Malgrat tot, lluitar la vida ens fa somriure

No acostumo a escriure sobre la gent que conec i menys si aquesta gent és amb qui treballo. Avui, però, parlaré de tres dones que conec des de fa tres anys i que es mereixen tot el meu respecte i suport. Perquè m'ha tocat treballar amb elles i alhora intentar que creixin com a persones tant com sigui possible, que es facin dones completes i que arribin a no dependre de ningú, que siguin autònomes i lliures alhora que entenguin on són, el món que els envolta i decideixin ser com els vingui de gust ser, ser qui vulguin ser.

Avui, en arribar a l'institut, la T. estava trista i l'he saludat. Es trobava malament, m'ha dit. Ha marxat cap a casa. Els del banc els desnonen i no tenen a on anar... He pujat cap a dalt i he trobat la F. que em buscava per dir-me que no li dóna les notes a son pare perquè li pegarà i nosaltres no podrem fer res perquè ella ja haurà rebut... I a classe no hi havia la L., que no ve perquè ha de "cuidar" a son pare i germà ara que sa germana ha marxat de casa, un any després de la mort de sa mare. En un món de merda, fastigosament masclista, aquestes tres dones, petites com són, no abandonen i confien que no sempre tot serà així.

Ens hi posem i intentem solucionar tot el que podem sense perdre la compostura, dialogant i deixant clar que fins i tot quan tot es fa fosc els somriures que surten de les cares de les més colpejades, de les més oblidades, ens recompensen més que qualsevol altra cosa. I no perdem la compostura ni quan els aprenents de feixistes omplen el meu bloc de mentides i insults perquè fa uns dies vaig gosar anomenar els racistes amb totes les lletres del nom que no és adjectiu. Perquè per molt que algunes s'entestin a fer veure que sempre estem enfadats s'equivoquen completament i la T., la F i la L. bé valen que hi siguem i no deixem de somriure.