Confese que no me’n puc avenir. En estos dies on la boira va disipant-se i Rajoy i Fabra i tota la resta dels dirigents del Partit i dels mercats ens desvelen una a una les mesures que acabaran per desmantellar l'Estat del Benestar, em trobe cada vegada amb més gent —aparentment normal— que s'ha empassat el discurs que la destralada és poc més que justa i necessària. Un company que té tres feines per arribar a fi de mes; una mestra d'escola; un amic que fa set anys que està a l'empresa i encara no li han apujat el sou ni la categoria laboral, ni el permeten triar els dies en què voldria fer vacances; un obrer i una obrera que es jubilaran —als 67 anys— sent tota la vida això; obrers. Elles i elles i moltes persones més s'han apuntat -vull pensar que de manera inconscient-, al perillós "i què fer, si no?", a eixa increïble tolerància que si no aturem acabarà per desfer-ho tot.
Cansada de la propaganda que li fa el joc a la tropa que ens desgoverna, m'he posat a dieta informativa dels mitjans, digue'm-ne patris. Yonky que és una, però, en estos dies m'he dedicat a llegir la premsa lusa. Cosa que puc fer, per cert, gràcies al sistema d'ensenyament públic que fins ara tenim.
