d'aquest desplegament d'un espai polític independentista, és també l'adopció de les referències independentistes per part de sectors de l'esquerra militant. Diferents organitzacions i militants individuals que es mouen en l'àmbit del sindicalisme, l'ecologisme, l'antimilitarisme etc. s'acosten a les referències polítiques de l'independentisme combatiu. Un cas clar i significatiu a assenyalar en aquest sentit és el de la incorporació del PCV (Partit Comunista dels Valencians) a l'MDT el novembre de 1991, com a resultat d'una evolució política específica de l'esquerra d'orientació nacional, a les comarques del Sud.

És aquesta aparició d'un nou espai polític és el que ha forçat a una evolució les organitzacions independentistes preexistents i haurà de portar sens dubte a una important transformació el conjunt de l'independentisme.

Existeixen, però també reflexos indirectes d'aquest fet. Com a conseqüència de l'augment de la sensibilitat independentista o de l'extensió del que s'ha anomenat "independentisme sociològic", s'ha començat a produir també una certa radicalització nacional per part de diferents candidatures o formacions polítiques no independentistes, com CIU (amb la seva concreció de la reivindicació econòmica de l'IRPF en la conjuntura electoral del 1993, i amb les propostes més avançades de llei de normalització lingüística a finals de 1993, o amb el distanciament envers l'espanyolitat i la utilització de l'àmbit dels Països Catalans a les eleccions europees del juny de 1994 ) i també IC (amb la reivindicació de la catalanització de les TV privades etc.). Aquesta més gran inclinació a utilitzar eslògans o reivindicacions propis de l'independentisme s'ha reflectit, d'altra banda, d'una manera general, en unes actituds menys distanciades de l'independentisme polític, actituds que s'han fet paleses darrerament en situacions crítiques de repressió com les derivades de les detencions del juliol de 1992. Això no vol pas dir que hi hagi hagut un transvasament de plantejaments, sinó que l'opció política independentista, a causa de la seva força social més gran, tot i no estar plenament estructurada políticament, va prenent carta de naturalesa.

És a partir de tots aquests fenòmens complexos que podem parlar d'un procés actual de desplegament i de procés d'articulació política d'un espai polític independentista.

A part de les expressions socials i del reflex electoral i polític, directe i indirecte, que hem comentat més amunt hi ha encara d'altres fenòmens de fons que reflecteixen en d'altres nivells la penetració política de l'independentisme. L'independentisme s'estén al si de nous sectors polítics abans distanciats de les propostes independentistes. D'una banda s'estén entre diferents sectors del nacionalisme moderat. Aquest fenomen és recollit en bona part pel projecte independentista d'ERC a partir de 1989, però ha tingut d'altres manifestacions, com poden ser "La Convenció per la Independència", el moviment dels "10 anys de l'Estatut d'Autonomia" l'any 1991, i el "Centenari de Les Bases de Manresa" l'any 1992. La "Convenció per la Independència" ha estat l'experiència més duradora. Realitza la Primera Convenció sota el lema "Catalunya-Estat" el març de 1987, la Segona Convenció el novembre de 1988, la Tercera Convenció el febrer de 1992 i la Quarta Convenció el maig de 1994. Des d'un primer moment la Convenció se situa en unes posicions distanciades de l'independentisme polític existent, ja que rebutja l'enfrontament amb l'Estat (i concretament "proclama un NO a la lluita violenta") i postula una via estrictament electoral, tot centrant la reivindicació de la independència en la defensa interclassista d'un millorament econòmic global (4).

Independentment de l'encert més gran o més petit dels seus plantejaments tots aquests sectors reflecteixen una voluntat innegable d'incidir en el camp de la lluita independentista, la qual cosa és una altra prova de l'avanç d'aquest nou espai d'incidència política.

Per tal de donar-ne una breu descripció global podem dir que tots aquests fenòmens suprastructurals que hem descrit en les darreres ratlles precedents, s'han desenrotllat especialment a partir de 1988 i han ajudat a consolidar l'espai de l'independentisme sociològic tot reforçant-ne, en els casos doctrinalment més definits com el de "la Convenció", els sectors més moderats.

La presència de les accions d'ETA als Països Catalans (amb atemptats indiscriminats amb cotxes bomba d'ençà de 1987) ha estat un dels elements que ha permès un posicionament global contra la lluita armada i de retruc contra qualsevol orientació rupturista de l'independentisme.

Diversos textos recullen aquest enfrontament especialment entre 1987 i 1991 (5).

Resta encara comentar els reflexos més superestructurals d'aquest fenomen.

En les dècades precedents les institucions del règim parlamentari instaurades a l'Estat espanyol a finals dels anys 70 no havien estat gens sensibles a les propostes de l'independentisme. Però cap a la fi de la dècada dels 80, el Parlament autonòmic del Principat de Catalunya comença a reflectir algunes de les reivindicacions lligades al nou moviment. Així el 10 de desembre de 1991 el Parlament de Catalunya admet a tràmit una proposició no de llei a favor de la llibertat dels presos independentistes (encara que puntualitzant que ha de ser "dins les mesures previstes per la llei"). I ja el 12 de desembre de 1989 aquest mateix organisme autonòmic havia aprovat una resolució on es declara que el Parlament de Catalunya "no renuncia al dret a l'autodeterminació".

El 27 de novembre de 1991 el Parlament de Catalunya expressa la seva congratulació davant l'accés a la llibertat de noves nacions europees. Anys després, el Parlament de Catalunya es va pronunciar a favor de la llibertat dels presos independentistes: El Parlament de Catalunya instava “el govern de la Generalitat a plantejar davant el govern de l'Estat la conveniència que aquest promulgui mesures polítiques per als independentistes empresonats o bé a l'exili que en permtin l'alliberament, el retorn i la seva plena incorporació a la seva societat...".

Tot i el caràcter tímid i ambigu d'aquesta mena de preses de posició, totes reflectien d'alguna manera l'important ascens de la sensibilitat independentista al Principat de Catalunya.
 
Notes

[1] Vegeu, entre d'altres, les anàlisis més recents d'E. HARO TECGLEN a l'article "Les noves Fronteres del Món", Estrella Magazine, hivern 1993

[2] Vegeu AMIN, S. (1990) a la Bibliografia

[3] Catalunya Lliure va obtenir 19.586 vots a les eleccions europees del 15 de juny de 1989

[4] Per a una síntesi de les tres primeres Convencions llegiu DALMAU (1993)

[5] És especialment significatiu l'article aparegut a La Veu de la Terra num.8 del març de 1987 amb el títol de "Vols de voltors prop d'una Terra Lliure", on s'acusa aquestes posicions que comentem de voler "desarmar l'independentisme, en el sentit de fer-li perdre la seva capacitat d'enfrontament a l'Estat."

 

Aquest article està extret del llibre Història de l'independentisme (1979-1994), escrit per David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler
 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid